Per això, a tot, et diré: " somriu" .

Avui la meva mare mentre estàvem al sofà asseguts, m'ha dit:  "te'n recordes de quan eres petit que sempre sorties somrient a les fotos? Sempre estaves content, alegre". Quan he sentit això se m'ha dibuixat una rialla. Al mateix moment he notat com alguna cosa estranya, en el meu interior es despertava. I es despertava per mostrar-me la foscor que tenia. Acte seguit, ho  he notat. Una espècie de punxa, de llança, d'espina, estava endinsada en el meu pit. Després li he respòs: " sí, i tant! és veritat...De petit sempre estava somrient". Interiorment he pensat, sempre era molt alegre, em pregunto si ara, hauré canviat. Vull creure que els dubtes són normals. M'explico. Sóc un noi amb cos d'adolescent i ment no tan petita, amb ganes de món i de conèixer, també d'aprendre. Però em fa por veure que la meva ment no tant adolescent ha oblidat el somriure que em definia de petit. I a més és així, em definia. Recordo perfectament l'emoció que sentia cada vegada que somreia, que reia, que transmetia aquella felicitat. Al moment següent després de dir-li a la meva mare que la meva felicitat era constant, he afegit: " però mare, era petit, és normal...No tenia preocupacions, vivia l'instant". Ella se m'ha quedat mirant. Sabia que el que deia tenia argument però era d'aquells que sempre intento evitar. Arguments que mostren mitges veritats però que es queden en mentides. Arguments estúpids, ficticis. També sabia que ella no s'havia quedat satisfeta amb la meva mentida. I m'ha afegit : " Eres feliç". Res més. I no un " eres feliç" fent referència a què ara no ho sóc. Sinó a un "eres feliç"d' anhel, de llibertat. A un "eres feliç"       d'aquesta felicitat com a concepte, d'aquests temps i suposo que de mi mateix així, tan content. Seguidament he fet com que no he sentit res. He acotat el cap i he marxat per treure-li importància. Després d'això tornem al principi. Realment he perdut aquest nen content i feliç? Tothom s'ho qüestiona, troba a faltar les èpoques, i pensa en aquella vida despreocupada. A partir d'aquí jo penso; per què. Per què no puc tenir aquella felicitat, aquells moments i aquella rialla ara? Què fa que no ho pugui fer? Per què si suspenc un examen, o em va malament el dia, o ens hem barallat amb els amics o la parella, no podem estar contents?

El que aconsegueix aquesta simple conversa és recordar una cosa tan simple, tan bàsica. Que no només forma part de la vida, sinó que és la vida. La felicitat és un concepte tan gran i tan infinit, que és inexistent. Inexplicable.  Per això, a tot, et diré:  " somriu". La felicitat ens la podran treure, però la rialla sempre hi serà present.

Acabar un text parlant sobre gent estúpida és estúpid

Retenir els sentiments i les emocions és estúpid. Anar a classe i que el professor no t'aporti res, és estúpid. Fer creure que els valors humans recauen en el rol social/econòmic en el qual pertanys, és estúpid. La raça humana és estúpida. I jo entre ells.

Com sempre dedicar una petita introducció al que m'envolta cada dia no podia causar-me res més que una espècie de, com dir-ho, foscor interna. Però en el fons està bé, és bonic, no? Això és el que ensenyen. Puc continuar amb la introducció començada i no acabada. Fomentar la memòria i no la creativitat havent-hi internet, és estúpid. Creure que la força humana és l'eina de raó, és estúpid. Utilitzar la teva merda de vida per amargar la dels altres, no és estúpid. És incoherent. Podria estar hores recordant el fàstic que em fa la societat actual. Però és tan monòtona que m'avorreix. Em provoca estímuls. Amb resposta de vegades, però no massa agradables. A més, aquesta n'és una altra, resulta que si un amargat d'aquests, es dedica a no sé per què, a dir-te alguna cosa malament i tu li contestes, el que ho està fent malament ets tu. I a més té raó. Sí. Et diré per què. Vostè, amb molt bona intenció i educació dirigint la paraula a un humil home/dona treballador/a o no, espera una resposta amb la mateixa intenció. I això és un error. Aquesta persona, amb vida prou penosa  per a intentar frustrar al primer que passa, i dic intentar perquè si aquesta escòria té poder per fer-ho ja podem plegar, creurà que vostè bella persona s'ha volgut posar en assumptes mentals o actes que estava realitzant i  no té dret a fer-ho. Has trepitjat la seva bombolla i per tant, té poder per recriminar-te el que vulgui. Bell home/dona, no tens raó. Ja t'ho he dit. Marxa i penedeix-te d'haver demanat  un servei que t'havia d'oferir i li podies exigir. I continuo dient que la raó no la tens tu perquè efectivament, no la tens, vas errat. La subespècie que acostuma a abundar, força majoria, en la massa esfèrica la qual anomenem terra, és aquesta. Els cercles estan marcats així i tu has d'acceptar-los. Es fa pesat parlar d'aquests, em cansen, m'esgoten.

M'encantaria tant poder tirar-me amb un paracaigudes. És una experiència on les emocions flueixen per l'aire, res importa només tu, l'home que et subjecta, i l'aire que travesses. Si tothom fes el que desitgés en un món on la societat és marcada per l'intel·lecte i no per l'economia les coses anirien molt millor. Però no t'oblidis, llançar-te amb un paracaigudes ha de ser extraordinari, apoteòsic. Acabar un text parlant sobre  gent estúpida és estúpid.