No és Nadal

Avui, per alguns, serà un dia molt especial, un dia per compartir, per estimar, per escoltar i simplement, per estar. Altres, ho veuran com una nit que porta al dia. I altres, com una gran merda. I no em qualifico de cap d'aquests, jo simplement, estic i prou.

Seria per mi tot un honor, i ho dic molt sincerament, o no, dedicar un text, unes línies (més de les que ja he fet) o una engruna més de temps a parlar sobre el nadal, i l'amor que comporta, i les coses tan i tan i tan boniques que hi ha perquè tot és perfecte i meravellós. A més, s'ajunten les famílies que en tot  l'any no s'han dit ni han fet res, en un dia, es posen d'acord en quelcom, en el dia, rarament no l'han escollit ells. En fi, que ja sabeu de quina palla parlo. Evidentment no ho faré, no mantindré aquesta conversa, diàleg, entre lector i redactor perquè em fa mandra.

Dit això, puc començar.

Em fot com una mica de ràbia que la gent vulgui actuar o actuiï de manera diferent depene n de les circumstàncies, del que l'envolta o  de la gent. De veritat que em bull tot allò que pugui bullir del meu cos, i fins  i tot, em cou.  Tant costa ser real, humil, sincer o persona? És que de veritat, no sé, tan estrany és dir o pensar alguna cosa i expressar-la amb total llibertat sense que et mirin amb cara de dubte? Hòstia és que m'indigna i no saps com. Ara hi ha aquell, no diguis això que si no quedaràs exclòs del supermega grup fashion. Com dirien alguns "acuéstate". Opino que és ser una mica hipòcrita m'entens... Del pal; penso així, i sóc així, però com hi ha gent actuo d'una altra manera d'acord? Gràcies, gràcies humanitat per portar-me aquesta hipocresia incorporada en vena, com les etiquetes i prejudicis que posa la gent, gràcies de veritat. La hipocresia també va lligada amb el primer paràgraf, però, alerta, farem un salt temporal i espacial i aquí no ha passat res (recorda que em fa mandra).

Dit el que deia, puc continuar explicant la gran quantitat de veus que passen per les orelles caminant amb un xiulet a la boca, escopint fang i sorra per tapar aquests orificis auditius. En conclusió que sí, que el que deia, que estic cansat d'això. Espero que ho hagis entès perquè jo no. Però tranquil, és nadal, cap problema.

En conclusió de les dues conclusions anteriors (intento posar èmfasi), podem arribar a deduir que és molt trista la manera d'actuar i comportar-se de la gent. I dic actitud, perquè espero i desitjo amb cos i ànima que no siguin així. Per això, el que faig jo, o almenys intento, és ser tu mateix, deixar fluir els teus pensaments i les teves idees amb tothom, sense filtre. Potenciar allò que et fa diferent i únic és potenciar-te a tu mateix.No t'oblidis que alguns t'odiaran per ser així, però d'altres, t'estimaran. A més, per què posar filtre? El filtre és una xarxa de mentides per intentar encaixar, i tu no vols encaixar, vols ser feliç tenint la teva essència. Perquè NO pots dir mentides, ja que és nadal. Prou. 

El popurri d'escombraries que he posat no és res més que una bossa plena de brossa, brossa que mostra allò que tots veiem i ningú diu, i aquí està. Ara, realment, espero que en el dia d'avui o de demà, el passis fent allò que tu més desitgis, allò que et vingui de gust, allò que creguis que has de fer i no has fet, sense filtre, perquè és el que toca.

Bon Nadal

Roger.

A vegades m'agrada.

A vegades m'agrada sentir-me bé, feliç, tranquil. Hi ha moltes coses en el món que ens poden donar pau interior, aquella pau que ens fa desconnectar de tot, que ens fa sentir plens d'alegria, de vida, de saviesa o d'harmonia.

A vegades m'agrada pensar i imaginar-me coses, moltes, o recordar-ne de viscudes. Poden ser molt simples o complexes. Les simples fulles de tardor a terra, desfetes per l'aigua complexa mentre la terra humida sosté cada passa que trepitja el teu cos. És bonic.

A vegades m'agrada somriure, i fer-ho amb moltes ganes. Perquè sé que l'alegria que em dóna una rialla no m'ho dóna res més. I també noto que no és el moment, que no estic feliç, o que ni tan sols van bé les coses, però que la necessito amb mi, al meu costat.

A vegades m'agrada fer coses quan no toquen. Ara parlava de somriure mentre parlava de naturalesa. No hi ha cosa més bonica que trencar amb allò establert per fer-ho teu, únic, preciós i màgic. I parlo d'aquella màgia que ve del cor.

A vegades m'agrada fer les coses tal com les penso i  tal  com les sento. Des del cor, des del més profund racó on el meu cervell conté les emocions. Fer allò que sents, perquè ho sents. I a més la manera de sentir-ho és ben real, ben evident, ben bonica.

A vegades m'agrada filosofar, reflexionar i debatre. Perquè una de les coses més cíniques és parlar d'allò que no saps, creient que sí, i defensar-ho amb cos i ànima. Totalment legítim. Filosofar sobre el que vivim és recordar que la bogeria està prop del seny.

A vegades m'agrada enfadar-me, enfadar-me i plorar, o ambdós a la vegada. Com deia; " fer les coses tal  com les penso i  tal  com les sento", perquè plorar i enfadar-me és sentir que somric i sóc feliç.

A vegades m'agrada ser estrany. Ser estrany, diferent o rar. Notar-te desencaixat per ser únic o poc freqüent. Puc agafar la gàbia i la bombolla, i atrapar l'instant en la meva ment per recordar que el color negre que he decidit vestir, no és res més, que la meva ànima expressant-se.

A vegades m'agrada observar i ser observat. És preciós poder captar cada engruna de temps i espai que recórrer el teu voltant. Observar és tan bonic com ser observat, i a més, és necessari.

A vegades m'agrada ignorar. No fer cas de tot el que passa perquè així crec o vull creure que no passa res que no vulgui que passi, o que ha de passar. Pot ser o bo, o dolent, però no és l'instant, ni el moment. I per aquest motiu, en la meva ment, no està succeint.

A vegades m'agrada explotar, metafòricament. Explotar d'emocions, de sentiments, de passió, de pensaments, de tot. Explotar com a sinònim d'extreure tot allò que  vingui en el moment circulant a velocitat llum  i el meu cos desitgi extreure en forma "de..".

A vegades m'agrada el risc. El risc de parlar, de pensar, d'explotar, de tenir personalitat, d'escriure. Risc de veure què és què fa i què pot acabar fent. Risc de posar-ho i deixar-ho córrer, i córrer, el risc d'ajuntar tots els "a vegades m'agrada" i pensar; algun humil lector veurà alguna cosa més? Simplement el risc de la vida. Perquè la vida o arrisques o no arrisques. I si no arrisques, no ets, i jo vull ser.

A vegades m'agrada...

Sóc asocial

Jo creia, i creure és d'il·lusos, d'allò que se'n diu viure en la inòpia, que ja m'havien sorprès prou en aquesta vida. Però no, arriba el típic imbècil i ho fa. El que deia, des que vaig veure un noi ballant reggaeton amb esmoquin, se'm van trencar les meves expectatives tan clares i fermes.

Va, si us plau, fora bromes, de veritat que no era això la cosa més interessant que m'ha passat per la ment, però em feia gràcia compartir-ho amb el meu alter ego. De cada dia crec que sóc menys social. I sé que els éssers humans som socials per naturalesa, i jo concretament ho sóc bastant, però no sé, la vida  és incerta i la meva ment de cada cop més oberta, i més callada. Em sento més tranquil quan estic sol, quan no hi ha boques que les obren amb un múscul que es diu llengua, i per mala sort, l'utilitzen, i no el saben utilitzar massa bé, però ho fan, quin remei. Però ara parlant en serio, de veritat, amb el cor a la mà i el puny mig sagnant mentre batega, de cada cop, sóc menys social. I ser asocial, no és dolent, ni tampoc bo, simplement és. I és que creu-me, t'ho dic sincerament, les coses a la vida es van torçant, que no és res negatiu, pots tenir una bona feina o una bona vida, però com més obres els ulls i la ment, més se't tanca la boca. És frustrant viure i sentir-te així. No pots lluitar contra això, és, existeix, roman i ja està. Simplement ho volia declarar, em fa sentir més social, declarar que sóc més asocial del que em pensava. Sona irònic, sarcàstic, però és la gràcia, no? L'altre dia mentre mirava una pel·lícula de Woody Allen, em va inspirar a pensar en l'assassinat perfecte. Però més que en això, en trobar allò que et fa sentir millor i realitzat a la vida. És com una espècie de joc irònic, sarcàstic i dramàtic. La pel·lícula, dic. La vida també de fet. I poses un "Woody Allen", com per sentir-te més intel·ligent, quan realment és el nom d'un director de cinema, però el poses, i ja està, queda bé, no? Podia haver dit, estava mirant una pel·lícula i...Però no, queda més filosòfic posar el nom del director. Bé, com deia, pensava en l'assassinat perfecte. I pot sonar maquiavèl·lic però atrau la idea  que el món podria ser millor si persones que hi viuen hi deixessin de viure. I per què no matar? La idea és estranya, però encara és més estrany no pensar-hi ja que potser tu seràs el primer que matarà. Com deu ser pensar i saber que has assassinat a algú? Estrany oi? No no, pensa-ho per uns segons.           Ja està? Perfecte, continuem, com deia no hi ha idees, no hi ha assassinats, no hi ha res, només estàs tu, i allò que et crida a continuar essent tu. A vegades em fa ràbia el "postureo" de merda de la gent. En serio, em repugna saber que som tan inútils. Ara és això de París, ja sé que s'han mort persones, de fet segur que ho sabia abans que tu, no et facis l'indignat si no en tens ni idea de què senten hipòcrita(i no vol dir que jo sí, però per això, prefereixo ser en aquests moments més asocial, i menys inútil). És que no puc, m'indigna la humanitat en general. I sé que el problema és meu per estar enfadat amb el món però a aquest li dic: Que et follin (en sentit metafòric, del pal: ves a la merda). Amb tendresa, però sense amor, una relació real podríem dir.

A tot això vull dir, és important llegir. De fet preferiria no "estudiar" i passar-me el dia llegint de coses que trobés curioses. Llegir ens fa ser més humans, més persones. Tant de bo llegíssim més i matéssim menys. Llegir enriqueix l'ànima, la ment, i el cos.

Potser seràs un imbècil igual, però alemenys seràs un imbècil culte.

Autoobligar-se

Penso, i penso lliurement mentre deixo fluir idees per les meves mans i els meus dits. Sento com d'una banda a l'altra passen, d'orella a orella, relaxadament, suaument, acariciant-me i eriçant-me tot el cos. Les guardo a la butxaca i les deixo brillar, il·luminar, mentre corro lliurement, evadint-me, escoltant els sentiments mentre pugen fins a la punta del meu cabell. Són colors, colors amb molta llum i foscor a la vegada, però continuo somrient, és un prat verd, profund, i puc caminar tancant els ulls i veient com la llum es reflexa en la meva cara i em cega. La trec de la butxaca i la deixo volar, perquè aquella idea, aquell pensament, es faci únic, i pugui arribar amb la multitud que l'espera per ser feliç, mentre un somriure l'acompanya.

I seria en va si no ens autoobliguéssim a fer això. A pensar, a viure, a sentir. Comença la jornada nocturna després d'absència inesperada per concretar una paraula descontextualitzada en aquest món ple d'idees, aquest món en el qual no vivim i hauríem de viure. Bla, bla, bla. Autoobligar-se és tan simple com fer alguna cosa que no faries, pels motius que siguin, i que t'obligues a tu mateix a fer-ho. Senzill, fàcil, i tothom ho ha entès. Sempre hi ha el típic que no. Però deixarem que parli buidament en aquest núvol de poca importància. Com deia, bàsicament és això. Pot ser que ens autoobliguem a estudiar per fer un examen, a aixecar-nos cada matí,etc... Però jo parlo, d'allò que es veu entre línies, allò que és evident, que tothom fa, que tothom sap, i que sempre es deixa passar contra tota lògica humana. Parlo d'aquella empenta en la teva ment, quan tens por, quan tens dubtes, quan les coses es posen complicades. I sona hipòcrita que algú de la meva generació pugui parlar així, però els problemes, per més mínims que siguin, apareixen igual. 

Autoobligar-te a parlar quan no vols, a callar quan tampoc vols, a escoltar, a sentir, a somriure perquè ho necessites, o el que és més important, a plorar quan tot es mou. També quan et sents covard, i quan ets covard, però saps que has de ser valent, perquè toca ser valent, t'empenys i ho fas. I per molt estúpid que sembli ha de ser així. La vida no espera a portar-te les coses que estàs esperant, o les busques, les agafes i te les emportes o ja haurà passat. Perquè autoobligar-se a fer esport, si sempre en fas és fàcil. El que és difícil és aixecar-te del sofà quan peses 90 kg i estàs cansat de tenir una merda de vida, i vols canviar perquè només tu saps com et sents. Això és autoobligar-se i això és tenir empenta per la vida, ser  lliure. Decidir i pensar conseqüentment amb el que comporti això. Autoobligar-se a parlar, quan saps que et fa vergonya, però que estàs treballant i t'hi estàs jugant la feina, o el futur, o una simple imatge. Autoobligar-te a portar al teu gos al veterinari, ni que sàpigues que s'està morint i potser és l'última vegada que el veus. Autoobligar-te a fer coses per ser millor no és dolent, és bo. Autoobligar-te a respondre al capullo que sempre parla quan no ha de parlar és vèncer límits de la teva ment. Perquè els límits sempre són mentals, i això, visca la redundància, és bo. Autoobligar-se a abraçar, quan les circumstàncies ho demanen, però el teu pit es congela, és positiu per tu. 

Autoobligar-se és tu, i tu ets lliure, i la teva llibertat provoca que puguis donar-te empentes, petites, molt petites, però que de vegades et fan ser molt gran.

Que l'art ens salvi la vida

Que l'art ens salvi la vida. Art com a forma de vida. Vida com a forma creativa. I creació com alliberament de les emocions. Emocions com  sentiments. Sentiments com emocions. I sobretot, que l'art, ens salvi la vida. A més he posat art, i no cultura, perquè tot i estar relacionades tinc la sensació que s'han de dividir. La cultura empresona, i com ja he dit, l'art, allibera.

La conversa va començar i passaven les dotze. Veure la negror em relaxa i em fa canviar de màscara. Em recorda que ja no som en èpoques diürnes i els corbs ja han volat als seus nius. Evidentment ignoro si és un animal nocturn. El que deia, la conversa estava fluint com l'aire glaçava en una nit d'estiu, passada la mitjanit. I la meva ment es deixava emportar per cada  pensament, per cada idea, per cada color i per cada paraula. És aquella sensació. És un canvi tan radical, m'encanta. Veus com les ànimes surten del seu cos per deixar-se entreveure, per intentar canviar allò que saben que no canviaran però ho deixem fluir, ho deixem viure i ho deixem sentir. M'encanta que la nit sigui tan màgica, tan poderosa i tan passional. Després d'una jornada de corbs diürns (espero que ho siguin) pots arribar a oblidar-te de com els seus becs tafaners posaven engruna de pa damunt la seva mà i rebíem picotejada. I jo tan feliç, de veure com les paraules es convertien en lletres i allò que semblava penombra esdevé lúcid. No són persones, són idees amb consciència separada d'encèfal deixant córrer pel seu espai, espai que comparteixes, emocions i pensaments absurds que es converteixen en lògics on l'única droga que hi ha és l'endorfina. Bé i fum, molt de fum. Però el fum obre les vies intravenoses i fa que la sang circuli de manera més ràpida i per tant, les idees també. Mentre nosaltres teníem el núvol compartit, en el seu màxim punt, va aparèixer. Estava allà. El déu de la lluna i la nit. Pèl roig com el foc i ulls daurats que cremen la nit. Amb elegància, tranquil·litat, delicadesa. Llavors sigil·losament va passar amb morro fi per enverinar les nostres ments amb la seva presència. I va marxar com fantasma entre els arbres per no tornar a aparèixer enlloc més que no fos les nostres ments.

Una anècdota de mitjanit ens pot explicar com la ment es pot traslladar a totes les zones del món per conèixer i deixar-se conèixer. I tot això només per recordar que les màscares que portàvem a mig matí ja ens les podem treure a mitjanit. Perquè en aquell moment podem deixar fluir allò que durant el dia no podem, energia i emocions. Podem ser lliures de tot, sense ser jutjats, perquè estem entre un núvol, nostre, i protegit de fum.

Que l'art ens salvi la vida.

El son etern

I veig el cel vermell. Estranyament es veu així, i no sé per què. Desprèn amor. Amarg com el cafè o el cacau. I sento aquesta veu angelical que encanta les meves orelles, mentre canta. I estic a les fosques. Només una llum blanca i pura per empunyar tinta, per no trencar l'essència, ni l'espai, ni el temps, ni el lloc. I sé que tu m'entens. Perquè em sents per tot arreu, i el que és més important, m'escoltes. Aquest so em fa no sentir. I això em permet no escoltar. I si no escolto sóc feliç, perquè en comptes de tremolar i pensar, puc abaixar el cap  i desconnectar. I  no et negaré que la base és tendra. Perquè què seria un text tan fosc sense un adjectiu, dels meus, tan dolç. I sé que m'entens, de veritat, saps que és tard i lluito contra el meu conscient per caure atrapat en el meu subconscient i caure en el son etern. I no, no confonguis. La frase no va més enllà del que diu. Aquesta claror que marca les ombres perfilades de la meva cara que em fa recordar qui sóc, i on sóc. I creu-me que no és fàcil. Aquí hi ha moltes dimensions. I no són res més que estúpids pensaments d'una ment que es creu lliure, però que com he dit, és tremolosa. Tremola perquè veu el que hi ha, i el que vindrà. I no ens enganyem, sempre ha estat així. Això no pren les ganes de ser i viatjar lliurement. Viatjar per tot el món, per tots els llocs. Descobrir i impregnar-se. Però avui no serà. Toca tancar-la, portar-la a aquella presó interior que tu mateix t'has creat i caure en aquell son etern que comentava. Tancarem aquest capítol, com el principi de molts, per deixar la ment tremolosa i convertir-la, en el subconscient, en aquella somiada, fictícia, i tan real.

Bola de neu

Ets tan bella, tan pura  i tan teva. Em complau estar aquí, mentre veig, que ets com una estrella. Em mostres la teva atenció, jo, només puc respondre amb un petó. M'agrada estar amb tu, mirar-te, que em miris i transmetis aquesta gran sensació. I digues, sóc foll, per estimar-te i odiar-te sense tenir por. Ja que al final, el que compta, és la teva escalfor. I dic acte, verbalment, ja que física només ho fas quan s'ho enduu el vent. Ara et vols mostrar clara, senzilla, despullada davant la nit amb un gran encant. Però sé que ets falsa, perquè els núvols, et tapen de tant en tant. No et culpo, l'ombra sempre està aquí. Vol demostrar-me que hi ha una altra realitat per mi. Tot i així em relaxa, m'atrapa i em llença el seu verí. Igual que una serp de cua llarga i pell de robí. I què he de dir vella companya, si tu ets lliure de fer el que vols. Per això cada dia t'amagues entre els llençols. Però repeteixo, i sé que em faig redundant, només la teva llum em recolza mentre m'estàs observant. I és que és de nit petita donzella. On sembla que marxes sense mirar enrere. I la nostàlgia em pot, s'apodera, i m'acaricia amb suavitat. Jo no m'enfado mentre desplego els braços amb afectuositat. I no és res més que un somriure i admiració amb tota l'atenció. Cada vegada que et mostres sense cap tipus d'amargor. És hora de dir-te adéu companya infeliç, esfera gegant, ja que la nit s'acaba, i tu, te'n vas brillant.

Gratis et amore

Amb puny i tinta

Estrenar llibreta és una molt bona sensació. Amb puny i tinta. M'agrada tornar al meu racó. Sentir la pluja i estar a la finestra de la meva habitació. Noto com les gotes cauen, sentir l'olor que desprenen mentre esclaten contra el terra humit. Poder desconnectar per connectar amb el meu jo més profund. Però com sempre, hi ha alguna cosa que m'incomoda. Sembla rancúnia acumulada, un núvol fosc que es deixa emportar  per un aire fred. I aixeco el cap i ho veig. És penombra, és dolor. Uns àngels amb ales endimoniades volen pel cel. La sensació no marxa, torna, es transporta, flueix, s'estanca i roman. Jo no l'he obligada a estar aquí però es queda, sense avís ni invitació previ. Tot i així em relaxa. És molt contradictori però és el meu  interior. Sento el tacte de les fulles noves, blanques, m'abracen, i em recolzen. Des d' aquí dalt tot es veu més clar, més senzill. M'escapo de les meves lletres nocturnes per estar aquí, per sentir-te, per trobar-me i per trobar-te. Perquè sempre estàs present. I t'escolto, caus amb un agut suau que m'acaricia,  i et veig, una llum translúcida, clara, plena de vida i dolça, amb una nitidesa honesta. I t'oloro, desprens l'aroma més tendra i inodor de tota la terra, la teva flaire es desprèn  a  cada flor quan rebota entre els pètals. I també et noto, et sento, et toco, i em toques. Cada vegada que rellisques sobre la meva pell d'una manera tímida i somrient, i et tasto. El teu gust afable, apassionat, i encaramel·lat mentre m'acaricies el llavi. I és que no et puc enganyar. La meva paraula és tan sincera com el teu rostre, la teva forma. I per què ets tan amarga i dolça a la vegada, si no tens sapidesa? Per què em portes una mossegada fosca, freda i dolorosa amb un petó càlid i proper, si ets intangible? I en tot això quina resposta esperes que doni. Mentre al meu costat vas escardant cada pedra i cada engruna de terra seca, per esdevenir humida. 

M'agradaria poder dir-te que paris i treguis l'ombra del meu cos,

però només et diré que continuïs com cada gota que cau i envolta el meu cor.

T'estimo pluja

És, són i seran

Si hi ha una cosa que m'entristeix de veritat és saber i veure, que tot és tal com et pensaves. La primera impressió és la bona "diuen". I jo crec que és així. Si una persona no et transmet bones vibracions, serà perquè realment no connectes amb ella i ja està. No cal donar-li voltes, segur que serà així. Tot el món, tot el que succeeix, és com una mena de causa-efecte. No tens ganes d'estudiar, no estudiaràs, no t'ho sabràs bé i probablement no aprovaràs. És un exemple molt redundant, simple, però eficaç.

Entrant de debò a allò que m'interessa, que són les persones, vull comentar una simple premissa. Una persona que acabes de conèixer( noi/noia),  t'agrada, et cau bé, i tens certa connexió. No sé per què només de pensar-ho ja se'm mouen les celles unidireccionalment formant una mena d'expressió com de " hum". Jo m'entenc. Aquella persona té un sol gest, en una sola intervenció, que sense saber perquè el teu cervell origina una espècia de núvol i pensa: no m'agrada, no no m'agrada ell/ella com a persona, si no un no m'agrada el que acaba de fer. I llavors automàticament penses " segur que això no significa que sigui així la persona, simplement ha reaccionat així en aquest moment i ja està". Error ( so de sirena d' error). T'equivoques, si alguna cosa ha de ser serà, i aquesta persona, serà així. He posat l'exemple del caràcter i aquesta situació perquè en el meu cervell sona a comuna i quotidiana. En el moment que intimis amb aquella persona, aquell "què" que no t'ha agradat, més ben dit, que t'ha repugnat, tornarà a sortir. Llavors t'espantaràs. Sí, és així. Arribaràs a la conclusió de "on m'he ficat", perquè estic compartint això amb tu si sé que no encaixem però ho estic fent. Però realment la vida t'havia avisat, la persona no s'havia amagat, el fet s'havia mostrat, havia donat la cara, sortit a la llum i t'havia ensenyat allò que no volies saber ni veure . Però t'havia advertit. La  veritat és que m'he centrat massa en l'exemple i no en la idea. Reconduïm-ho. Tot i que el vent està xocant a la persiana, fa un soroll força incòmode i, com no podria ser menys, m'incomoda. Retornem; la idea " si alguna cosa ha de ser així, és i serà" ( tant si és positiva com negativa, però normalment, negativa). Estàs assegut, penses, estic aquí, escolto, i espero un gra de sort per poder-me sentir a gust amb la resposta que espero i vull sentir. Però no, en el teu interior saps quina serà i quina és i quina ha estat sempre. Sabem el que passarà, el que succeeix davant dels nostres ulls però preferim tancar-los, oblidar, no recordar, simplement fluir fent veure que allò que no volem i que sabem que està passant, passi. Però és la gràcia no? Això espero. He arribat a un punt que ja no em sorprenc per quasi res. I creu-me, és una putada. M'encanta sorprendrem. I no és perquè hagi viscut molt, sinó perquè la resposta negativa incondicionada sé que arribarà, tot i que  faig veure que no la veig. 

A tall i per tallar, per acabar, concloure i desenllaçar aquest llaç infinitament, inacabable i robust. Les primeres impressions són les que conten, les que valen, les que són, les que seran i les que ja saps que serien.

Finite

Etiqueta'm, però fes-ho constructivament.

N'estic fins als collons de les etiquetes, els valors, i les opinions no preguntades. Ara estaràs pensant o preguntant-te, a què ve tot això? Què passa? Com el començament d'aquest relat no és prou  melodramàtic i respectuós farem una cosa. Tu faràs veure que no l'has vist, que no ha existit. Automàticament l' esborraràs de la teva ment. Jo, faré veure que no l'he posat, mantenint aquest pensament en el meu interior mentre crida entre quatre parets i ressona demanant-me que l'alliberi. Gràcies, acomiadem el pròleg.

A vegades, no sé si sóc jo, però tinc la sensació que la vida, a càmera lenta, seria molt millor. A càmera lenta em refereixo amb aquella de 60 fps. Més imatges per segon i tota la pesca. Estava essent sarcàstic, brillant. Ho he de ser, el que et plantejaré després no es comunica amb facilitat. Per exemple, una escena d'aniversari on estàs feliç, quan estàs amb els amics somrient, o simplement quan escoltes aquella cançó preferida i se t'escapa la rialla. No sé per què, però en la meva ment es reprodueix a un parell de fps, més detalladament. Uns seixanta crec que he  anomenat abans. Prou. Com anava dient és un moment apoteòsic feliç i d'allò més tranquil i proper. Després de parlar de coses felices començo a dir-te el que t'anava a dir de totes maneres.

Per què la gent ha d'etiquetar, posar valors, per què? A tot. A més és que és a tot, absolutament tot i tothom. I no m'hi excloc. Però crec que hi ha un nivell bastant clar i que es pot distingir entre posar la teva etiqueta i ser imbècil. Jo la línia la distingeixo massa bé. D'altres em sembla que no tant. No escric això per ningú en concret ni amb cap intenció que no sigui la més humil reflexió. La teva samarreta és massa gran, el teu germà és més baixet que el meu, el menjar és fred, dolent, bo, tu ets trist, borde, estúpid, extravertit, soso, tímid o potser idiota. Però també pensa que el meu pare és més ric que el teu, i el conductor que ha passat té un cotxe més ràpid que tu. Què n'opines de la pel·lícula? Avorrida, divertida, penosa, em fa fàstic, em repugna, m'encanta, m'entusiasma. Professor, què li sembla l'exposició, el treball, la redacció? Mediocre, supèrflua, sublim, molt curta, molt llarga, massa espaiada, masses pocs espais. Crec que la idea, ha estat captada. En resum, i per sintetitzar, milers i milers de milions i bilions d'etiquetes i valors per a tot. Absolutament per tot. I per això et deia la frase del principi, aquella inexistent i que has d'ometre ( la primera ). N'estic cansat, cansadíssim. Les etiquetes i les opinions són bones, sense excés. Tothom ho fa, jo ho estic fent ara dient que em repugnen les etiquetes posant-li una. Així que serveixen a la vida per classificar. Però les coses no haurien de ser així ni fer-se així. Els extrems són dolents i sembla que en aquesta vida tot són extrems. Un psicòleg, Herbert Fensterheim, parla sobre el comportament assertiu. Aquell que diu; si no vols fer una cosa, no ho facis. Però també comenta que les etiquetes són necessàries. "M'agraden els teus pantalons, tens el cabell bonic,etc.." Aquestes, positivament parlant, han d'existir constantment en la teva vida, així ho deia ell i així ha de ser. Vivim plegats d'etiquetes, etiquetes sobre el meu pèl, les meves polseres, sabates o peus. N'estic molt cansat. Sincerament, si has de dir alguna cosa que sigui des del punt de vista més optimista i constructiu que puguis. No llancis la primera deixalla que et passi pel cap. Per tant, aquí, faig una crida a què els imbècils de llengua fàcil que se la lliguin de tant en tant, i segur, que el seu amargament intern es veurà compensat pels altres i ja no ho seran pas d'imbècils. O potser sí, però hauran contribuït a un bé comú.

Ara parlant de veritat, deixant a banda sarcasmes i ironies.  L'altre dia vaig sentir que per estar trist, necessites molts i molts motius, però  per estar content, només se'n necessita un.

Etiqueta'm, però fes-ho constructivament.

Kubrick; per molts, un misteri.

Una de les coses més complicades que pots preguntar-li a un adolescent avui en dia és; què vols ser quan siguis gran? De somnis en pots abastar moltíssims, però concentrar-te en una professió o un destí i marcar-te un trajecte és quasi impossible. I dic quasi perquè no és problema d’uns quatre adolescents, sinó que va més enllà. Probablement la culpa la tingui la societat, l’educació i el respecte, però tampoc és adequat fer un discurs moralista. El que vull dir amb això és que abans, quan algú volia fer alguna cosa, lluitava i donava la seva vida per allò. Es culturitzava, s’introduïa en un nou món i lluitava pel que creia que era més important a la seva vida. Ara això, no passa. Amb prou feines podem comunicar-nos amb els propis amics, tenim una pantalla davant que ens ho impedeix. Tampoc podem lluitar per gran cosa, tenim una facilitat al nostre abast, internet. Com he comentat anteriorment, podria passar-me molta estona plasmant la societat i els seus problemes, però és innecessari.

Probablement, per no dir del tot segur, si anomenés a ” Stanley Kubrick” molt poques persones del meu voltant sabrien dir-me qui és. I no els culpo. És normal, repeteixo, hi ha una pantalla que ho fa per tu. Aquest senyor, Kubrick, és un director de cinema.

Per fer-ho més senzill si anomeno la pel·lícula ” El resplandor” amb la brillant actuació de Jack Nicholson entenguis més per on vaig. Aquesta gent eren genis, eren brillants, sublims. Feien obres d’art. Així ho volien i així s’ho plantejaven. I podríem dir que van lluitar per aconseguir el que volien.Per exemple, ja que parlem d’aquesta pel·lícula, moltes escenes van ser rodades diverses vegades per crear l’esgotament moral i físic que després es mostra en la pel·lícula. Només un bon director és capaç de traslladar-te en el film i fer-te oblidar les altres coses. Potser no té ni estudis, ni experiència, o potser sí, però simplement vol lluitar i demostrar allò que li agrada. Volen transmetre. És aquesta la paraula. I al final, ho aconsegueixen.

L’ altre dia vaig veure la pel·lícula de ” Interestellar”. El director era Christopher Nolan. També ha fet altres films molt destacats com ” Memento i Origen”.

Dues de les pel·lícules que més m’agraden, sobretot la segona. Quan vaig començar a veure Interestellar vaig pensar; és un bon director, té un què a les pel·lícules que et fa dubtar constantment de què passa i et perds, et fa enganxar a la pantalla. L’objectiu és transmetre i amb moltes pel·lícules, Nolan, ho aconsegueix. Llavors, amb aquesta idea introduïda, vaig començar a visualitzar la pel·lícula i a veure com transcorria. Moltes persones l’han comparat amb Kubrick i la seva pel·lícula anomenada ” 2001: Una odisea en el espacio “. Sé que són èpoques diferents, directors diferents. Però Nolan, com a director, em va marejar, en comptes de traslladar i transmetre. Kubrick sempre, al final i a cada pel·lícula, té un missatge que t’arriba, un què que desbloqueja o bloqueja la teva ment amb aquella idea. I repeteixo, no és perquè Nolan no sigui un bon director i no m’agradi, però les comparacions a vegades són odioses. Interestellar, per mi, lamentable. No va aconseguir arribar on sempre havia arribat Kubrick. I posats a comparar les dues pel·lícules comentades anteriorment,veiem qui té el poder de transmetre aquí. Evidentment Kubrick és qui guanya. I, tot i que em sap greu la redundància, Interestellar no va aconseguir allò que Kubrick sempre aconsegueix. Són simples pel·lícules, simples directors, o no tant simples, però tenen una trajectòria que acaba marcant moltíssim a la gent. Em centro més amb Kubrick perquè és un clàssic i té obres d’art en comptes de pel·lícules. Durant tot el text, li he donat força importància a la paraula “transmetre”. Moltes persones, llegiran aquest “post” i no recordaran qui és Kubrick, què era el film de “el Resplandor”. El que vull dir és que no hi haurà efecte cap a ells. Realment, em sap greu. Jo crec que el cinema és una altra manera de viure la realitat.

Si el director és capaç de moure’t a una altra esfera sense aixecar-te del sofà a fet molt més del que faran moltes persones al llarg de la teva vida. I tu et pots preguntar i què?, què vols dir amb tot això? On vols arribar? La importància de la vida està en viure a través de les emocions i viure cada emoció com si fos un sentiment. Alguns ho faran amb el cinema, d’altres no ho faran mai. Però l’objectiu és fer alguna cosa que et marqui la vida o marqui la dels altres, que hi posis tota la teva màgia, i finalment, puguis arribar a transmetre, ja que és la cosa més bonica del món. 

“Un director amb una càmera fotogràfica és tan lliure com un autor amb una ploma”. Kubrick 

“Una pel·lícula és (o hauria de ser) com la música. Ha de ser una progressió d’ànims i sentiments.El tema ve darrere de l’ emoció, el sentit, després”.  Kubrick 

Roger Sabaté

 Periodisme.

Tothom té l'ànima tacada

Obres el reproductor de música i la busques. Baixes delicadament ignorant on vas a parar i cliques la cançó número 13. Realment l'estaves esperant, és l'única cançó que volies, és l'única cançó que pot determina com estàs, com et sents, i que pot exercir sobre tu una espècie de teràpia que fins ara res ho havia aconseguit.

Mentre poses al play comences a pensar, o simplement a no fer-ho. Deixes de sentir el soroll de fons, els pares que et recomanen, els professors que t'exigeixen, els amics que t'inviten, tot es paralitza. Alguns ho faran a l'autobús, d'altres prenent-se un cafè, però a mi particularment m'agrada fer-ho mentre l'aigua em rellisca sobre la cara i molt de vapor em fa confondre el que veig, i el que no veig. Molts de nosaltres, fins i tot tu ara que estàs llegint això, utilitzes moltes vies per poder escapar del dia que has tingut, de la discussió amb la parella, del treball que s'ha d'entregar dimarts, o del simple riure exagerat i sobreactuat que fa el del costat, que et molesta. Alguns per evadir-se canten, d'altres ballen, d'altres fumen i beuen, i d'altres no fan res. Jo no pertanyo a cap d'aquests grups, jo em poso música per simplement no sentir, no veure, no existir. De primeres no existir pot semblar alguna cosa molt depriment, victimista, però realment és tot el contrari. És una matèria que comporta plaer, el plaer de parar el temps i el moment per viure'l a la teva manera. Sé que sempre tracto temes superflus per poder evitar allò que importa, però és més senzill per mi i per tu.

Per entendre el moment que t'estic dient et posaré un exemple. Potser no et sentiràs gens identificat, potser sí, però això és el de menys perquè el resultat t'afectarà igual. En el moment  que estàs mirant fixament en un lloc, la llum és càlida, és de nit i estàs amb els teus. Precisament quan sens la música de fons, te n'oblides que hi ha un rellotge que passa, no recordes si era el teu got el que has agafat i es respira fum en l'ambient. Notes com si tot, absolutament tot, passes a càmera lenta. Aquell petó de llavis dolços, aquell somriure, i tanta i tanta emoció a pell viva. Les imatges passen i es congelen, i de sobte tornes a connectar amb el món. Doncs és precisament aquest instant amb el qual t'has de quedar. Si penses que això no va amb tu, queda't i experimenta-ho. Rebràs la conclusió final de la mateixa manera que els altres. Després de dir-te tot això et vull donar una altra resposta, un altre secret extret de la lucidesa més clara. Allò que estàs vivint és fals. És com una espècie d'il·lusió òptica, em sap greu dir-t'ho. Pots gaudir del moment igual. Tota aquesta mena de preàmbul, pròleg inicial, és per comentar el que a continuació llegiràs. Quan menys te n'adonis i el temps torni a agafar força ja serà tard per penedir-te del que havies fet. Llavors jo et diré que tens l'ànima tacada.I sona simple i absurd. L'ànima no es pot tacar, amb prou feines definir. Quan dic aquesta frase; "l'anima està tacada" m'imagino una espècie de full molt blanc  (simbolitzant allò pur), amb moltíssima tinta que l'embruta, gota a gota, i trenca amb aquell apoteòsic blanc. Jo estaria pensant, què és l'ànima tacada. És tot allò que has fet, que t'ha transmès i que, com indica el nom, t'ha marcat. No té per què ser dolent, ni tampoc bo. Simplement has tacat la teva ànima, i allà està, tacada, com moltes i moltes altres vegades. Es podria interpretar com el cicle de la vida, com les vivències més profundes. 

El rollo filosòfic penses que t'importa ben poc, i el que és més important, que encara t'afecta menys. Evidentment vas equivocat. Tothom la té l'ànima tacada, tothom té aquells sentiments que mai ha extret per por, i els altres que sí que l'han extret, que s'han arriscat i ho han perdut tot. Tothom la té tacada. Llavors què vull dir amb tot això, on vull arribar. 

L'ànima és la que tens, és l'essència que desprens i és el que et marca i marcarà la vida. No deixis de fer-ho mai, ja que això et definirà com a persona, però sempre tingues en compte, com, quan i amb qui la tacaràs, perquè aquestes taques, no marxen mai.

Per això, a tot, et diré: " somriu" .

Avui la meva mare mentre estàvem al sofà asseguts, m'ha dit:  "te'n recordes de quan eres petit que sempre sorties somrient a les fotos? Sempre estaves content, alegre". Quan he sentit això se m'ha dibuixat una rialla. Al mateix moment he notat com alguna cosa estranya, en el meu interior es despertava. I es despertava per mostrar-me la foscor que tenia. Acte seguit, ho  he notat. Una espècie de punxa, de llança, d'espina, estava endinsada en el meu pit. Després li he respòs: " sí, i tant! és veritat...De petit sempre estava somrient". Interiorment he pensat, sempre era molt alegre, em pregunto si ara, hauré canviat. Vull creure que els dubtes són normals. M'explico. Sóc un noi amb cos d'adolescent i ment no tan petita, amb ganes de món i de conèixer, també d'aprendre. Però em fa por veure que la meva ment no tant adolescent ha oblidat el somriure que em definia de petit. I a més és així, em definia. Recordo perfectament l'emoció que sentia cada vegada que somreia, que reia, que transmetia aquella felicitat. Al moment següent després de dir-li a la meva mare que la meva felicitat era constant, he afegit: " però mare, era petit, és normal...No tenia preocupacions, vivia l'instant". Ella se m'ha quedat mirant. Sabia que el que deia tenia argument però era d'aquells que sempre intento evitar. Arguments que mostren mitges veritats però que es queden en mentides. Arguments estúpids, ficticis. També sabia que ella no s'havia quedat satisfeta amb la meva mentida. I m'ha afegit : " Eres feliç". Res més. I no un " eres feliç" fent referència a què ara no ho sóc. Sinó a un "eres feliç"d' anhel, de llibertat. A un "eres feliç"       d'aquesta felicitat com a concepte, d'aquests temps i suposo que de mi mateix així, tan content. Seguidament he fet com que no he sentit res. He acotat el cap i he marxat per treure-li importància. Després d'això tornem al principi. Realment he perdut aquest nen content i feliç? Tothom s'ho qüestiona, troba a faltar les èpoques, i pensa en aquella vida despreocupada. A partir d'aquí jo penso; per què. Per què no puc tenir aquella felicitat, aquells moments i aquella rialla ara? Què fa que no ho pugui fer? Per què si suspenc un examen, o em va malament el dia, o ens hem barallat amb els amics o la parella, no podem estar contents?

El que aconsegueix aquesta simple conversa és recordar una cosa tan simple, tan bàsica. Que no només forma part de la vida, sinó que és la vida. La felicitat és un concepte tan gran i tan infinit, que és inexistent. Inexplicable.  Per això, a tot, et diré:  " somriu". La felicitat ens la podran treure, però la rialla sempre hi serà present.

Acabar un text parlant sobre gent estúpida és estúpid

Retenir els sentiments i les emocions és estúpid. Anar a classe i que el professor no t'aporti res, és estúpid. Fer creure que els valors humans recauen en el rol social/econòmic en el qual pertanys, és estúpid. La raça humana és estúpida. I jo entre ells.

Com sempre dedicar una petita introducció al que m'envolta cada dia no podia causar-me res més que una espècie de, com dir-ho, foscor interna. Però en el fons està bé, és bonic, no? Això és el que ensenyen. Puc continuar amb la introducció començada i no acabada. Fomentar la memòria i no la creativitat havent-hi internet, és estúpid. Creure que la força humana és l'eina de raó, és estúpid. Utilitzar la teva merda de vida per amargar la dels altres, no és estúpid. És incoherent. Podria estar hores recordant el fàstic que em fa la societat actual. Però és tan monòtona que m'avorreix. Em provoca estímuls. Amb resposta de vegades, però no massa agradables. A més, aquesta n'és una altra, resulta que si un amargat d'aquests, es dedica a no sé per què, a dir-te alguna cosa malament i tu li contestes, el que ho està fent malament ets tu. I a més té raó. Sí. Et diré per què. Vostè, amb molt bona intenció i educació dirigint la paraula a un humil home/dona treballador/a o no, espera una resposta amb la mateixa intenció. I això és un error. Aquesta persona, amb vida prou penosa  per a intentar frustrar al primer que passa, i dic intentar perquè si aquesta escòria té poder per fer-ho ja podem plegar, creurà que vostè bella persona s'ha volgut posar en assumptes mentals o actes que estava realitzant i  no té dret a fer-ho. Has trepitjat la seva bombolla i per tant, té poder per recriminar-te el que vulgui. Bell home/dona, no tens raó. Ja t'ho he dit. Marxa i penedeix-te d'haver demanat  un servei que t'havia d'oferir i li podies exigir. I continuo dient que la raó no la tens tu perquè efectivament, no la tens, vas errat. La subespècie que acostuma a abundar, força majoria, en la massa esfèrica la qual anomenem terra, és aquesta. Els cercles estan marcats així i tu has d'acceptar-los. Es fa pesat parlar d'aquests, em cansen, m'esgoten.

M'encantaria tant poder tirar-me amb un paracaigudes. És una experiència on les emocions flueixen per l'aire, res importa només tu, l'home que et subjecta, i l'aire que travesses. Si tothom fes el que desitgés en un món on la societat és marcada per l'intel·lecte i no per l'economia les coses anirien molt millor. Però no t'oblidis, llançar-te amb un paracaigudes ha de ser extraordinari, apoteòsic. Acabar un text parlant sobre  gent estúpida és estúpid.