Em deixo emportar pel primer moment que et vaig veure. M'agradaria començar amb allò de "em vaig enamorar en veure't", però és massa típic per nosaltres.
És veritat, no ens vam enamorar en el moment de veure'ns perquè no vam deixar més de trenta segons per compartir mirades, sinó, hagués estat igual que tothom. Els dos sabem que no ens agrada ser com tothom. I pensàvem i què si ella és la llet i jo el cafè, que sembla que som diferents i ens diluïm junts amb facilitat. Va ser la primera conversa la que ens va fer sentir alguna cosa que no era comú en la nostra vida. A mi no m'agrada titular-ho com "amor", ho continuo trobant tòpic, típic i rutinari, i això nostre no té cap d'aquests tres adjectius. Vaig notar com esclataven les teves cordes vocals per intercanviar dues paraules, per poder veure com la saliva et deixava humits els llavis i els nostres cors començaven a sincronitzar-se el batec. Els dos ens miràvem, compartíem i sentíem coses diferents del que estàvem acostumats. Recordo com justificàvem el que no enteníem com una cosa que seria totalment passatgera. Un interès a compartir coses del meu interior cap a la teva persona es va apoderar de mi. Però només el que sentia dins meu feia que fos més important el que tu m'explicaves, i escoltar-te, que tot el que et volia arribar a dir. M'encanta tant mirar-me, mirar-nos, i trobar moltes similituds on tothom veu diferències. Jo no he cregut mai que una persona et pugui transmetre el suficient amor com per a romandre allà sempre. Tot i així, he de reconèixer, que només ets tu la que em causes aquesta sensació passi el temps que passi, i estigui en el moment que estigui. En el fons sé que sempre que obri la boca i trenqui la llei temporal dels trenta segons et tornaré a mirar com sempre ho he fet. I hi ha incerteses, hi ha dubtes, i l'última cosa que hi ha és seguretat. M'encanta que t'encanti, i ens encanta que sigui així, ja que si no sabem que no seria nostre. Sé que a vegades em quedo molta estona quiet, pensant en res amb la mirada perduda. He descobert que m'agrada somiar despert quan tu hi ets a prop. No sabria com dir això que compartim perquè no es pot anomenar de cap manera. Ets tot allò que sempre he volgut tenir en totes les situacions i circumstàncies de la meva vida. Sé que sóc millor persona quan estic al teu costat, i fins i tot, millor poeta per poder-te dir tot això. Noto per tot el que hem passat i veig que és dolorós, és com una rosa plena d'espines que t'he clavat al cor i extretes per mi amb delicadesa, al final hi ha els pètals de la rosa, vermells, però amb un toc de vi, demostrant allò que jo mai he volgut anomenar pel seu nom, amor.
Vull concloure com si això que està aquí escrit no ho haguessis de llegir mai, com si estiguessis a milions de quilòmetres i no et pogués tornar a veure mai més, tot i que sé que és el contrari. L'única manera de recordar el que sento per tu en el seu màxim punt és aquesta, veient que no hi ets, quan realment sé que sempre hi has estat.
