El peu que camina, el sol que il·lumina, l'arbre que fa ombra, la sorra humida, el mar blau, blanc i també verd, els ocells que volen, el verd que es respira. La carretera vola, l'aire xoca, el pel que se't mou, la pell que s'eriça, la música que sona, aquella corda del violí que xiscla, el cavall que camina i la sang que circula per les seves cames, el dolor d'un amor, la tristesa d'un desamor, un somriure blanc, uns llavis rosats.
Una velocitat i una adrenalina, una petxina trencada, una arracada amb olor a ferro, i amb gust de sang, un camp trist i tranquil a la vegada, uns núvols blancs que acompanyen les muntanyes, un soroll molest que fa que no puguis estar tranquil, una mirada impactant que somriu, una cadira d'un color sec com la fusta vella, un cabell llarg, una olor preferida, diferida i també divertida. Un groc d'unes flors, d'unes abelles, d'una polsera que t'han regalat. Aquell fred mentre estàs al llit que una manta canvia i et fa adormir, un coixí còmode on poder acomodar el cap, un insecte que passa pels forats de la paret. Una gespa verda i mullada, on caure i a repenjar-te. Un instant per observar, per mantenir i no oblidar. Unes mans per acariciar, sentir el calor, l'escalfor i la tendresa d'una pell rugosa.
Un buit, un silenci, un moment per pensar, per reflexionar, per estar, per viure i per conviure. Un moment per tu.
Però quina importància tens tu en tota la grandesa que t'envolta? És gran és bonic, i tu ets insignificant. Les sensacions són meravelloses, són instants momentanis, únics, fàcils de percebre però difícils de mantenir. Deixa't està de tu mateix i dels que t'envolten, perquè el que t'envolta, és massa gran.