El Yoko ha marxat, i ho ha fet per no tornar. També ho ha fet amb elegància que és com ho fa de costum. I ho escric ara, amb el berenar a la gola fent pressió. No sé si és el berenar, o és la llàgrima, que no vol caure. I és trist, i és dolorós, quan no hauria de ser-ho. De fet, ara vindran a buscar-lo per incinerar, és a dir, que si això no és real no ho és res.
Ell i jo sempre hem tingut una relació estranya, moguda. Fins que ell no va arribar a la maduresa no vam començar a compartir coses. Me l'estimava, però allà, me'l vaig estimar molt més. Pot semblar estúpid, però el que més compartim és el son, ens encantava dormir i a més, junts. Odio amb totes les ganes que es poden odiar els tòpics i els laments. Aquest escrit és únicament per ell. Sí, era un noi, un noiet, bell i elegant, sempre que ell volia és clar. Però aquella petita cosa es sabia fer estimar. Em fa molta ràbia la gent que diu "ens ha deixat". S'ha mort, no ha deixat res. El cos i prou. La seva ànima està sent lliure, volant per on la deixin volar. Està sent més feliç que mai i mira que ho ha sigut molt d'antany. El planyo, tot i que m'estic esforçant per no fer-ho. No seria just. Ha estat així perquè així havia de ser, qui sóc jo per limitar-lo de tal honor, de tal llibertat, reitero. Té el seu dret a morir, i sóc egoista, però amb això no penso ser-ho. De fet, esperava aquest moment. Sabia que es moriria, tots ho sabíem. Així que, volia escriure sobre ell, d'ell, i per a ell. Perdó, havien trucat a la porta i creia que el venien a buscar, falsa alarma, i falsa interrupció. Volia buscar un moment, un moment idoni, perfecte, celestial, i aquí està. Ho trobaria una falta de respecte cap a la seva ànima si no fos així. Vaig a explicar-vos com ha sigut, que encara no ho he fet. Ell dormia al sofà, com de costum. Jo estava a la meva habitació, com de costum també. Havia anat a fer un entrepà, i en tornar, he pensat: Què farà? Com estarà? Així que l'he anat a veure. En aquell moment, 17:43, l'hi he tocat el nas, com de costum, per veure si movia el morro. He vist que no feia res. Automàticament el cervell se m'ha congelat i el cor no ha parat de bategar. S'ha mort -he dit en veu alta-. És absurd negar la realitat. I així ha sigut. Jo ara, una hora després, estic esperant juntament amb la meva mare a les persones que el vindran a buscar per incinerar el seu cos, allò que queda, allò que "ens ha deixat". Només es podran emportar-se una part d'ell, ja que la seva ànima a fluid. Jo escric, i ho faig per ell, no per mi. O això vull creure. La meva mare se'l mira mentre es fuma una cigarreta amb llàgrimes entre les dents. I és així, no s'hi pot fer res. Esdevé a la seva manera, ho passa com pot, i com sap. Jo penso en ell i m'imagino un somriure, ja que no el puc dibuixar en el meu rostre.
Com a últim, conclusió, frase, premissa, li vull desitjar el millor que se li pot desitjar a un gran gos com ell. Perquè "ens ha deixat", però jo mai el deixaré a ell.
- Requiescat in Pace (R.I.P)
