Amb puny i tinta

Estrenar llibreta és una molt bona sensació. Amb puny i tinta. M'agrada tornar al meu racó. Sentir la pluja i estar a la finestra de la meva habitació. Noto com les gotes cauen, sentir l'olor que desprenen mentre esclaten contra el terra humit. Poder desconnectar per connectar amb el meu jo més profund. Però com sempre, hi ha alguna cosa que m'incomoda. Sembla rancúnia acumulada, un núvol fosc que es deixa emportar  per un aire fred. I aixeco el cap i ho veig. És penombra, és dolor. Uns àngels amb ales endimoniades volen pel cel. La sensació no marxa, torna, es transporta, flueix, s'estanca i roman. Jo no l'he obligada a estar aquí però es queda, sense avís ni invitació previ. Tot i així em relaxa. És molt contradictori però és el meu  interior. Sento el tacte de les fulles noves, blanques, m'abracen, i em recolzen. Des d' aquí dalt tot es veu més clar, més senzill. M'escapo de les meves lletres nocturnes per estar aquí, per sentir-te, per trobar-me i per trobar-te. Perquè sempre estàs present. I t'escolto, caus amb un agut suau que m'acaricia,  i et veig, una llum translúcida, clara, plena de vida i dolça, amb una nitidesa honesta. I t'oloro, desprens l'aroma més tendra i inodor de tota la terra, la teva flaire es desprèn  a  cada flor quan rebota entre els pètals. I també et noto, et sento, et toco, i em toques. Cada vegada que rellisques sobre la meva pell d'una manera tímida i somrient, i et tasto. El teu gust afable, apassionat, i encaramel·lat mentre m'acaricies el llavi. I és que no et puc enganyar. La meva paraula és tan sincera com el teu rostre, la teva forma. I per què ets tan amarga i dolça a la vegada, si no tens sapidesa? Per què em portes una mossegada fosca, freda i dolorosa amb un petó càlid i proper, si ets intangible? I en tot això quina resposta esperes que doni. Mentre al meu costat vas escardant cada pedra i cada engruna de terra seca, per esdevenir humida. 

M'agradaria poder dir-te que paris i treguis l'ombra del meu cos,

però només et diré que continuïs com cada gota que cau i envolta el meu cor.

T'estimo pluja

És, són i seran

Si hi ha una cosa que m'entristeix de veritat és saber i veure, que tot és tal com et pensaves. La primera impressió és la bona "diuen". I jo crec que és així. Si una persona no et transmet bones vibracions, serà perquè realment no connectes amb ella i ja està. No cal donar-li voltes, segur que serà així. Tot el món, tot el que succeeix, és com una mena de causa-efecte. No tens ganes d'estudiar, no estudiaràs, no t'ho sabràs bé i probablement no aprovaràs. És un exemple molt redundant, simple, però eficaç.

Entrant de debò a allò que m'interessa, que són les persones, vull comentar una simple premissa. Una persona que acabes de conèixer( noi/noia),  t'agrada, et cau bé, i tens certa connexió. No sé per què només de pensar-ho ja se'm mouen les celles unidireccionalment formant una mena d'expressió com de " hum". Jo m'entenc. Aquella persona té un sol gest, en una sola intervenció, que sense saber perquè el teu cervell origina una espècia de núvol i pensa: no m'agrada, no no m'agrada ell/ella com a persona, si no un no m'agrada el que acaba de fer. I llavors automàticament penses " segur que això no significa que sigui així la persona, simplement ha reaccionat així en aquest moment i ja està". Error ( so de sirena d' error). T'equivoques, si alguna cosa ha de ser serà, i aquesta persona, serà així. He posat l'exemple del caràcter i aquesta situació perquè en el meu cervell sona a comuna i quotidiana. En el moment que intimis amb aquella persona, aquell "què" que no t'ha agradat, més ben dit, que t'ha repugnat, tornarà a sortir. Llavors t'espantaràs. Sí, és així. Arribaràs a la conclusió de "on m'he ficat", perquè estic compartint això amb tu si sé que no encaixem però ho estic fent. Però realment la vida t'havia avisat, la persona no s'havia amagat, el fet s'havia mostrat, havia donat la cara, sortit a la llum i t'havia ensenyat allò que no volies saber ni veure . Però t'havia advertit. La  veritat és que m'he centrat massa en l'exemple i no en la idea. Reconduïm-ho. Tot i que el vent està xocant a la persiana, fa un soroll força incòmode i, com no podria ser menys, m'incomoda. Retornem; la idea " si alguna cosa ha de ser així, és i serà" ( tant si és positiva com negativa, però normalment, negativa). Estàs assegut, penses, estic aquí, escolto, i espero un gra de sort per poder-me sentir a gust amb la resposta que espero i vull sentir. Però no, en el teu interior saps quina serà i quina és i quina ha estat sempre. Sabem el que passarà, el que succeeix davant dels nostres ulls però preferim tancar-los, oblidar, no recordar, simplement fluir fent veure que allò que no volem i que sabem que està passant, passi. Però és la gràcia no? Això espero. He arribat a un punt que ja no em sorprenc per quasi res. I creu-me, és una putada. M'encanta sorprendrem. I no és perquè hagi viscut molt, sinó perquè la resposta negativa incondicionada sé que arribarà, tot i que  faig veure que no la veig. 

A tall i per tallar, per acabar, concloure i desenllaçar aquest llaç infinitament, inacabable i robust. Les primeres impressions són les que conten, les que valen, les que són, les que seran i les que ja saps que serien.

Finite