Jo creia, i creure és d'il·lusos, d'allò que se'n diu viure en la inòpia, que ja m'havien sorprès prou en aquesta vida. Però no, arriba el típic imbècil i ho fa. El que deia, des que vaig veure un noi ballant reggaeton amb esmoquin, se'm van trencar les meves expectatives tan clares i fermes.
Va, si us plau, fora bromes, de veritat que no era això la cosa més interessant que m'ha passat per la ment, però em feia gràcia compartir-ho amb el meu alter ego. De cada dia crec que sóc menys social. I sé que els éssers humans som socials per naturalesa, i jo concretament ho sóc bastant, però no sé, la vida és incerta i la meva ment de cada cop més oberta, i més callada. Em sento més tranquil quan estic sol, quan no hi ha boques que les obren amb un múscul que es diu llengua, i per mala sort, l'utilitzen, i no el saben utilitzar massa bé, però ho fan, quin remei. Però ara parlant en serio, de veritat, amb el cor a la mà i el puny mig sagnant mentre batega, de cada cop, sóc menys social. I ser asocial, no és dolent, ni tampoc bo, simplement és. I és que creu-me, t'ho dic sincerament, les coses a la vida es van torçant, que no és res negatiu, pots tenir una bona feina o una bona vida, però com més obres els ulls i la ment, més se't tanca la boca. És frustrant viure i sentir-te així. No pots lluitar contra això, és, existeix, roman i ja està. Simplement ho volia declarar, em fa sentir més social, declarar que sóc més asocial del que em pensava. Sona irònic, sarcàstic, però és la gràcia, no? L'altre dia mentre mirava una pel·lícula de Woody Allen, em va inspirar a pensar en l'assassinat perfecte. Però més que en això, en trobar allò que et fa sentir millor i realitzat a la vida. És com una espècie de joc irònic, sarcàstic i dramàtic. La pel·lícula, dic. La vida també de fet. I poses un "Woody Allen", com per sentir-te més intel·ligent, quan realment és el nom d'un director de cinema, però el poses, i ja està, queda bé, no? Podia haver dit, estava mirant una pel·lícula i...Però no, queda més filosòfic posar el nom del director. Bé, com deia, pensava en l'assassinat perfecte. I pot sonar maquiavèl·lic però atrau la idea que el món podria ser millor si persones que hi viuen hi deixessin de viure. I per què no matar? La idea és estranya, però encara és més estrany no pensar-hi ja que potser tu seràs el primer que matarà. Com deu ser pensar i saber que has assassinat a algú? Estrany oi? No no, pensa-ho per uns segons. Ja està? Perfecte, continuem, com deia no hi ha idees, no hi ha assassinats, no hi ha res, només estàs tu, i allò que et crida a continuar essent tu. A vegades em fa ràbia el "postureo" de merda de la gent. En serio, em repugna saber que som tan inútils. Ara és això de París, ja sé que s'han mort persones, de fet segur que ho sabia abans que tu, no et facis l'indignat si no en tens ni idea de què senten hipòcrita(i no vol dir que jo sí, però per això, prefereixo ser en aquests moments més asocial, i menys inútil). És que no puc, m'indigna la humanitat en general. I sé que el problema és meu per estar enfadat amb el món però a aquest li dic: Que et follin (en sentit metafòric, del pal: ves a la merda). Amb tendresa, però sense amor, una relació real podríem dir.
A tot això vull dir, és important llegir. De fet preferiria no "estudiar" i passar-me el dia llegint de coses que trobés curioses. Llegir ens fa ser més humans, més persones. Tant de bo llegíssim més i matéssim menys. Llegir enriqueix l'ànima, la ment, i el cos.
Potser seràs un imbècil igual, però alemenys seràs un imbècil culte.
