Desubicat

Em sento desubicat, i anava a introduir-ho amb un "a vegades", però ni tan sols s'ho mereix l'ocasió. Sé que no està malament, també sé que no és il·lògic, simplement m'hi sento, i ja està. Tinc ganes de viure, de viure més, de respirar més, d'inspirar més, i d'expirar menys.

Perquè sí, tot el dia faig això, expirar. Molt simple això de començar amb una introducció de tres línies fent-me l'ofuscat, una mica trist. Prou ja de sempre el mateix estil, la mateixa brossa, la mateixa merda, prou. Em sento com a Birdman tu. I això de ser protagonista em mola. Sabeu quan el Michael Keaton (protagonista de Birdman) li parla el seu alterego superheroi Birdman i li diu la deixalla de persona que és? Com una espècie de consciència que et va dient les desgràcies que penses i que no vols pensar ni dir. És graciós i entretingut. Et sents sol però no ho estàs. Paradoxes. En fi, que no sé ni com extreure més tinta de la que surt de la ploma, del braç o de la nit, que no sé res i no m'agrada no saber-ho. He començat el text amb un "desubicat",  i de fet, és veritat. Desconec el per què, el què, el qui, el com i el quan. No trobo l'on. La gent, l'estudi, la improductivitat. M'esclata la vena del coll supurant àcid sulfúric. Odi i rebel·lió. Estic cansat i embruto amb sang i foscor cada lletra que s'impregna aquí. No em sento còmode, ja està. I no puc evitar-ho, la meva situació en la vida em porta a sentir-me així. I sí, el pròleg i les dilacions innecessàries eren per decorar amb èmfasi i respecte la meva incomoditat i desubicació a la vida. Jo aplaudiria amb eufòria les paraules meravelloses que inunden el meu pensament. De fet, no. I prou, prou, marxa coi de consciència tot el dia rondant, volant, per no ajudar, per no fer res, per no dir res, per no existir.I sí, així em sento jo. Inexistent. No perquè no em senti estimat, o ajudat, o jo què sé, sinó perquè no faig res. Literalment, res. Per això vinc a buscar-te a tu, nit, fosca, penombra voltadora de mons. Em sento com que jo visc en una galàxia, sistema solar, amb tranquil·litat, i els altres, en una altra totalment diferent. Jo carril dret, gaudint del passeig, la resta, sembla que volen córrer per l'esquerra. I el problema de tot això no està en què voltin lliurement, sinó que destorben el meu volt, que sí, és tranquil. I això és el de menys, els altres m'importen, i molt, però realment poc. El que sí que m'eleva a un estat superior, com deia, és el romandre ànima, cos, i llit, en un mateix estat cada segon de la meva vida. Pàgines absurdes, buides, tristes, inútils. Useless. En anglès queda millor, i sí, tinc la sensació que queda més cool i s'expressa més profundament, gràcies. Cansat,  i no un cansament lògic de fer treballar la ment, o un altre de "no m'aguanto ni dret", típic dels pobres pares; que no s'aguanten ni drets. Un cansament de no fer res. I el més graciós? M'importa ben poc, per no dir gens, és a dir, gens. Avorrit, mirant el sostre, pintura treta de color verd en la cantonada, mentre agafo el mòbil i llegeixo més ximpleries innecessàries, incomodants, estúpides i ja saps, useless. Però no passa res, perquè el rellotge corre, el dia també, i ja ha passat un altre mes. Dos anys estudiant Periodisme per passar-me els dies a casa odiant la meva existència per no fer res productiu. Absolutament res. I no allò que dius, però no menteixis, faràs coses que són super útils i coses, i bé, coses? No, amic, no. Company de viatge. És brossa per cremar i exterminar de la superfície terrestre. Però no passa res, perquè tothom està igual.

Llavors què passarà? Res. Sortireu de festa, fareu molts amics circumstancials que no sabeu ni qui són, i després fareu un treball de 20 pàgines per a set persones per poder dir "sóc universitari" i molt culte, i molt productiu, i molt bla, bla, bla...

O això, o acabareu escrivint un text desubicats, incomodats amb una introducció i una conclusió típica, poc variada, i amb molt de rancor en el vostre interior. De fet això últim no crec.

Tempus fugit.

Mai millor dit, i en llatí, que queda més cool.



Link podcast: http://rogersgatsby.podomatic.com/entry/2016-04-19T08_29_45-07_00

L'home del bigoti

Estava assegut i mirava en un racó. El sol em tocava, de manera delicada, tot i així la zona es veia moguda per una columna, forta i robusta, escardada amb forats i plena de carències. Allà, amb el raig lluminós que quasi no podia ni veure-hi estava en un moment. En un d'aquells moments que et replanteges la teva vida.

I em refereixo  a la delicadesa del terra, pura pedra, robusta. I també em refereixo a replantejar-te la vida totalment. T'adones que hi ha un camí marcat, clar, bonic, verd, i al mig, tot ple de terra, amb el sol que continua brillant. També te'n tornes a adonar que el camí per tu es desvia i prefereixes estar a la banda esquerra amb una pluja forta plena de núvols, llamps i la terra humida, d'aquella que pots sentir, d'aquella que és humana, d'aquella que sents per cada mil·lilitre de sang que et passa per les venes. D'aquella que et fa trencar amb tot el que es pot trencar, amb allò que en diem l'establert. I mentre giro el cap  assumeixo que realment no hi ha un camí que està desviat, sinó que sempre hi ha hagut el mateix camí per mi. Per mi no és dolent, simplement és diferent. El problema és que ser diferent és dolent. El que jo no entenc és perquè no em sento dolent si sí que em sento diferent. És com una espècie de paradoxa. Mentre pensava això veig que algú s'asseu al meu costat. Sí, estava en un banc, com de costum. De fet i per concretar més, estava en un banc de l'estació de tren, simplement per gust, per plaer, perquè m'agrada el lloc. No pas perquè esperés algú, no m'agrada esperar. Assaboria la meva solitud. Com deia, mentre un home amb barret, alt, i un bigoti d'allò més cuidat m'acompanya en la meva profunda reacció del que podria ser el canvi més gran de la meva vida. I dic canvi perquè els canvis, que marquen la diferència, i no t'oblidis que sempre són dolents, no són mai, mai, mai físics. Sempre són anímics, però desconec el per què la gent no sap interpretar-los com toca, com ha de ser, i com m'agradaria que fossin. L'home decideix interrompre el meu pensament magistral per dir-me el següent; La llibertat és complicada d'explicar, és complicada de ser, és complicada de compartir. La llibertat que jo més cuido és aquella que està en el meu interior, la lliure expressió, el fet de poder ser feliç mostrant i sentint que ho ets. Anava a contestar una cosa força desagradable de cara a la seva persona però se'm pausa, el cor, el cos, i la ment. Escolto aquesta frase, ens regalem un somriure i veiem que el sol ens continua tocant mentre passa un tren a tota velocitat. Ens hem entès i hem connectat anímicament, sobren les paraules i toquen silencis. Dit això, em porta a replantejar la importància que té el que m'havia dit l'home del bigoti. No sabia res d'ell, ni tampoc m'havia presentat, però la seva frase tenia una cosa que pertanyia a "idees que hauria de tenir qualsevol ésser humà en el seu cervell implantat". No ho sé, estava en un moment complicat, no sabia què fer, ja que la decisió més important de la meva vida estava sent reflexionada. Sense exagerar, uns 30 minuts pensant amb el que acabava de dir em predisposava a dur a terme el que anava a fer, el que anava a canviar la meva vida. M'aixeco passa a passa, i m'adono que acabo de creuar el carreró, que ja sóc a la banda esquerra, i que acabo de prendre la decisió més important de la meva vida. El sol s'amaga, deixo a la columna que em tenia allà retingut tapant-me de tota llibertat, i somric, mentre giro el cap per saludar a l'home, i per donar-li les gràcies espirituals que es mereix, per obrir-me la meva llibertat interna. Ell no em veu, però no m'importa.

Desplaço les mans per fregar-me el front, plou, està verd, núvol, i sembla que hi ha molts llamps.



Link podcast: https://www.podomatic.com/episodes/8018062