Posa comes

Portava tant de temps sense passar per aquí que creia que ja no existia aquesta sensació. Però sí, la recordo. Em continua provocant el mateix, tot i que ara, m'he de posar uns taps a les orelles per concentrar-me, cosa que trobo bastant ridícul. Però aquest no és el tema.

Em sap tant de greu que els petits comerços s'estiguin extingint, aquelles persones que venen el producte, mà amb mà i cara a cara, ben senzilles i agradables, suprimides per l'era tecnològica. La veritat és que m'entristeix, quasi igual com veure que Espanya s'autodestrueix cada instant que passa de més, i també com cada paraula que escric, que sembla que té força, però es perd a mesura que es va acabant el text. No sé si pensar en veu alta o en veu baixa és la solució, jo ho penso de les dues maneres, així ho puc escriure més a gust. A vegades m'agradaria poder començar un text i sentir-me que estic tan feliç que les paraules em surten soles, els disgustos no existeixen i la universitat fos alguna cosa seriosa. Però la realitat és massa opaca com perquè aquesta utopia es faci realitat. Sempre he pensat en portar una llibreta damunt. M'agrada escriure situacions que visc al dia a dia, amb facilitat, per després poder-les compartir i crear un somriure en la teva cara. El problema és que sóc tristament mandrós, llavors, és com complicat agafar i escriure idees sense llibreta. És estúpid , ja ho sé, costa ben poc agafar la llibreta i apuntar-ho. Però si jo fes això perdria la gràcia de la creativitat i la imaginació, o no. O potser aquells que es creuen que fan bé la seva feina i no la fan, canviarien. Sincerament no crec que per agafar una llibreta pugui canviar el món. Però crec que un professor hauria de ser capaç de donar una classe, i també que uns alumnes haurien de ser capaços de gaudir d'aquesta.

Sempre que escric se'm fa difícil no escoltar la meva veu repetint tot el que escric, frase per frase, paraula per paraula, i coma per coma. Com heu pogut comprovar sóc un fanàtic de les comes. Comes, comes, comes i més comes. Les comes són la clau en aquesta vida. Més que els punts o els punts a part. Si tothom poses tantes comes com jo tot aniria millor, pensa-t'ho. Imaginat quan estàs esperant l'autobús i l'inepte del conductor marxa mentre veu la teva cara d' impotència. Si allà i posessis una coma, el conductor i tu, estaríeu en el mateix vehicle. Sabeu en aquell moment que esteu a punt de fer una exposició oral davant de la classe, la feina o una reunió, i teniu el cor bategant. Respireu i noteu les mans fredes. Esteu preocupats perquè sabeu que té importància. Allà, just en aquell sospir desenfadat, i va una coma. Quan teniu moltes emocions barrejades en la vostra ment, i teniu un t'estimo, un t'odio, un et deixo, no et vull veure mai més, o un simple "cabró", allà, falta una coma. Les paraules es desenganxarien millor de la boca i sortirien soles, i segur, que t'entendrien més.

Us he de confessar que no sóc un expert en comes. Realment no sóc un expert en res. Però penso que les comes poden canviar la vida, i a mi, me la canvia constantment. Cada coma que poso és un sentiment negatiu menys que he de malgastar posant-me histèric o tenint les mans fredes. No sé si podré canviar alguna cosa en aquesta vida, però sé que si poses comes, tindràs la pausa que sempre has volgut tenir. 

Amb veu tremolosa

Amb veu tremolosa tornava a sentir aquella sensació. El cor pujava de pulsacions i el que menys m'esperava era tenir una sensació d'esòfag ofegat i llàgrimes entre els ulls. Cada respiració o sospir que extreia per cada mil·límetre del meu llavi em tornava a recordar el que estava vivint. Els llavis s'havien assecat i tallat. Em veia perdut i abstracte, en el meu interior només sentia com pressionaven, sense deixar-me anar, la sensació no era pas agradable. Era com si el meu cos perdés la seva forma, l'ànima sortís de dins i tot comencés a brollar de nou. Era agoviant, dur i insuportable. Però no quedava cap altra opció  a part de seguir aguantant, de seguir vivint i de seguir plorant. Llàgrimes senzilles, ulls vidriosos i el cos desprenia decepció. Com sempre el seu aroma s'estenia per tot arreu, aquell de por i inseguretat, aquell que només el que el sent, sap què és. Estava ofuscat i tremolós. Mans fredes i saliva, que sembla que pesa en empassar. Volia escapar i poder treure'm del cos, deixar-lo en aquella miserable situació i poder decidir ser lliure, poder decidir alguna cosa, poder fer alguna cosa, poder... Se'm feia cada segon més compacte i impenetrable. I no parava, i no podia, i no sentia. Prou. Me n'he cansat. El meu esforç era estúpid i la meva sensació més, però el simple fet de veurem entre cordes a punt de despenjar-se, on  s'anava veient com cada petita microfibra de la corda anava esquinçant fins a acabar trencant i jo caient, no evitava que continués amb la mateixa idea. Difícil situació per una persona i més si aquesta persona formava part del meu cos i la meva ànima. Resulta que el que creia que era no sóc,  i a més, el que volia ser i que creguessin que sóc, tampoc. 

La solució no la tinc, les sensacions no poden parar de sortir de dins meui  només sé una cosa. No sé si repensar-me-la, no sé si realment val la pena dir-la. Simplement, el que sé és que tot el que sento perdurarà, sempre, interioritzat, com un càncer que em consumeix, com quelcom que travessa punyal ben clavat, ferida oberta i dolor constant. La sang raja i em baixa pel pit, per la cuixa, fins que una gota besa el meu peu dolorosa i tremolosa, vermella com tot allò que et pot donar la vida o treure-la. Però no oblidis que la sang, al final, deixa de rajar.

El mundo se quema

La raza humana des de sus principios ha demostrado ser el animal, y nunca mejor dicho, el animal, con mayor capacidad evolutiva y de desarrollo. También ha demostrado que es adaptativo, vive donde se lo propone  y conquista lo que él quiere. Eso está perfecto, demuestra su capacidad intelectual y cognitiva.

Los años han ido pasando, y los humanos también. Des de el “australopithecus” hasta nosotros, el “homo sapiens sapiens”. Hemos ido evolucionando hasta ahora y hasta esto. Empezamos a destruir y a atravesar lo inalcanzable, a conquistar lo inconquistable y a sobrevivir a guerras provocadas por nosotros mismos con el único objetivo de la ambición. Suena extraño incluso perverso, maquiavélico, que muchos humanos el simple punto de la ambición los haya traído hasta la muerte. Y aquí estamos. En lo que llamamos “el mundo actual, moderno, tecnológico”.  Empezamos por  donde todo había empezado. Esos árboles, ese prado verde, lleno de vida, ese, tenía que morir y con él nuestra ambición, pero no fue así. La cosa iba a más. Empezamos con unos cuantos bosques llenos de industrias, las cuales transportamos por la molestia de contaminación que nos comportaba en la ciudad, y así ha ido evolucionando.  Trabajamos para cobrar un salario, para luego consumir. Somos marionetas del capitalismo, dirigidos por 5 personas, 10 manos, que controlan nuestro mundo. Cínico, verdad ?  Más bien, triste.

La simple cadena de esos humanos tan creativos está siendo un bucle, consumimos porqué se tiene que consumir, trabajamos para gastarnos los que cobramos y así sin parar, sin un fin, sin un basta. Pero esto, tiene repercusiones. Todos lo sabemos, los prados verdes se queman, y reímos, llevamos un “jaguar”, un “porsche”, eso los afortunados, y los otros nos conformamos con tener una casa y poder tener una televisión con la que poder ver el fútbol y despreciar los jugadores. Mientras las vida se consume con nosotros, mientras el mundo se llena de escombros que nosotros, conscientemente, creamos.

Yo sé que todo el mundo lo sabe, es evidente que sabemos en la porquería que estamos convirtiendo nuestro mundo. Será nuestro vertedero y así lo queremos, lleno de ambición absurda y consumismo extremo mientras el mechero enciende la mecha.

Y esto, es así. Pero repito, todo el mundo lo sabe. Y aquí llega la conclusión de la reflexión. Sabemos del mal que tenemos, pero no dudamos en seguir haciéndolo como lo hacemos. “Porqué así, se está bien”. Nos conformamos con lo establecido y disfrutamos sabiendo que lo hacemos así.

Pero no nos olvidemos, que somos animales, y que somos la raza humana, que tenemos la capacidad de destruir todo lo que habíamos creado y seguir adelante, porqué de gente en el mundo sobra. Así que, hace falta remarcar, que los mismos animales que fueron capaces de evolucionar por su ambición, son capaces de exterminar por esa misma.

Motivo del texto: http://allmyvideos.net/ejm02b2huxvm  (vídeo sobre la destrucción de nuestro mundo)

La gent és dolenta

La gent és dolenta. La gent em fa por. I dic la gent i no les persones. Vull allunyar-me de la gent, vull estar prop d'una utopia lliure i tranquil·la, però lluny de la gent. Perquè la gent, creu-me, és dolenta.

Vull respirar sense entrar en la bombolla estesa de gèrmens i bacteris. Vull sentir-me allunyat de malícia maquiavèl·lica expressada en forma de gent. Ho demano i ho suplicaria si pogués, perquè el que ja no puc més és  estar compartint una bombolla així. 

Som humans, jo el primer i el més equívoc de tots, però no oblidem que la diferència entre gent i persones és ben gran. El simple fet que siguem humans significa que les persones ens convertim en gent, i a més, en diverses escenes de la nostra vida. I dic escenes perquè pel que he après l'única màscara que existeix és la nostra cara i les nostres paraules, canviades al gust del teatre del dia, i de l'escena més cínica possible. Però què voleu, som gent.

Sóc persona, i  humana de moment, en poques metamorfosis existeixo com a "gent" però, sí, també hi existeixo. La gent és dolenta, la gent fa mal, la gent fa "bullying", la gent et senyala, la gent se'n riu si no ho fas bé, la gent t'ensenya que no és qui ets sinó que tens, la gent et diu que els valors no estan al cap, sinó a la cartera, la gent et diu que segueixis la multitud, que facis cas dels que et miren per damunt de les espatlles, la gent volen que permetis tot això i la gent és dolenta. 

Per això, jo, em vull allunyar. Sóc humà i poc important, espero que més persona que "gent", però això, pel que sembla, no ho determino jo. Poc m'importa, suposo i espero, ja que el teu món idíl·lic l'has de fer realitat, i això, ho tinc dia a dia al cap. Poca importància té com de clares tinguis les idees, i com de bo o dolent siguis, el defecte més gran serà el fet de ser humà i no persona. Ens queixarem i ens allunyarem dels que considerem que ens ofenen, que ens fan mal, que no comparteixen rol ni circumstància, però també d' aquelles persones que considerem massa bones i també innocents. Massa persona per mi i bondat, no li vull fer mal. Mínim de decència, si es té. I és correcte, però també incorrecte. Tot és confós i ambigu però jo tinc clar que prefereixo ser persona sola, que  ésser  envoltat de gent dolenta. 

Així doncs, on vaig a parar i on vull concloure, quina idea he de deixar caure perquè subconscients treballin en escenes somiadores? Les persones ni sabem el que volem, ni volem el que tenim. Vides extenses i dures, sacrificades per bombolles contaminades i ideals que no arriben ni això, però el més important no és saber ni fer de mediador com faig, això ho pot fer qualsevol, el que és més important és saber on estàs i com resistiràs .

Carta al professor

Em sembla ridícul,  i sí va per vosaltres. Mítics i lúcids. Creure que el dret d'expressió s'implanta, com un xip elèctric capaç de manipular-te. Torno a ser aquí. I torno a ser-hi per poder mostrar la realitat a aquells que no la veuen. Per què ens limiten, no ho entenc. Deixeu fluir, deixeu ser lliures i plasmar-la amb el mitjà que més s'apropi a tu. Un  bon preàmbul abans de començar.

No sé que em sembla més estúpid, si el fet que intenti mostrar una realitat que sempre romandrà oculta, o queixar-me dels que realment l'oculten. Tornem a la redundància monòtona. Dirigida a vostè, professor d'universitat. M'agradaria tant que arribessis només a comprendre el que escric i el que dic. Tot això amb un sol motiu. Com pots demanar que escrivim, imposant en comptes d' alliberant? De veritat que no m'entra al cervell. No s'introdueix, diguem-ne, la idea. Resulta que per escriure s'ha de ser perfecte i rígid. S'ha de cenyir-se al sistema implantat i prou. De veritat m'ho diu vostè, il·lustre professor? Doncs ara li diré la meva de versió. Per escriure s'ha d'alliberar i expressar el que passa pel cap, sí. Serà estúpid, absurd i no perfecte. Sí, és veritat, però el problema és que la imperfecció lliure, és la que s'aproxima més a la perfecció, i repeteixo, il·lustre professor. Com esperes deixar nodrir unes ments joves  i amb neurones capacitades per l'aprenentatge, si la limites a fer i viure el que està establert? Ho sento, i de tot cor, però jo no sóc d'aquests. Digui'm lliure pensador, o amb tota la raó, neci, però no abandonaré els meus ideals i no oblidaré que els meus estudis i el meu aprenentatge no està en cap lloc, i a tot arreu, però mai enlloc més real que aquí, on la meva ment i les meves paraules, són lliures.

La importància del coneixement

Parlem d’un món envoltat de comunicació constant, però no pas d’informació. La informació avarca temps, evolució i també cultura. Busquem diverses perspectives de la vida i de maneres de viure-la, però ens oblidem que per poder saber i veure el que vivim hem de saber on som.  La informació, o més ben dit la comunicació, està totalment perduda avui en dia. I realment és així. Ens amaguem darrere dispositius internacionals i no pas intel·lectuals. I és un error. Per poder informar sobre el món on vius has de poder saber sobre  què informes. Qualsevol recorregut històric està ple d’informació, ja que és utilitzada constantment pel simple fet d’evolucionar i transformar com a éssers. Llavors, m’agradaria plantejar dues vessants,  és comunicació la informació?  O realment  l’era, i l’hem perduda? Els mètodes no són els adequats, tot i així, tenim mitjans que sí que ho són.

El que és evident és que no podem controlar el món on vivim, ni tot el que es comunica, i no pas informa, però sí que podem intentar de justificar tot el que vola en un segon per una xarxa, si allò que vola, no és manipulat.

L’ única certesa que podem treure a la llum és aquella que ha estat verificada i això avui en dia és impossible.

La idea fonamental de tot això és que sense intel·ligència i cultura, tot el que passa i es comunica de manera errònia, es podria substituir per moral i ètica global.

I cito; “Leer para mi no es una actividad intelectual, es una actividad vital. Hay que leer como se bebe o como se vive, o como se hace el amor." Luis Alberto de Cuenca ( Poeta)





Link del motiu del text : http://www.rtve.es/television/20130818/grandes-cuestiones-filosofia-contemporanea-segunda-parte/740423.shtml

La guerra no intel·lectual

Vull pensar i creure que ens rodegem, ens envoltem i vivim, amb la gent que volem. No sempre com i quan volem, però deixem-ho en un terme semblant.

Comencen noves etapes per acabar-ne d'altres, futurs pròxims i  bonics. I vull creure, que rellevants. Sóc molt crèdul, i per tant, aquests canvis haurien  d'anar relacionats amb una sèrie de canvis mentals,  de maduresa. Sembla que ho tinc ben clar, que jo sí que em sento còmode amb el meu voltant, amb tot el que m'amoïna i em deix d'amoïnar. Però la qüestió, el terme semblant, acaba sempre en el mateix lloc. En la mateixa conclusió. I no m'agrada. Em fa sentir que el boig, que l'irracional i incoherent sóc jo.  Perquè els altres semblen no ser-ho. Al llarg de la meva vida he estat capaç de veure persones, coses i moments, i també situacions. Només per aquest simple fet em crec capaç d'opinar sobre no sé què, i sobre no sé qui. Realment no em veig ni amb dret, ni amb intenció d'opinar ni criticar res. El que sí que penso expressar és que el que expresso, que ha arribat aquí per quelcom més que drets. La situació es posa completament dura quan arribes a contemplar amb ulls ben clars, ben grans i gens confosos on vivim. Estem envoltats de persones que no respecten el que s'hauria de respectar. Textos estúpids, més buits o menys, però de raó me'n sobra davant de quatre paraules buides.

Estem en un món on els tòpics són fàcils de descriure i és per això que estic aquí. No voldria pas acomodar-me a la fulla de l'arbre senzill, amb paraules que qualsevol podria raonar, però que ningú s'atreveix a fer-ho. Veig i veiem persones mortes de fam cada 5 minuts en qualsevol lloc amb antena, també veiem però com tots aclamem un nom i un color davant de quatre jugadors amb una pilota entre els peus. Sí senyors, és la realitat, la cosa més sobrevalorada del món, i si en la teva ment penses que no, t'autoenganyes. Un món on preval la posició social i no la intel·lectual. També és fàcil mencionar en aquesta branca, milers de persones que es tiren aigua per damunt pel simple fet d'una moda sense sentit, estúpida. Perquè aquest és el lloc en el qual tots ens sentim a gust. És el lloc de la mentida, de l'odi i de subestimar allò que no s'ho mereix. Vivim en un càncer constant creat per nosaltres mateixos. No intento ni expressar ni plasmar odi, només una petita dosi de realitat. 

Sempre estem en els mateixos llocs, en les mateixes situacions, en les mateixes discussions, amb les mateixes preguntes. M'agradaria saber si realment avancem. Ara plantejaré un dubte obert, un diàleg on tothom és lliure d'opinar. El món avança. Què avança? Realment el món? La tecnologia? La medicina? Què avança? Avança de tot, menys el que ha d'avançar. Primera guerra mundial, segona guerra mundial, i la tercera? Per mi, la guerra és constant. Ara, deixant a banda les guerres de mortalitat real que ja hi és en diversos països, es porta una guerra d'un altre estil. Aquesta guerra no té nom, tampoc guanyadors, només perdedors. I aquests som nosaltres. Estem en la guerra no intel·lectual, ni tampoc racional. On nens és suïciden per "bullying", perquè persones sense cor saben destrossar vides, i nens innocents desconeixen la guerra. Aquí està, on la gent mataria per un "ipad" o un "iphone". On els amics canvien i nosaltres canviem amb ells. On la moda és la que ens mana, i on puguem fer més mal que bé, per poder contaminar més en el món que vivim. 

De tot cor m'agradaria poder dir prou. Poder tornar al principi i recordar que sóc el boig i que el món va bé. Ho desitjo i ho anhelo. Però no és així, ni ho serà mai. Jo intento transmetre i comunicar un missatge. Però som tots nosaltres qui fem que aquest missatge passi d'un text, a una realitat.

És fàcil observar des d'aquí, però no són les paraules les que ho escriuen, sinó les persones que hi estan darrere.

Les sensacions

El peu que camina, el sol que il·lumina, l'arbre que fa ombra, la sorra humida, el mar blau, blanc i també verd, els ocells que volen, el verd que es respira. La carretera vola, l'aire xoca, el pel que se't mou, la pell que s'eriça, la música que sona, aquella corda del violí que xiscla, el cavall que camina i la sang que circula per les seves cames, el dolor d'un amor, la tristesa d'un desamor, un somriure blanc, uns llavis rosats.

Una velocitat i una adrenalina, una petxina trencada, una arracada amb olor a ferro, i amb gust de sang, un camp trist i tranquil a la vegada, uns núvols blancs que acompanyen les muntanyes, un soroll molest que fa que no puguis estar tranquil, una mirada impactant que somriu, una cadira d'un color sec com la fusta vella, un cabell llarg, una olor preferida, diferida i també divertida. Un groc d'unes flors, d'unes abelles, d'una polsera que t'han regalat. Aquell fred mentre estàs al llit que una manta canvia i et fa adormir, un coixí còmode on poder acomodar el cap, un insecte que passa pels forats de la paret. Una gespa verda i mullada, on caure i a repenjar-te. Un instant per observar, per mantenir i no oblidar. Unes mans per acariciar, sentir el calor, l'escalfor i la tendresa d'una pell rugosa.

Un buit, un silenci, un moment per pensar, per reflexionar, per estar, per viure i per conviure. Un moment per tu.

Però quina importància tens tu en tota la grandesa que t'envolta? És gran és bonic, i tu ets insignificant. Les sensacions són meravelloses, són instants momentanis, únics, fàcils de percebre però difícils de mantenir. Deixa't està de tu mateix i dels que t'envolten, perquè el que t'envolta, és massa gran.

La meva imperfecció

No tinc certesa perquè la meva inspiració sorgeix amb millor mesura quan els núvols són del color de la vida, i la pluja deix marca al meu terrat. Realment no ho sé, però m'agrada. És el meu color i amb el que m'identifico més. És únic i està al mig.

El que voldria expressar avui és sobre un tema força abundant en les nostres vides, a vegades, no en som molt conscients, però com sempre, sí que hi és. Suposo que si no li donés èmfasi no tindria sentit el text. Del que ben bé parlo és de la imperfecció. A mi m'encanta ser imperfecte, de veritat. És la paraula que més derivacions té en la meva persona. Jo en sóc conscient, i la imperfecció hi ha de ser present. No sé si m'explico, rectifico, cadascun dels defectes i de les pròpies imperfeccions que tinc, formen la meva imperfecció global que em fa ser qui sóc. Sé que sona bastant evident, però crec que era necessari aclarir-ho. Tots  i tothom veu dia a dia, com mitjans de comunicació, i polítics corruptes diuen qualsevol ximpleria, amb la simple intenció, no intencionada, de voler expressar la seva imperfecció públicament. El que em fa més ràbia és que després no volen admetre-ho, però ja ho han fet. Això és un altre tema que millor arraconar, no m'agrada entrar en els tòpics.

A vegades quan els meus pares em parlen i em recriminen tot el que faig malament i hauria de fer bé, només em ve una cosa a la ment. I és aquesta; de veritat que m'agradaria ser el fill perfecte, que té matrícula d'honor, que treballa al estiu, que es porta bé amb tothom i que és estimat per tothom i sobretot, pels que estima. Jo en el meu interior desitjo de tot cor, poder dir això. Però no, no sóc aquest, ni tampoc sóc així. Sé que ara potser estàs pensant, i  a mi què m'importa com i qui ets tu. Jo et dic , espera't, potser trobaràs alguna similitud. Com deia, anhelo ser un noi així. Un noi, perfecte. Sé que n'hi ha, ho sé. Però he de fer públic, que evidentment, no ho sóc. El problema està en que no me'n penedeixo ni m'avergonyeixo de no ser-ho. De no ser l'estereotip de noi perfecte. Perquè jo sóc imperfecte. Llavors em porta a plantejar-me si realment, ser qui sóc, i ser com sóc, està be o està malament. La conclusió per mi, és simple. Estic tan content de ser imperfecte que ni que sigui incorrecte em sento com si ho fos. M'encanta que em diguin fas això malament, no ets capaç, i no ets perfecte. Perquè després d'escolta tot això i que se't faci un nus a la gola veient com t'enfonses en un pou, negre, amb floridura verda que no et deix ni veure, pugui treure el cap i dir; l'imperfecte està aquí. I està aquí per demostrar a tots els que han dit que la perfecció és la que val, que per mala sort, vivim en un món imperfecte, i que la meva imperfecció, és diferent.

El text el podríem resumir amb aquestes paraules; no és el mateix ser perfecte, i ser capaç d'estar amb tothom, de portar-te bé amb tothom,  de conèixer a 30 mil noies/nois i seduir-los al moment, es tracta de seduir-ne un/a i mantenir-lo cada matí que et lleves i mostrar la teva imperfecció.

Text Curtmetratge (link youtube : https://www.youtube.com/watch?v=GpX9q2MlyQk&list=UU3zSqVuOT4HDm4DHOeOuPoQ )

Sents el vent passar mentre la carretera crema. Vas veient que la vida no és fàcil, però que no seràs tan poca cosa com per no afrontar-la.  Com sempre, ja saps, que tot depèn del teu filtre. Depèn del lloc, del instant, i de les persones que t’envoltin en aquest. Els petits grans de sorra et poden  ajudar. Et fan tocar de peus a terra i adonar-te’n que ja ets gran. Que tot ha canviat. Que el teu futur ja ha vingut i està passant. Que més que pròxim és proper.  També saps que ja res és com abans, que la gent que estava en la teva bombolla ha volgut petar i caure, per no tornar-te a trobar. Perquè sí. Però no per això la solitud serà dolenta, ni tampoc, oblidaràs cada petit instant que t’acompanya i el fas teu.  Ara més que mai ets tu. Aquest tu, que dia a dia, has anat formant i que no saps on realment acabarà ni romandrà, però que simplement hi és, el veus, i saps que és la millor versió de tu mateix.

L’enfoc de la vida és important, tan important com l’aigua que travessa cada porus de la pell, mentre el sol et cau a la cara. Simplement sigues i amb aquest, vola i desplaçat per on vulguis. Si el teu tu és teu, el futur serà pròxim i les emocions que visquis mai seran només emocions. Cada cosa que t’acompanya t’ajuda a veure la vida des de diferents prismes. Tu tens els teus, fes-los més grans que mai ja que no saps la forma que tindran els altres. Però aquesta és la dificultat i la virtut. Aquesta és la clau de qualsevol món incomprès. Gràcies això et pots aixecar i descobrir la vida, descobrir que el teu camí no hi és, ni el trobaràs, ni et sentiràs ajudat per bombolles que es trenquen. Aquest el vius dia a dia. Jo no sé com serà d’aquí uns grans de sorra més. El que sí que sé és que el  meu brolla entre aigua i onades. Que el color blau, marró, blanc i verd fan que la meva vida sigui diferent. Mentre ells em deixen el full jo els pinto plens de paraules. Perquè la meva vida és això  i aquí, i mai oblidaré com atrapar-la. Perquè ella cada dia em recorda, que la importància de poder viure i sentir el que sents, és un gaudi únic que mai has de deixar de banda. Sempre trobaràs petites fulles que et seguiran i indicaran el teu camí. Aquelles que voldran el millor per tu, perquè creuran en tu. Però d’aquestes, n’hi ha ben poques. Les  petites coses i els petits detalls, són el que més valen. I la vida, està plena d’ells. Jo només vull, veure i viure a la meva manera, trobant així el meu lloc. Tornant enrere i veient, com la llum s’escau, cremant-ho tot .

Com sempre dic;  el destí està en les teves mans,  i el meu,  en aquestes paraules.

Link curtmetratge youtube:  https://www.youtube.com/watch?8 link8ljv=GpX9q2MlyQk&list=UU3zSqVuOT4HDm4DHOeOuPoQ

Dins la nit

Ja torno a estar aquí. Al meu món. Aquell que passa de mitja nit mentre les paraules cobren vida i les lletres parlen soles.

Suposo que el fet de trobar-te sol al escriptori davant del ordinador i parlar en tercera persona és un bon moment per expressar el que et passa pel cap. Diversos temes m'agradaria tocar, l'elegància, el contingut, la forma...Però els esquemes no m'agraden i tampoc els temes específics així que, simplement, deixaré fluir.

No sé per què la nit m'atrau, seria incapaç d' escriure més de dues línies si no hi hagués la lluna mirant-me. Vull creure que em fa sentir especial, com quan estàs en una festa i tothom balla i es fa l'amic d'aquell que no ho ha estat mai, però què importa? És una festa, un dia de fum, que l'endemà estarà oblidat i fins la pròxima. Mentre tots ballen perquè l'entorn ho requereix i no en són conscients del què fan perquè volen deixar que un simple entorn els domini. Ara m'he acostumat. De veritat, és a dir, si fos per mi ara mateix diria para. T'ho demano, sigues tu i sigues feliç així, anant de veritat com vols perquè vols, no perquè un entorn t'ho demana. Com m'agrada canviar de tema i treure completament sentit al text.

Jo només vull creure que la nit m'acompanya, que em fa sentir segur, únic i especial. 

Estar sol és bonic, de veritat. Tenir els teus moments de solitud per poder desconnectar i trobar-te a tu mateix, és un gaudi impressionant. Per mi, és un dels millors plaers que hi ha. Aquell moment que estàs al sofà, tranquil, sense ningú que et molesti. O al llit abans de anar a dormir mentre escoltes música i se't apaguen els ulls. Sense paraules. 

Voldria fer una reflexió. M'agradaria que cada persona  que ha sortit de festa, s'ho ha passat bé, i s'ha sentit adaptada en l'entorn, de manera inconscient però voluntària, que em digui què fa quan arriba a casa i es posa al llit? No, de veritat. Què és aquesta sensació de replantejar-te la vida perquè saps que allò que has fet realment és buit. Amb mesura tot és bo, i la desmesura també. Però la intenció va més enllà. Diguem què passa quan estàs al llit mirant al sostre, cansat, que les parpelles es volen tancar i els teus pensaments són lliures. Un moment de plaer amb solitud, però a la vegada trist. Perquè sense propòsit et tornes a trobar amb el teu "JO".  Aquell que pots evitar a la festa per adaptar-te, però que quan arribes a casa t'espera, per parlar amb tu, per mostrar el teu "àlter ego". Aquest moment jo crec que és crític. Se't clava ben endins perquè penses que la vida realment no hi ha un plaer ni una felicitat tangible, i que els millors moments de la teva vida els vius i s'evadeixen. Saps que aquí no hi ha música, només hi ha el que tu penses contra el que fas.

 I aquesta , senyores i senyors, és una lluita molt dura.

El meu futur és aquest

La sensació d'un futur proper no garantit per ningú m'obliga a replantejar-me si aquest és abstracte,  és concret, o una simple utopia en el meu pensament.

M'encanta saber que ara mateix he decidit el meu futur. He fet "clic" en un botó i he aconseguit posar quelcom amb rumb vocacional. La ironia aquí és intangible, però bastant visible. Aquest noi, el Carles Domingo, és el primer en aconseguir un 10 en el seu futur. M'agrada més encara, saber que el teu futur l'elegeixen quatre científics mentre fan proves amb nosaltres, les rates. Aquesta rata però, sembla que l'han premiada per l' excel·lència, res  a desprestigiar i d'un mèrit impressionant. Però en el que les meves paraules diuen, la nota no hi apareix enlloc. Resulta que ara he decidit el meu futur en tan sols una nota que segons els científics determina no sé què. La nota m'és igual, i els científics encara més, perquè jo sóc una rata fora de proves i experiments.

La pregunta més típica d'ara és; quina carrera faràs? Has entrat al teu futur tan desitjat? La meva resposta sempre és ;  sí, tot bé. Així  faig veure que m'adapto al entorn, facilitant la situació a aquells interessats que m'escolten. Em sap greu, sóc un inconformista. Sincerament, ara mateix, el meu futur no el sé ni el sabré. Però no amb allò que diuen, ara m'agraden les lletres o els números, sinó que realment, fins que no toqui la matèria amb la qual em crec identificat no sé si podré fer-la. I després, tampoc sé si allò, serà finalment el que voldré fer de per vida.

Aquest text no és el típic de sempre dient no sé què fer en aquest futur tan important determinat per una nota en un medi envoltat de rates supèrflues, sinó que va més encaminat amb el desplaçament d'un sistema, que per mi, no és el correcte i no m'hi sento identificat. Però com no tinc altra manera, doncs em faig l'adaptat amb el medi perquè no em mirin com si fos un gat entre les rates i els científics.

Ara per mi, ve la part més divertida. Els meus pares porten tota la vida esperant que els hi digui què vull ser de gran, amb una emoció incontrolada. Allò típic de l'escola que els professors et pregunten; Què vols ser de gran? I si no dius una professió prou decent per les seves expectatives, et miren amb cara de; aquest és un desgraciat, no farà res, és diferent. Però tornant al tema, el que m'agrada més és el dubte dels pares. L'altre dia els hi vaig dir una carrera que avui ja ha canviat i demà, tornarà a canviar. S'espanten. Esperen que els hi digui el que vol sentir tothom, dir que la meva vocació no experimentada la sé, i que és prou prestigiosa com perquè em mirin per damunt les espatlles.

Així que, senyores i senyors, la meva resposta és: El meu futur és aquest, el que va entre lletra i lletra, cada espai i coma que brolla sobre aquest aire incomprès.

La normalitat no normal

Veure les gotes de pluja ja no se'm fa estrany. Acabes sent una més mentre es frega amb el vidre de la teva finestra, aquell mateix on veus tot el que t'envolta. Una muntanya, un cel, un núvol i un llamp. Destrossa dur, amb molta luminància.

Les gotes que ens envolten  sembla que no vulguin ser ni gotes. Em pregunto on vivim, on sóc. Creia recordar que tots formàvem part de l'aigua. Que tots érem iguals, que tots anàvem junts. Llavors començo a mirar al voltant i desconec on sóc, qui sóc i on visc. Però més que qui sóc pregunto qui són. No acabo de entendre les ganes tan exagerades que es tenen per trencar amb el que és normal. Busco la normalitat i no la trobo. Jo, repeteixo, em pensava que tots érem aigua entre cada vidre i cada gota. No sé on vivim, potser el problema és on visc jo, però no em sembla prou excusa per observar un entorn tan incomprès. Últimament no paro de girar el cap i veure persones més perdudes que el vent. No entenc què fan ni què diuen, ni perquè diuen el que diuen. Realment no li trobo sentit. El meu entorn m'acaba incomodant, realment no sé trobar les gotes simètriques i siameses que comparteixen textura, color i olor. No ho entenc. De veritat, no m'entra al cap l'entorn que m'envolta. És tan enterbolit, tan trencat i esquinçat que no entenc on vol estar ni què vol trobar.

Tornant a la normalitat, no sé com és. Fa tant de temps que ignoro el "hola, com estàs?" sense "feedback" interessat, que  he perdut el compte de com poder sentir-te incòmode i malament, formant part del teu espai entre gotes normals. És a dir, no hi ha lloc per les gotes normals perquè estan envoltades de gotes no-normals. Però explica'm això, com puc entendre un no voler ser com s'ha de ser. No ho entenc. On estan els modals, l'educació i la simple modèstia falsa. Què passa? És totalment necessària la modèstia falsa. Si no hi és no hi hauria res. Es necessita tan falsa com tan sincera, sense interès acumulat ni intenció conscient condicionada. Necessitem un " m'agrada com ets , què fas i com vas" per un simple somriure. Però, tornem al nucli de tot. Això ha de ser recíproc. Si no, ja em diràs quina intenció més poc intencionada hi ha? La qüestió és;  per què no hi ha aquesta falsa modèstia no falsa i més  crítica positiva encaixada? 

Impossibilitat de trobar una normalitat entre gotes d'aigua, un dia de pluja fosc, com un entorn perdut i incomprès, sense saber cercar el propi "JO" interior, que ens fa ser més iguals que mai.

La substància

Sempre hi ha alguna cosa que et ronda. T'envolta i sense saber per què està dins teu. Va perforant cada part del teu cos, travessa cada porus de la pell, s'introdueix dins el teu pit i roman allà. Tu n'ets conscient del mal que et pot arribar a fer, però decideixes pensar en altres  coses, desconnectar o marxar  ben lluny.

De moments difícils n'hi ha sempre. Sempre veus com la solitud s'acaba apoderant de tu, descobreixes que realment tot és circumstancial, tot ho manipula un entorn i ho domina una rutina. És trist, però és així. No pots evitar-ho, simplement és així i ja està. Són aquests moments  en què el teu pit t'està pressionant i vol acabar amb tu i demostrar-te que no ets res, perquè potser realment no ho ets. La pressió t'esquinçarà, et rebatrà i ferirà cadascuna de les teves emocions, dels teus sentiments, dels teus moments.

El que més m'agrada de tot això és que n'ets conscient. És que probablement tu mateix ho has provocat, o no, però que saps com sortir-ne i prefereixes estar així o no estar, que actuar.

Però com sempre tornem  a la base humana. Som humans, i el mateix que avui jo escric, dic, i retrec, l'endemà ho faré. Som capaços de veure tots els errors dels altres, som capaços de criticar i tenir prejudicis amb tothom. Som capaços de crear màquines capaces de tot només per superar al del costat, som així. Però sempre per nosaltres mateixos, sense anar més enllà, perquè considerem que no cal. No vull oblidar ni deixar de banda la substància, li vull donar aquest nom, que encara està destrossant-te el pit. És igual, no importa el motiu ni l'àmbit. No importa si prové del amor, o del desamor, si prové d'una amistat o una frustració, simplement hi és, està dins teu i et fa mal. Notes la teva respiració perquè és la única cosa que t'acompanya, inspires, expires i te'n adones que està allà, fent força dins teu.

Però ara mateix quan tens la mirada perduda i preocupada i notes que el teu cos està sent apoderat per la substància comences a fer-ho. Comences a recordar aquella nit. Comences a recordar el ruixat de sal de mar. Aquella rialla. Mentre un emmarca una fotografia en una línia entre el cel i el mar, i l'altre fa el pi somrient, envoltat. Tu observes l'entorn i te'n adones que la sorra se't està posant entre els dits, humida. Respires la nit, la lluna, els núvols. Veus com el cabell es mou pel vent que passa, mentre les onades xoquen contra les roques. Quina sensació de llibertat, de eternitat, d'infinit. En aquell moment et sens únic. I us n'adoneu que ho sou. Sou una sola cosa.

La capacitat d'aquesta nit servirà per fer-te únic sent únics, i el que és més important, que la famosa substància, ja haurà desaparegut.

Prejudicis en estat pur

Diuen que les paraules provenen del lloc més profund i interior del nostre cos. Diuen que són intangibles, però a vegades piquen tan fort que és com si ho fossin. Les meves paraules serveixen per parlar del que no es pot parlar, i per dir el que ningú diu.

El verí  d'aquestes paraules flueix en tots nosaltres. La importància que tenen és per com les fem fluir. Ara canviem-ho totalment d'àmbit. Diguem-ne que les paraules les agrupem i globalitzem, però ho fem damunt de cada persona. És a dir, cadascú de nosaltres té una paraula que li envolta el crani. Aquesta no la defineix un mateix. La defineixen els altres, com ets, qui ets, o un simple com et dius. Però, poden anar més enllà d'això, poden recriminar-te, destrossar-te, i el que és més interessant definir-te. Aquestes paraules transformades a mots vindrien a ser els "prejudicis". Un tema global, molt comú, molt tòpic. Però és tan trista la realitat d'aquest mot. Estem en un lloc, en una classe, en un autobús; no té importància, i observem , analitzem l'entorn. En aquell instant ens fixem en si aquell porta roba de marca, o el del costat parla català i no és un estranger. També som capaços de dir el típic "aquest no va amb mi" simplement per com vesteix , es pentina , parla o per com s'ha posat les ulleres aquell dia. I què importa. I què més dóna , si al final, tots o fem. Tots mirem, jutgem i diem; aquella és guapa, aquell és inútil, i l'altre és pobre, perquè som així, i a més a més o portem al extrem de sentir-nos orgullosos de no pertànyer al grup mediocre al que senyalem. Però, alerta, no som ningú. No tenim dret. No podem dir com i qui són els del seient del costat del autobús, ni el que fa la cua al supermercat. Ho fem. No ho hauríem de fer. Ho sabem i ho farem igual. Perquè és així, és la nostra realitat i ens creiem que la nostra suposada ètica pertany amb aquesta, però anem equivocats. Perquè un noi que porta un tatuatge és estrany, i un que porta un forat al nas encara ho és més. S'escau més en un altre bàndol  que no pas al meu costat. No té importància al saber que aquell dels tatuatges és un "broker de Bolsa" i que darrere del pírcing hi ha unes paraules que desmaquillen qualsevol prejudici i realitat abstracte. És així. Tots ho sabem. Fins que no ens diguin ; sóc enginyer tècnic aeronàutic, no el veurem amb uns altres ulls, perquè en el moment que la persona digui aquestes quatre paraules el tindrem sobrevalorat perquè sí , sense un motiu aparent.

Llavors, amb això et dic, aquestes paraules, aquest verí que succiona ments, perquè no té tan de poder mostrant una ètica, una moral, un tot com a persona. No és irreal, és possible, la meva pregunta és per què no hi és quan hi podria ser.

Forth...

https://www.youtube.com/watch?v=lnJdieCePgg      Vídeo youtube , amb  text i recitació meva!

És un text i un vídeo amb la col·laboració de la Judit Fernández. El text és fet i recitat per mi, aquest vídeo és una simple reflexió de la vida, un altre punt de vista, però expressat i comunicat d'una altra manera.

Hi ha maneres i maneres de veure la vida, de posar la vida al teu estil i viure-la com tu vulguis. En el vídeo s'intenta reflectir com sempre que  els prejudicis de la gent van per davant. També el desengany i  la duresa de la vida i com t'intenta enfonsar.Fa al·legoria a l'absència de valors i moral. El missatge és; sigues sent tu , i amb aquest tu fes tremolar la vida. És simple motivació, és un simple filtre de la vida. 

Tu ets propietari del teu destí, en la teva vida tu pintes els colors com vols i quan vols.              " Forth..."

EL VEL

La ment, poc lúcida,

no entén ni comprèn.

Sembla una pedra

però no la veiem.

Escriure per gust,

no per afició,només

extreure allò que cita

una contradicció.

Duresa i serietat

sentiments que

acompanyen dia,

nit, i estat.

La persona és aquella,

elegeix i decideix.

No té consciència

únicament dels vels

que li tapa,

la visó del cel.

La llei de les quatre parets

La vida són quatre parets. Aquestes parets t'envolten, t'ofusquen, ocupen tot el teu espai. Poden ser infinites. Poden ser grandioses, poden convertir-se en muralles.

La qüestió és conèixer les quatre parets. Observar cada detall, cada mil·límetre, cada línia que les defineix. Aquestes quatre parets et marcaran la vida, te la limitaran, formaràs part sense preguntar-te per què i viuràs tancat, acorralat, atrapat. Començaràs de ben petit mentre et diran com són les parets. Com les has de viure, però sense sortir-hi, sense oblidar mai que et limiten, que ets allà dins, que en  formes part i no pots escapar-ne. Seguidament quan comencis ha estar ben atrapat i no et preguntis què hi fas allà aniràs creixent. Aniràs veient com les parets s'expandeixen al teu ritme i se't posen més parets entre mig, deixant-te menys espai del que encara tenies. En aquell moment ho ets. Ho seràs . I ho continuaràs sent. Formaràs part de les quatre parets. Seràs el seu ventríloc personalitzat, a la seva manera, com ells volen. Estaràs preocupat per la teva feina, per la teva vida, per la teva família, mentre els més pobres es fan més pobres i els més rics, més rics. I tu mentre, dins les quatre parets. En aquell precís instant, en aquell moment, para, retrocedeix en el temps, observa't, coneix-te, inspeccionat i visualitza les quatre parets. N'estàs segur? Només quatre? Mira cap dalt, observa què hi ha. Passa un fil llum. S'escapa i et diu; sóc aquí. Encara ets a temps. No et quedis dins el forat, agafa la llum i posa't el filtre de la vida que vulguis.

La vida, amb un filtre diferent, amb un "ying i un yang", sense quatre parets, sense res. Sigues propietari de tu mateix, del teu camí, de la teva llum.

SÓC DEL B

Jo sóc d'aquells que pertany al grup B. D' aquells que pensen que una nota  o un examen no em demostra la capacitat intel·lectual que tinc. Sóc d'aquells que pensen i diuen  que és més important com ets que no el que diuen que ets.

El meu grup però, és especial. És el grup B. Però no un grup qualsevol o normal, un d'aquells que et posen perquè un professor es pensa que amb un examen determina en quina classe pots anar i treballar. No és d'aquests. Sóc del meu grup B. Aquest és diferent, meu, únic, irrepetible i indiscutiblement propi. Aquest és el que practico dia a dia, el que em fa ser jo mateix i el que em fa no ser-ho. Aquest és el que em diu això es fa així, el que em recorda cada dia qui sóc i perquè sóc així, i el més important, que sóc així perquè vull.

A vegades no sóc capaç d'entendre els altres grups. Jo em faig càrrec del meu grup , del B , d'aquest que tothom té. Jo vull que tothom s'identifiqui amb el seu grup B, el destaqui i digui; aquest és el meu, aquest és el que em diu qui sóc, i perquè sóc. 

Sóc dels que prefereixen no estudiar tant per un examen, treure un 6, i poder dir que la intel·ligència es demostra en altres camps. Que sóc capaç de desenvolupar-me amb una intel·ligència social i crear la imatge que vull que tinguin de mi. Sóc dels que prefereix ser creatiu i basar-se en el seu sistema en comptes de seguir el que hi ha implantat. Prefereixo viure, prefereixo el meu " carpe diem " al meu estil, que el seu ; agafa un llibre i estudia. Aquí et diuen que és l'important i prou, només fes-ho i ja està. Després seràs aplaudit pels mateixos que t'ho exigeixen i et critiquen. Però no parlo de la poca importància d'un sistema educatiu, parlo de la poca importància que té tal com es fa. El més important és no pensar per tu mateix, no demostrar, en el moment que ho facis aixecaran el dit i t'acusaran perquè ets del teu propi grup , del B. Tot això no deix pel terra la importància del saber, la importància de l'educació, la cultura i l' elegància. 

Tot això només diu ; sigues autodidacte de les teves pròpies idees.

Filosofar, reflexió interior

La senzillesa de pensar, de reflexionar, d’arribar a una conclusió per mitjà d’un pensament propi és el que cadascú de nosaltres fa dia a dia.

El jo interior, aquell amb el qual parles quan estàs sol, t’hi comuniques, li fas saber que ets allà, només amb aquest, ja estàs reflexionant. T’acabes deixant perdre per tots aquests pensaments, per totes les conclusions i paraules absurdes que només estan i es queden en la pròpia ment, sense saber mai si sortiran, o no.

La capacitat de veure, analitzar un entorn, una societat, un cos, una ànima, un fet, una pregunta, una resposta, tot això és aquí, allà, i a tot arreu. És vigent i prou, ningú no es pregunta el per què de qüestionar-s’ho, simplement es fa i ja està. Però, no perquè es faci sense ser-ne conscient cal treure-li importància, al contrari en té més, ja que així es demostra que aquesta qüestió interna que es porta dia si i dia també, forma part de nosaltres i més concretament dels éssers humans, aquells únics, amb enginy de raonar i pensar, evolucionats, capacitats i  perduts. L’art de la filosofia porta segles entre nosaltres, no se li dóna importància, però la utilitzem i depenen de la intel·ligència és valorada i gaudida.

No tothom té la capacitat de veure-la , ni de tastar-la, però tothom la practica, a més o a menys escala. El problema està en la paraula  que caracteritza als humans ; “perduts”. Un adjectiu qualificatiu que mostra la pobresa intel·lectual al S.XXI dels humans. Aquells mateixos que han passat a la història pel poder de la raó. 

Filosofar és tan important com existir, la raó és el que ens fa diferents, el que ens mostra el poder de diàleg davant qualsevol problema i  qualsevol situació. Sense això no som ni seriem res.

 La pregunta continua sent la mateixa, per què els humans estan perduts?Per què perden tradicions d’antics grecs mil·lenaris capaços de treure un sistema polític perfecte, un sistema econòmic o una societat democràtica? Els humans som impressionants, el problema està en la ment mal utilitzada que embruta i destrueix qualsevol món idíl·lic.

Ara per ara

Parlem del dia a dia, parlem del saber estar, parlem d'una societat, d'una visió general del món en la qual no m'hi veig gens reflectit.

És difícil saber com enfocar la teva mentalitat amb 18 anys, però encara és més difícil comprendre com l'enfoquen els altres. No entenc que el que s'englobi com el que és correcte i no ho sigui estigui ben vist. No entenc com un que escriu, un que canta, un que toca un instrument o fa teatre, només per fer-ho, soni estrany o irregular, pel simple fet que gaudeix fent  allò que més li agrada. Tothom pot no entendre, però si no ens esforcem perquè s'entengui, per canviar, no canviarà. Tothom pensa que canviï aquell, que actuï l'altre, jo em limitaré a ésser, a existir, a continuar fent el que fa tothom i  prou. Amb això no n'hi ha prou. Jo et dic, digues que no, jo et dic canvia't, canvia, jo et dic; sigues tu i fes aquest tu cada dia més gran. La meva mentalitat no és valorada, tampoc entesa ni compartida, però no per això m'oblido de canviar-la, de fer-la , de sentir-la cada dia i alimentar-la. Moltes vegades les paraules sonen buides, i més en aquesta societat on un diàleg és infravalorat per una guerra o una simple demagògia . És difícil també  saber com canviar  una societat si la majoria d'aquesta pensa en una absència de diàleg real i honest. Ningú no es planteja, més aviat rebutja, el voler canviar. El canviar, fer i viure com tu vols roman en tu mateix, perquè si tu no canvies no canviaràs la societat en la qual vius. 

Jo t'invito a ser diferent, a fer el que t'agrada i gaudir mentre ho fas. T'invito a canviar per canviar els altres i ser feliç,  plaure a la teva manera deixant de banda la globalització d'aquesta societat.

EL DOLOR

Altre cop les llàgrimes,

són properes. Perforen,

esquincen dins el pit.

Un aïllament constant.

Fan soles uns pensaments,

tiren endavant.

Incomprès, addicte,

d’intel·ligència fugaç,

dubtosa.

Els sentiments escriuen,

sols. Busquen un mar

nítid, tranquil.

Volen evitar-lo, ell,

torna a replicar-lo.

Purifiquen en l’interior.

S’ envà , en moments,

torna. Cruel, cínic,

sap atacar-te, destrossar-te.

No hi ha escapatòria,

ni medicina,

El dolor ja és aquí.