Que l'art ens salvi la vida. Art com a forma de vida. Vida com a forma creativa. I creació com alliberament de les emocions. Emocions com sentiments. Sentiments com emocions. I sobretot, que l'art, ens salvi la vida. A més he posat art, i no cultura, perquè tot i estar relacionades tinc la sensació que s'han de dividir. La cultura empresona, i com ja he dit, l'art, allibera.
La conversa va començar i passaven les dotze. Veure la negror em relaxa i em fa canviar de màscara. Em recorda que ja no som en èpoques diürnes i els corbs ja han volat als seus nius. Evidentment ignoro si és un animal nocturn. El que deia, la conversa estava fluint com l'aire glaçava en una nit d'estiu, passada la mitjanit. I la meva ment es deixava emportar per cada pensament, per cada idea, per cada color i per cada paraula. És aquella sensació. És un canvi tan radical, m'encanta. Veus com les ànimes surten del seu cos per deixar-se entreveure, per intentar canviar allò que saben que no canviaran però ho deixem fluir, ho deixem viure i ho deixem sentir. M'encanta que la nit sigui tan màgica, tan poderosa i tan passional. Després d'una jornada de corbs diürns (espero que ho siguin) pots arribar a oblidar-te de com els seus becs tafaners posaven engruna de pa damunt la seva mà i rebíem picotejada. I jo tan feliç, de veure com les paraules es convertien en lletres i allò que semblava penombra esdevé lúcid. No són persones, són idees amb consciència separada d'encèfal deixant córrer pel seu espai, espai que comparteixes, emocions i pensaments absurds que es converteixen en lògics on l'única droga que hi ha és l'endorfina. Bé i fum, molt de fum. Però el fum obre les vies intravenoses i fa que la sang circuli de manera més ràpida i per tant, les idees també. Mentre nosaltres teníem el núvol compartit, en el seu màxim punt, va aparèixer. Estava allà. El déu de la lluna i la nit. Pèl roig com el foc i ulls daurats que cremen la nit. Amb elegància, tranquil·litat, delicadesa. Llavors sigil·losament va passar amb morro fi per enverinar les nostres ments amb la seva presència. I va marxar com fantasma entre els arbres per no tornar a aparèixer enlloc més que no fos les nostres ments.
Una anècdota de mitjanit ens pot explicar com la ment es pot traslladar a totes les zones del món per conèixer i deixar-se conèixer. I tot això només per recordar que les màscares que portàvem a mig matí ja ens les podem treure a mitjanit. Perquè en aquell moment podem deixar fluir allò que durant el dia no podem, energia i emocions. Podem ser lliures de tot, sense ser jutjats, perquè estem entre un núvol, nostre, i protegit de fum.
Que l'art ens salvi la vida.
