Sovint em pregunto moltes coses. De fet, ho he fet sempre. Això de preguntar-me dic. Jo crec que no està malament pensar. Simplement pensar, ja està. De veritat, no està malament proveu-ho, així discretament, de tant en tant.
Sempre tinc com una espècie de veueta en el meu interior -per molts anomenat consciència- que analitza el que passa i respon en la meva ment el que realment penso. Ho faig inconscientment, i sé que es tracta del subconscient, però m'agrada. Sóc partidari de moltes coses en aquesta vida, o això crec, però sobretot de dir i fer les coses tal com són. Aquesta veueta de la qual us parlava, no sé, connecta amb mi en tot moment, és com una eina de sortida en qualsevol situació de la vida. Ja sigui simple, quotidiana, difícil, dolorosa, estúpida o inútil. Està allà. A vegades em diu, -ei, digues això, penses això, fes això-. Jo moltes vegades l'escolto, sóc jo mateix com no l'he d'escoltar, i continuo vomitant aquella bonica preciosa i menyspreable exportació d'allò que anomenem: "brossa a la qual pots recórrer en qualsevol moment de la teva vida". L'altre dia, persona X, em contestava d'una manera desagradable per motius que desconec. I la meva veueta automàticament em comenta, company, digui a la persona així agradablement que vagi on bufi el vent. Però la meva resposta és mirar amb cara d'estrany i pensar, bé, deu tenir un mal dia. I així amb tot. No sé, a mi em passa en general, així comentant les aparicions de la veueta, que em costa sentir-me còmode en moltes situacions de la vida. Tinc com la sensació que tothom m'observa, que he de donar una imatge, que no sé què respondre que no sé res. Aquella espècie de por al ridícul, a la incomprensió, o fins i tot, a la no adaptació de l'entorn social. No m'agrada sentir-me així, llavors, prefereixo sovint compartir moments de solitud amb la meva veueta. Els humans som éssers socials. O això deia Freud no? M'agradaria saber què passa perquè de cada vegada m'adono que de socials en tenim ben poc. O això volen aparentar. Per cert, aparences, un altre tema que em repugna en la societat superficial i estúpida (m'hi incloc, relaxa't) que necessita ser millor que tots i tothom a través del mitjà que sigui.
Tornant a la veueta, sort que ens acompanya, volia plasmar una altra situació que em causa bastant, com ho diria, gaudi interior, relaxació, fum blanc. Fum blanc del tret que li hauria clavat a l'altre en el pit, però bé, relaxació al capdevall no? Doncs com deia, aquí la presento; Una persona agafa i et diu qualsevol cosa. Partim de la base superficial que serà quelcom del teu estil de vestir, pentinar-te o jo que sé, pestanyejar. La persona et diu alguna cosa com: "quin jersei més lleig, no?", i tu et quedes amb cara de: hòstia, és el meu preferit, gràcies per dir-me això, ja que és el que estava desitjant, la 9 mm va bé? Perdó, et quedes amb la cara, i ja, i ja està. És una ximpleria això, però trasllada-ho a qualsevol àmbit, conversa, gruix, i densitat. Passa exactament el mateix. I la conclusió d'això és: La gent té l'empatia a un lloc posicionat sota la columna vertebral, en allà. I d'aquí el de "és que la gent sembla que sigui asocial". Però a mi no em preocupa, sabeu per què?
Jo us comunicaré amablement el perquè; tinc una veueta que és capaç d'ordenar les paraules i les situacions, raonar, autotranquilitzar-me, i sobretot, ferme el pacífic i comprensiu d'allò que m'estan explicant. O això, o treure la 9 mm.
"Ara estic pensant...que potser significa... que tú ets el malvat... i jo el just. I aquest senyor, Don 9 mm... és el pastor que protegeix a la meva justa persona en la foscor".
Jules Winnfield-Pulp Fiction.
Jules Winnfield-Pulp Fiction.
