És, són i seran

Si hi ha una cosa que m'entristeix de veritat és saber i veure, que tot és tal com et pensaves. La primera impressió és la bona "diuen". I jo crec que és així. Si una persona no et transmet bones vibracions, serà perquè realment no connectes amb ella i ja està. No cal donar-li voltes, segur que serà així. Tot el món, tot el que succeeix, és com una mena de causa-efecte. No tens ganes d'estudiar, no estudiaràs, no t'ho sabràs bé i probablement no aprovaràs. És un exemple molt redundant, simple, però eficaç.

Entrant de debò a allò que m'interessa, que són les persones, vull comentar una simple premissa. Una persona que acabes de conèixer( noi/noia),  t'agrada, et cau bé, i tens certa connexió. No sé per què només de pensar-ho ja se'm mouen les celles unidireccionalment formant una mena d'expressió com de " hum". Jo m'entenc. Aquella persona té un sol gest, en una sola intervenció, que sense saber perquè el teu cervell origina una espècia de núvol i pensa: no m'agrada, no no m'agrada ell/ella com a persona, si no un no m'agrada el que acaba de fer. I llavors automàticament penses " segur que això no significa que sigui així la persona, simplement ha reaccionat així en aquest moment i ja està". Error ( so de sirena d' error). T'equivoques, si alguna cosa ha de ser serà, i aquesta persona, serà així. He posat l'exemple del caràcter i aquesta situació perquè en el meu cervell sona a comuna i quotidiana. En el moment que intimis amb aquella persona, aquell "què" que no t'ha agradat, més ben dit, que t'ha repugnat, tornarà a sortir. Llavors t'espantaràs. Sí, és així. Arribaràs a la conclusió de "on m'he ficat", perquè estic compartint això amb tu si sé que no encaixem però ho estic fent. Però realment la vida t'havia avisat, la persona no s'havia amagat, el fet s'havia mostrat, havia donat la cara, sortit a la llum i t'havia ensenyat allò que no volies saber ni veure . Però t'havia advertit. La  veritat és que m'he centrat massa en l'exemple i no en la idea. Reconduïm-ho. Tot i que el vent està xocant a la persiana, fa un soroll força incòmode i, com no podria ser menys, m'incomoda. Retornem; la idea " si alguna cosa ha de ser així, és i serà" ( tant si és positiva com negativa, però normalment, negativa). Estàs assegut, penses, estic aquí, escolto, i espero un gra de sort per poder-me sentir a gust amb la resposta que espero i vull sentir. Però no, en el teu interior saps quina serà i quina és i quina ha estat sempre. Sabem el que passarà, el que succeeix davant dels nostres ulls però preferim tancar-los, oblidar, no recordar, simplement fluir fent veure que allò que no volem i que sabem que està passant, passi. Però és la gràcia no? Això espero. He arribat a un punt que ja no em sorprenc per quasi res. I creu-me, és una putada. M'encanta sorprendrem. I no és perquè hagi viscut molt, sinó perquè la resposta negativa incondicionada sé que arribarà, tot i que  faig veure que no la veig. 

A tall i per tallar, per acabar, concloure i desenllaçar aquest llaç infinitament, inacabable i robust. Les primeres impressions són les que conten, les que valen, les que són, les que seran i les que ja saps que serien.

Finite