Penso, i penso lliurement mentre deixo fluir idees per les meves mans i els meus dits. Sento com d'una banda a l'altra passen, d'orella a orella, relaxadament, suaument, acariciant-me i eriçant-me tot el cos. Les guardo a la butxaca i les deixo brillar, il·luminar, mentre corro lliurement, evadint-me, escoltant els sentiments mentre pugen fins a la punta del meu cabell. Són colors, colors amb molta llum i foscor a la vegada, però continuo somrient, és un prat verd, profund, i puc caminar tancant els ulls i veient com la llum es reflexa en la meva cara i em cega. La trec de la butxaca i la deixo volar, perquè aquella idea, aquell pensament, es faci únic, i pugui arribar amb la multitud que l'espera per ser feliç, mentre un somriure l'acompanya.
I seria en va si no ens autoobliguéssim a fer això. A pensar, a viure, a sentir. Comença la jornada nocturna després d'absència inesperada per concretar una paraula descontextualitzada en aquest món ple d'idees, aquest món en el qual no vivim i hauríem de viure. Bla, bla, bla. Autoobligar-se és tan simple com fer alguna cosa que no faries, pels motius que siguin, i que t'obligues a tu mateix a fer-ho. Senzill, fàcil, i tothom ho ha entès. Sempre hi ha el típic que no. Però deixarem que parli buidament en aquest núvol de poca importància. Com deia, bàsicament és això. Pot ser que ens autoobliguem a estudiar per fer un examen, a aixecar-nos cada matí,etc... Però jo parlo, d'allò que es veu entre línies, allò que és evident, que tothom fa, que tothom sap, i que sempre es deixa passar contra tota lògica humana. Parlo d'aquella empenta en la teva ment, quan tens por, quan tens dubtes, quan les coses es posen complicades. I sona hipòcrita que algú de la meva generació pugui parlar així, però els problemes, per més mínims que siguin, apareixen igual.
Autoobligar-te a parlar quan no vols, a callar quan tampoc vols, a escoltar, a sentir, a somriure perquè ho necessites, o el que és més important, a plorar quan tot es mou. També quan et sents covard, i quan ets covard, però saps que has de ser valent, perquè toca ser valent, t'empenys i ho fas. I per molt estúpid que sembli ha de ser així. La vida no espera a portar-te les coses que estàs esperant, o les busques, les agafes i te les emportes o ja haurà passat. Perquè autoobligar-se a fer esport, si sempre en fas és fàcil. El que és difícil és aixecar-te del sofà quan peses 90 kg i estàs cansat de tenir una merda de vida, i vols canviar perquè només tu saps com et sents. Això és autoobligar-se i això és tenir empenta per la vida, ser lliure. Decidir i pensar conseqüentment amb el que comporti això. Autoobligar-se a parlar, quan saps que et fa vergonya, però que estàs treballant i t'hi estàs jugant la feina, o el futur, o una simple imatge. Autoobligar-te a portar al teu gos al veterinari, ni que sàpigues que s'està morint i potser és l'última vegada que el veus. Autoobligar-te a fer coses per ser millor no és dolent, és bo. Autoobligar-te a respondre al capullo que sempre parla quan no ha de parlar és vèncer límits de la teva ment. Perquè els límits sempre són mentals, i això, visca la redundància, és bo. Autoobligar-se a abraçar, quan les circumstàncies ho demanen, però el teu pit es congela, és positiu per tu.
Autoobligar-se és tu, i tu ets lliure, i la teva llibertat provoca que puguis donar-te empentes, petites, molt petites, però que de vegades et fan ser molt gran.
