Se'm dibuixa un mig somriure al pensar on sóc. Mentre ho escric i ho penso he tret un sospir. M'agradaria dir-te que no és de nit, però el tatuatge que porto al braç dret és per algun motiu. Fa quatre anys enrere ningú m'hauria pogut confirmar que seria aquí. Estic llicenciat en periodisme, un títol, unes lletres. -Em preocupa una mica escriure. Em preocupa perquè normalment, i de fet últimament bastant sovint, sóc jo qui dono "clic" al botó de gravar. Això em dóna un poder, un de meravellós, controlar el temps. Decideixo quan vull avançar, retallar, retrocedir, o suprimir. Quan escric no, és ell qui em controla a mi-. El títol no em serveix per a molt, de fet, per gairebé res. El pots penjar a la paret, quedarà bé. Segur que algú en algún lloc dirà, "hòstia, té una carrera", però en fi això ja és un altre tema.
El problema és que pensava en uns anys enrere. Quan vaig obrir el Blog. Feia segon de batxillerat i només veia un noi incomprès, amb molts dubtes i amb moltes inquietuds, i això el món, mai ho ha rebut massa bé. Ara me n'adono que tinc una maledicció, em pensava que ja m'hauria passat, que hauria passat pàgina, que ja està, però no. Per mala sort allò que pensava i creia és cert, és real. De fet em passen dues coses, la primera, veig les coses. Sempre les veig, bones, dolentes, imprevisibles, etc... Les comprenc, les giro, les torno a mirar, i les veig. Això és una virtut. Tingui l'edat que tingui sempre he deixat que aquell fil de llum que s'il·lumina en el teu rostre quan el contrallum és tan fotogènic que captura l'instant, aquell raig que sempre anomeno, doncs així és com veig les coses. Això és una virtut perquè em facilita les coses, ara bé, la segona cosa no és tan positiva i me les complica, i és que dic el que veig. I això sí que ho tinc clar, és la meva maledicció. La gent no vol sentir el que tu veus, estiguis errat o diguis la cosa més certa del món, simplement no volen, no intentis canviar allò que suposadament ja està bé com està. I aquí t'ho torno a dir, estic maleït. Ara me n'adono, i és que sempre m'ha agradat provocar. Provocar en el bon sentit de la paraula si és que en té algun. No ho faig ni intencionadament ni perquè m'agradi fer sentir això a les persones, però ho faig de manera inevitable, allò que veig i sento ho transmeto, sempre amb fi de bé, al del meu costat.
I és una maledicció, creu-me que sí. A la gent li agrada passar desapercebuda, jo mai ho he sabut fer. Això molesta. Si ho sumes tot, fas una explosió. No, però de veritat, això em porta a on sóc ara, on deia al principi d'aquestes línies. Han passat cinc o sis anys i la veritat és que sé i no sé. Fet que em porta a la bifurcació anterior, virtut i maledicció. Sé què vull, veig el que passa, però no sé com arribar. No sé com arribar, però sí que sé què vull. M'agrada escriure, m'agrada crear, i m'agrada per damunt de tot controlar el temps, és un poder nou que adquirit. Em sento com un superheroi. De vegades el capturo, faig fotografies d'aquest, és divertit. Vull creativitat i vull ser jo, com sempre. Com quan sis anys enrere tenia por d'estar equivocat i només veia portes tancades a les meves preguntes, em feia petit i em veia sol. Ara em diria a mi mateix, com sempre, vas bé, t'escoltes a tu, i veus les coses, la gent ni les veu ni les diu, i el més important, tampoc escolta. Arribar no sé si arribaré, tampoc sé com ho faré, però aquí estem, a "pie de cañón, no?". Això de compartir els pensaments és brutal, puc fer sentir, veure o creure allò que em passi pel cap ara mateix. -Noto la suo que em regalima pel cap, noto pressió de les monyeques, estic lligat. Només el terra fred em fa despertar mentre la llum parpelleja. Estic atrapat. Un soroll de rata em fa arronsar el genoll, estic al costat d'una banyera plena de sang. Me n'adono que la porta està tancada i que hi ha un rellotge que sona en fer els segons, el temps està parat i veig un fil de llum que passa fins on sóc jo. Estic en una gàbia. Només sento el meu cor bategant al meu cap i el sospir accelerat dels meus pulmons. Intento despertar tots els sentits del cos per saber si estic viu.- És divertit i bonic a la vegada. Com deia, estic compartint els pensaments una vegada més, i això és especial perquè ens trobem tu i jo, i sé que en el fons t'agrada que desplegui la meva ànima i la dibuixi damunt un paper.
Per acabar et diré, sigues lliure i feliç, confia en tu i tira endavant.
Avui em venia de gust jugar.
De vegades em ve de gust controlar el temps, i d'altres, que em controli ell a mi.
