La meva imperfecció

No tinc certesa perquè la meva inspiració sorgeix amb millor mesura quan els núvols són del color de la vida, i la pluja deix marca al meu terrat. Realment no ho sé, però m'agrada. És el meu color i amb el que m'identifico més. És únic i està al mig.

El que voldria expressar avui és sobre un tema força abundant en les nostres vides, a vegades, no en som molt conscients, però com sempre, sí que hi és. Suposo que si no li donés èmfasi no tindria sentit el text. Del que ben bé parlo és de la imperfecció. A mi m'encanta ser imperfecte, de veritat. És la paraula que més derivacions té en la meva persona. Jo en sóc conscient, i la imperfecció hi ha de ser present. No sé si m'explico, rectifico, cadascun dels defectes i de les pròpies imperfeccions que tinc, formen la meva imperfecció global que em fa ser qui sóc. Sé que sona bastant evident, però crec que era necessari aclarir-ho. Tots  i tothom veu dia a dia, com mitjans de comunicació, i polítics corruptes diuen qualsevol ximpleria, amb la simple intenció, no intencionada, de voler expressar la seva imperfecció públicament. El que em fa més ràbia és que després no volen admetre-ho, però ja ho han fet. Això és un altre tema que millor arraconar, no m'agrada entrar en els tòpics.

A vegades quan els meus pares em parlen i em recriminen tot el que faig malament i hauria de fer bé, només em ve una cosa a la ment. I és aquesta; de veritat que m'agradaria ser el fill perfecte, que té matrícula d'honor, que treballa al estiu, que es porta bé amb tothom i que és estimat per tothom i sobretot, pels que estima. Jo en el meu interior desitjo de tot cor, poder dir això. Però no, no sóc aquest, ni tampoc sóc així. Sé que ara potser estàs pensant, i  a mi què m'importa com i qui ets tu. Jo et dic , espera't, potser trobaràs alguna similitud. Com deia, anhelo ser un noi així. Un noi, perfecte. Sé que n'hi ha, ho sé. Però he de fer públic, que evidentment, no ho sóc. El problema està en que no me'n penedeixo ni m'avergonyeixo de no ser-ho. De no ser l'estereotip de noi perfecte. Perquè jo sóc imperfecte. Llavors em porta a plantejar-me si realment, ser qui sóc, i ser com sóc, està be o està malament. La conclusió per mi, és simple. Estic tan content de ser imperfecte que ni que sigui incorrecte em sento com si ho fos. M'encanta que em diguin fas això malament, no ets capaç, i no ets perfecte. Perquè després d'escolta tot això i que se't faci un nus a la gola veient com t'enfonses en un pou, negre, amb floridura verda que no et deix ni veure, pugui treure el cap i dir; l'imperfecte està aquí. I està aquí per demostrar a tots els que han dit que la perfecció és la que val, que per mala sort, vivim en un món imperfecte, i que la meva imperfecció, és diferent.

El text el podríem resumir amb aquestes paraules; no és el mateix ser perfecte, i ser capaç d'estar amb tothom, de portar-te bé amb tothom,  de conèixer a 30 mil noies/nois i seduir-los al moment, es tracta de seduir-ne un/a i mantenir-lo cada matí que et lleves i mostrar la teva imperfecció.