Sempre m'has acompanyat

Ella és, ella és, ella és donzella,

ple de paraula, sentiment vell, fa tard.

Només expresso el que sento i  només sento,

tot allò que volia escoltar, sense esclatar, sense pensar.

I sí, ella és, donzella, plena de rosa i espurna,

plena de plor i rialla, plena de pluja i llàgrima.

Em sento estancat, escric per escriure, 

i sóc escriptor per escriure, igual que músic per escoltar-te.

Sé que no té sentit, sé que és insípid, és brut i és lleig.

M'agrada que sigui així, perquè m'agrada ser així, 

perquè simplement, sóc així. I és buit, i per tant, no és ple.

No rima, no forma, no entén i tampoc  comprèn.

Però ella és, ella és, ella és ella,

no sé si m'acompanya, la tinta és negre, i el vent és fosc,

l'escalfor absent, i el fred, incapaç de travessar un cor tan gèlid ja, cansat.

T'espero aquí penúria, obsequi del sentiment que només em desgavella.

Aquí m'aturo, ja no escric, perquè això és per a ella,

t'estimo solitud com aquella que no  sap estimar,

tu m'arrancaràs i m'arrossegaràs, jo et miraré.

Per últim pensaré, adéu, sempre m'has acompanyat.





Podcast per escoltar: http://rogersgatsby.podomatic.com/entry/2016-02-27T17_15_54-08_00

Me & Earl & the Dying Girl

No sé per què no li paro de donar tombs, el meu cap no para de pensar, de recordar, de reviure. Em sento com amb la necessitat 100% de fer això que estic fent. El meu cos m'ho demana, i la meva ànima, també. M'agradaria poder transmetre alguna cosa sense la necessitat de posar dramatisme o donar un toc poètic però ho faig sense voler i doncs, em surt així. Tinc "mono".

Feia temps que no sentia. O que no trobava coses que em fessin sentir. Escric això per una pel·lícula que acabo de veure. He notat, i m'anticipo als fets, com si una espècie de ploma em fes pessigolles al cor. Al pit. A la gola. Al cervell i als meus ulls. Més que pessigolles es pot denominar també fletxa que travessa de manera punxeguda, forta, dolorosa i "pizzicato", mentre penso: per què em provoca això? 
Anem per parts, els sentiments els deixem per a després. Primer el que realment importa, el nom de la pel·lícula, i de què va. El nom és "Me & Earl & the Dying Girl" ( Yo, él  y Raquel). Sé que la traducció que donen en castellà és una gran gran i enorme i ben fonda deixalleria que fa pudor, però això, no és culpa meva. El film va d'un noi(protagonista),  el seu amic, i una noia que té leucèmia. Fins aquí tot normal. Tothom pensa, no si us plau, una altra pel·lícula depressiva sobre una noia amb càncer que es morirà no, si us plau, no. I jo et dic perfecte, és totalment el contrari de tot això. Suposo que el fet que hagi empatitzat amb aquesta és pel protagonista. M'agrada la seva manera de pensar, de fer, d'actuar. Em sento reflectit suposo. La relació entre ells dos(protagonista i noia) profunditza amb la malaltia, com és evident. El que m'ha semblat més espectacular ha estat la manera amb la qual és capaç de transmetre una situació totalment grotesca, dura, dolorosa, de manera relaxada, diferent, i amb tocs humorístics que trenquen totalment amb el que està passant. M'ha al·lucinat literalment la manera amb el que es viu i passa tot. Una vegada dit això, deduint que van passant coses poc obvies i que no t'esperes entre el protagonista, l'Earl i la Rachel, podem passar a l'apartat que més m'interessa. Els sentiments, el que he viscut.A mesura que anava passant el film sentia l'enrome necessitat de veure com acabava. Què passava. Havia empatitzat massa amb els personatges. No sé per què, simplement ha estat així. A moltes de les escenes notava aquell pessigolleig ple de dolor en el meu pit, amb ulls vidriosos i cap alçat pensant; per què, quan, qui, i ara això? Estava descol·locat, enamorat. Una espècie de relació amor-odi brillant. 


Tot això ho dic perquè com comentava al principi, m'ha fet sentir. De fet, si no fos així, no estaria escrivint això a aquesta hora i precisament ara mateix. Em costa sentir, i em costa que em facin sentir. Feia temps que no sentia i aquesta pel·lícula m'ha fet sentir més coses de les que he pogut sentir en dos mesos normals i corrents. La trobo inspiradora. Són d'aquelles pel·lícules que et desperta la creativitat i la vida en tants sentits. I el que simplement fa és ensenyar-te que som ben petits. Que la vida és molt gran i que els problemes també. No t'espera vendre el moralisme brossa del final d'aquest estil de pel·lícules. Tot el contrari. Que t'adonis de qui ets, de què vols ser ara mateix, no cal buscar a llarg termini, simplement ser, viure, existir, crear i sobretot sobretot, aprofitar. Aprofitar cada instant que vius al 100% d'allò més real i més profund que portis dins teu. 


És el més bonic que no m'han dit mai, gràcies.