Amb veu tremolosa tornava a sentir aquella sensació. El cor pujava de pulsacions i el que menys m'esperava era tenir una sensació d'esòfag ofegat i llàgrimes entre els ulls. Cada respiració o sospir que extreia per cada mil·límetre del meu llavi em tornava a recordar el que estava vivint. Els llavis s'havien assecat i tallat. Em veia perdut i abstracte, en el meu interior només sentia com pressionaven, sense deixar-me anar, la sensació no era pas agradable. Era com si el meu cos perdés la seva forma, l'ànima sortís de dins i tot comencés a brollar de nou. Era agoviant, dur i insuportable. Però no quedava cap altra opció a part de seguir aguantant, de seguir vivint i de seguir plorant. Llàgrimes senzilles, ulls vidriosos i el cos desprenia decepció. Com sempre el seu aroma s'estenia per tot arreu, aquell de por i inseguretat, aquell que només el que el sent, sap què és. Estava ofuscat i tremolós. Mans fredes i saliva, que sembla que pesa en empassar. Volia escapar i poder treure'm del cos, deixar-lo en aquella miserable situació i poder decidir ser lliure, poder decidir alguna cosa, poder fer alguna cosa, poder... Se'm feia cada segon més compacte i impenetrable. I no parava, i no podia, i no sentia. Prou. Me n'he cansat. El meu esforç era estúpid i la meva sensació més, però el simple fet de veurem entre cordes a punt de despenjar-se, on s'anava veient com cada petita microfibra de la corda anava esquinçant fins a acabar trencant i jo caient, no evitava que continués amb la mateixa idea. Difícil situació per una persona i més si aquesta persona formava part del meu cos i la meva ànima. Resulta que el que creia que era no sóc, i a més, el que volia ser i que creguessin que sóc, tampoc.
La solució no la tinc, les sensacions no poden parar de sortir de dins meui només sé una cosa. No sé si repensar-me-la, no sé si realment val la pena dir-la. Simplement, el que sé és que tot el que sento perdurarà, sempre, interioritzat, com un càncer que em consumeix, com quelcom que travessa punyal ben clavat, ferida oberta i dolor constant. La sang raja i em baixa pel pit, per la cuixa, fins que una gota besa el meu peu dolorosa i tremolosa, vermella com tot allò que et pot donar la vida o treure-la. Però no oblidis que la sang, al final, deixa de rajar.
