Mai ho he volgut anomenar pel seu nom

Em deixo emportar pel primer moment que et vaig veure. M'agradaria començar amb allò de "em vaig enamorar en veure't", però és massa típic per nosaltres.

És veritat, no ens vam enamorar en el moment de veure'ns perquè no vam deixar més de trenta segons per compartir mirades, sinó, hagués estat igual que tothom. Els dos sabem que no ens agrada ser com tothom. I pensàvem i què si ella és la llet i jo el cafè, que sembla que som diferents i ens diluïm junts amb facilitat. Va ser la primera conversa la que ens va fer sentir alguna cosa que no era comú en la nostra vida. A mi no m'agrada titular-ho com "amor", ho continuo trobant tòpic, típic i rutinari, i això nostre no té cap d'aquests tres adjectius. Vaig notar com esclataven les teves cordes vocals per intercanviar dues paraules, per poder veure com la saliva et deixava humits els llavis i els nostres cors començaven a sincronitzar-se el batec. Els dos ens miràvem, compartíem i sentíem coses diferents del que estàvem acostumats. Recordo com justificàvem el que no enteníem com una cosa que seria totalment passatgera. Un interès a compartir coses del meu interior cap a la teva persona es va apoderar de mi. Però només el que sentia dins meu feia que fos més important el que tu m'explicaves, i escoltar-te, que tot el que et volia arribar a dir. M'encanta tant mirar-me, mirar-nos, i trobar moltes similituds on tothom veu diferències. Jo no he cregut mai que una persona et pugui transmetre el suficient amor com per a romandre allà sempre. Tot i així, he de reconèixer, que només ets tu la que em causes aquesta sensació passi el temps que passi, i estigui en el moment que estigui. En el fons sé que sempre que obri la boca i trenqui la llei temporal dels trenta segons et tornaré a mirar com sempre ho he fet. I hi ha incerteses, hi ha dubtes, i l'última cosa que hi ha és seguretat. M'encanta que t'encanti, i ens encanta que sigui així, ja que si no sabem que no seria nostre. Sé que a vegades em quedo molta estona quiet, pensant en res amb la mirada perduda. He descobert que m'agrada somiar despert quan tu hi ets a prop. No sabria com dir això que compartim perquè no es pot anomenar de cap manera. Ets tot allò que sempre he volgut tenir en totes les situacions i circumstàncies de la meva vida. Sé que sóc millor persona quan estic al teu costat, i fins i tot, millor poeta per poder-te dir tot això. Noto per tot el que hem passat i veig que és dolorós, és com una rosa plena d'espines que t'he clavat al cor i extretes per mi amb delicadesa, al final hi ha els pètals de la rosa, vermells, però amb un toc de vi, demostrant allò que jo mai he volgut anomenar pel seu nom, amor.

Vull concloure com si això que està aquí escrit no ho haguessis de llegir mai, com si estiguessis a milions de quilòmetres i no et pogués tornar a veure mai més, tot i que sé que és el contrari. L'única manera de recordar el que sento per tu en el seu màxim punt  és aquesta, veient que no hi ets, quan realment sé que sempre hi has estat.

Ab imo pectore

No sóc partidari de penedir-me dels meus actes, de les meves accions. Com més natural, millor, com més primari, més partidari d'aquell instint bàsic, millor. És quan es parla amb el cor, quan l'agafes, t'obres delicadament les ferides, els forats, i te'l treus del pit per mostrar-lo a tothom qui vulguis quan creguis convenient, per dir coses bones i dolentes, però sempre amb el cor, amb franquesa.

Els meus actes a vegades són precipitats, i ho sé, i m'agrada que ho siguin. Faig com ho sento i perquè ho sento. I no és perquè no sigui una persona reflexiva, tot el contrari, penso les coses, m'agrada mirar-me-les des de molts punts de vista. Tot i així, a l'hora de parlar amb el cor, la reflexió s'envà. I no sóc res més que una ànima lliure que brota per aquests camps, per aquests cels, com qualsevol àguila que observa el seu entorn en posició zenital. Això no canvia  que el fet de prendre aquestes decisions tingui conseqüències, a vegades m'oblido que n'hi ha, les he pres, i he volat, he fluït, he flotat. I és legítim, és pur, és verdader. El problema és que m'he d'asseure acompanyat  per la meva solitud. I mentre estic assegut i fumo amb la meva pipa, aquella que té la justícia en el seu fum, m'adono que ni tot està bé, ni tot està malament. Penso que de tant en tant va bé mirar de més a prop les coses, donar-hi un temps i respirar, inspirar i expirar, amb calma, amb tranquil·litat. Sé que el temps posa les coses en el seu lloc, però no sé quin lloc és aquest. Res em relaxa ni m'està bé, ni tampoc malament, simplement m'està. Indiferència com a punt clau de la meva existència, i si no fes això no seria res, i si no sentís el que sento, pensés com penso, i escrivís això que plasmo ara mateix, aquesta indiferència no seria capaç de desaparèixer ni entre aquestes quatre línies. El regust de sentiments que tinc ara mateix és tan estrany, m'envelleixo en un quadre pintat amb la meva pròpia sang, a la meva pròpia paret, a la meva habitació. Sé que rajarà costa avall, deixant la paret amb línies ben marcades de vermell, però no és res més que sang, no són res més, que els meus sentiments.

Intento buscar una llum que doni escalfor al meu interior, al meu tòrax que està cansat d'estar buit i notar l'agulla dels segons del rellotge que porto penjat en el meu interior. Em va marcant que el temps passa, que tot és circumstancial, i sobretot, que res és per sempre.

Ab imo pectore

Agredolç

I no sé què és el que em fa reviure un sentiment així de profund en el meu interior. Només sé que m'escolto per recordar la teva veu com ressona dins meu, i si no fos per tu, no podria escriure això i transmetre un 1% dels records que floten per aquí. I no sé, ja t'he dit que no ho sé, però una guitarra ressona de fons marcant les notes d'aquesta melodia. Sempre m'he imaginat el teu somriure brillant amb aquesta partitura, i no ho puc evitar, ja ho saps. I saps que m'agrada no saber, que m'agrada ser així i a tu, de vegades, sé que no t'agrada tant, però que faríem sense moments que ens traslladen a records que s'emporten bocins de cor, degradats, sang roja que brolla pels teus ulls. I diguem que no és vertader si no m'has mirat com jo ho he fet avui per tu. M'has tornat a fer sentir lliure, i escric, perquè de vegades se'm dóna millor entendre'm així, entendre't així, i entendre'ns així. No podria utilitzar paraules per descriure allò que se sent, són massa petites pel que el meu cor trenca ara mateix. Tanca per tornar-se a obrir, per acollir això que tu i només tu em pots donar. I no sé si és un adéu, o un fins ara, però no puc canviar les emocions que despertes quan estàs a prop meu. I em sap greu, i em fa plorar, em fa posar trist i content a la vegada, és agredolç al mateix temps, i sé en el fons que això t'encanta tant com m'encanta a mi. No sóc just, ho sé, hi ha moltes coses que no sóc, però simplement sóc jo, i a mi em val. I si això no fos una carta per cremar-la a la vora de la sorra de la platja a mitjanit, no sé què és. Però jo sempre t'ho he dit, jo no sé, per això estàs tu, per fer-me saber.

Pipa amb fum blau

M'encanta notar que la vida em sorprèn. És com si jo fos un viatger que ha escollit el seu camí i amb la seva indumentària recorrerà allò que pugui mentre manté una pipa i respira fum de color blau i rosa. Em sento com si estés esquiant per damunt dels meus sentiments i pogués adonar-me'n que només depèn de mi. Simplement, tot, depèn de mi. Sóc jo mateix, i les meves decisions tenen causes més o menys transcendentals del qual voldria, però les prenc amb el cor. Noto com si m'escapés de tot això, com si m'intentés evadir però no tingués temps per fer-ho perquè realment mai he deixat de fer-ho. Senzillament, fluir, deixar-me créixer per tornar  a néixer, una nova via d'escap és no parar mai d'escapar-te. Potser odio el meu entorn, potser no, potser m'hi sento còmode, potser no, no he tingut temps per parar i reflexionar, per analitzar si realment això que m'està envoltant i m'està intentant agafar és bo, si val la pena o no, si és bonic, o no. Sembla que no tingui fre, només em deixo emportar pel fum de la pipa de color blau, aquell que em mou. Ni tan sols miro enrere, crec que no em cal, em poso tinta entre les cames i continuo el meu camí per seguir posant tinta al paper. No em paro, però el ritme que porto és el meu. Al cap i a la fi, això, va de ser jo mateix. Només desconnecto una engruna de temps per recordar que estic connectant amb la realitat, aquella de la qual m'escapo, i torno a connectar per desconnectar i no tornar a connectar desconnectant mai més. Giro el cap i noto com els meus peus trepitgen les roques de la muntanya. S'està tan bé allà dalt, és aire fresc, pur, i calmat. L'únic que vull és poder parar-me i observar el meu entorn mentre gaudeixo del raig de llum que em pica als meus ulls caiguts, xinats, mentre intento captivar el moment amb el fum que trec expirant lentament per la boca. Llavors m'adono que no puc estar tanta estona parat, que la substància m'espera darrere, que he de començar a córrer per anar al meu pas, per no desconnectar de la realitat  que visc i connectar amb aquella que no hi vull viure. Això sí, sempre, amb calma. No m'agrada anar amb pressa, sé que les coses no aniran ni millor ni pitjor per anar més ràpidament.

I vaig continuar esquiant per damunt dels meus sentiments

Sóc aquí i sóc jo.

Estic tan cansat d'escriure que per uns instants m'havia oblidat com sonaven les meves paraules en la meva ment. És com una melodia capaç d'impactar en cada paraula formant una cançó lleugera, bonica, càlida i dolça mentre ressonen les meves cordes vocals en pronunciar-ho.

Tinc moltes idees al cap, moltes incerteses, moltes inseguretats. És preciós saber que hi són i veure com les derroto. Necessitava tornar a la meva cova, al meu lloc, al meu espai. M'he trobat, hi sóc, sóc jo, estic aquí. Sé que no he canviat, l'única cosa que ha canviat són les circumstàncies. Aquelles que m'envolten. Somio, pinto, dibuixo, il·lustro, canto, acaricio, observo. Hi ha molts moments que costa tornar, trobar el camí de tornada, rebre sang per les venes amb el verí de la tinta que em recórrer i pensar; sóc aquí, i sóc jo. I repeteixo, fàstic que em fas redundància, hi ha moments que costa tornar i trobar-te. El meu entorn em demostra que no li importo, que és una rutina, que és un rellotge, que el temps passa, es  desaprofita, ni es mou, només crema i es consumeix. De fet, m'adono que moltes de les coses no és que no els importi, és que no m'importen. Em són totalment indiferents. Estic en un estat capaç de veure'm l'ànima i analitzar-me cada engruna. Recordar-me perquè estic aquí i on vull arribar. I això és bonic. Puc arribar a connectar amb el meu interior i sentir-me còmode, notar la bellesa anímica que desprèn el meu cos. Si jo mateix no la veig, i no la valoro, ningú ho farà. Així que tranquil·litat que et veig venir. Perdona'm per l'incís estúpid per estupideses.És només una olor, o un sabor, un gust, un tacte, el meu propi olfacte, el que em fa reviure i paralitzar les partícules que volen pel meu voltant. M'encanta aquesta sensació. Puc teletransportar-me i volar on vulgui, com vulgui i quan vulgui. Em trasllado a moments de la meva vida per agafar-los amb 360 graus i demostrar-me a mi mateix que sóc com sóc i m'agrada ser-ho.

Penso diferent, visc diferent, sóc diferent.

Gràcies per recordar-me que a vegades només m'he de tornar a trobar.

Des de jo, per a mi.

Popper

M'està angoixant aquesta sensació estranya que em recórrer pel cos, em saluda i m'escup a la cara. Jo somric, mirada baixa, irònic i veig que porto unes cicatrius de punta a punta orella que em fan un dibuix, sublim, elegant, i maquiavèl·lic.

És com una mena de so que se'm posa pel cos i m'inunda d'ones que em porten d'una banda a l'altra de la paret. Cops al meu cap però com si no els notés, és com si el meu cos no em pesés i els músculs és moguessin per instint i no pels impulsos enviats pel cervell. No respon bé. Sembla com si una droga m'estés ocupant el 98% del meu jo i estranguli les meves venes amb unes bombolletes de color groc semblant a la cervesa, però totalment diferent, al gust, tacte, olor, color, forma i sensació.

Em desperto i moc el cap d'una banda a l'altra, la melodia es repeteix i és com si un pallasso tètric sortís d'aquella capsa quadrada de colors per fer un moviment totalment redundant, fosc, i tenebrós. En el fons m'agrada estar a la foscor, sempre he pensat que és el meu lloc. Jo sé que em miren des de l'esquena i pensen on vaig volant amb aquestes ales negres, ploma que cau i taca el terra. Cada rajola s'inunda d'un color tinta que fa cremar tot l'aire que es respira. Jo torno a la meva posició per mirar les ferides que tinc al meu cos i somric, ric, i inclinant el cap uns quaranta-cinc graus miro a l'horitzó amb cara de psicòpata per marxar volant i abandonar l'infern una estona.

Els meus mitjons arriben a l'altura dels genolls i això m'agrada. Em fa sentir segur i em marca el camí que he de seguir. Dic això, en veu alta, com per agafar confiança quan m'adono que és massa tard, una pedra s'ha encallat a la roda del meu longboard i he sortit disparat a terra marcant genoll, colze i mà. És sang. Torno a patinar d'un salt i me'n vaig amb les ales negres i el somriure que comentava abans.

Prou d'aquesta sensació, m'està tornant a venir. No veig amb claredat, és com si tots els sentits s'ennuvolessin per recordar-me que no estic sol en la meva solitud. Que aquesta droga que estic esnifant no és res més que la teva olor, i que això que sento, és del tot inodor.

Tanco la pàgina del llibre per tornar a volar, per tornar a patinar, per tornar a somriure, i per encadenar una sèrie de sentits i sentiments cap a la meva posició inicial, plena de foscor, plena de cendra, però que em fa sentir còmode, que  em fa veure-hi bonic, i em fa ser feliç, només perquè hi ets tu.

Droga fosca color tinta inodora.

El teu iris

Dibuixo en el meu rostre el teu per imaginar-me quan la llum travessa la finestra i esclata entremig dels nostres cossos. Les pupil·les se'm dilaten i no és per res més que per sentir-te a prop, per notar la teva essència i calidesa enmig de quatre tristos centímetres que separen els nostres llavis. I és el teu somriure el que em fa somriure a mi, és el que em fa veure't l'iris d'un color que no es pot descriure amb paraules i que es tasta per sentiments. Només m'imagino un llit gran amb uns llençols blancs i tu somrient per fer un efecte invers en el meu cervell que causi confusió. Torno a dibuixar alguna cosa per sentir-te més a prop encara, per imaginar-me el teu cos, i succeeix. La llum torna a il·luminar perpendicularment els teus ulls per mostrar, ara sí, el teu verd tímid com el somriure, que s'amaga, però hi és. Jo només puc notar com et toco cada porus de la pell amb els meus dits acariciant i sentint que allò està mal fet, però és, i per mi ser, és millor que fer-ho i que estigui malament. Desconnecto un moment per adonar-me'n que l'únic que puc fer és intercanviar somriures i regalar-te els meus llavis, sucar-los amb els teus, notar com una gota de sang em cau escridassant-me la cara per recordar-me que els llavis estan vius i senten l'ànima tacant-se d'aquest moment. Emmagatzemo momentàniament cada detall del teu rostre, de la teva pell blanca, de les teves pigues, que altre cop, s'ensenyen amb timidesa, del teu somriure, del teu amor, de la teva forma que agrupa el teu cos i el fa perfecte amb totes les imperfeccions possibles, i mentre intento intercanviar somriure i besar-te, tanco el record en una gàbia, una presó, d'on mai podrà sortir. Ràpidament me'n adono que tot el que m'acaba de passar pel cap s'acaba. Els centímetres es van escurçant i els nostres cossos apropant-se lentament  per donar un compàs a l'ambient com si fos de Beethoven a la seva sonata moonlight. Aquesta música celestial fa pausar encara més el moment i que les teves ungles em toquin el cabell per darrere agafant-me amb força i delicadesa a la vegada, descrita per una dolçor incontrolada que observa des d'un pla zenital la situació. Jo t'acaricio el rostre perfilant cada detall que puc en el moment, i intentant guardar-lo per sempre més perquè sé que és efímer, i per tant, etern en el meu cor. En un acte d'incertesa intento amb els llavis mullats, vermells, i plens de sang, fer-te sentir la sonata en el teu coll, lentament, com si cada acord del piano fos un fregament del meu llavi amb el teu coll, com si aquest, es desenganxés i s'enganxés del teu coll a una velocitat tan i tan lenta que es pogués apreciar el simple fet de la sang caient, gota a gota, per tot el cos. I és quan nua et veig més bella. És quan qualsevol compàs s'adapta a nosaltres i la música passa a ser nostra en comptes d'estar a segon pla. Unifiquem cos i ànima per tornar a intercanviar mirades com si cada racó de l'ull es pogués mesurar, veure, calcular o sentir. Un moment de pausa on els cossos nus se senten l'un a l'altre em porta a recordar que és un dels instants més purificant que mai he tingut, i així veig, com tot torna a començar altra vegada, la llum torna a dibuixar el teu rostre, i les pupil·les, com sempre, se'm tornen a dilatar.

Desubicat

Em sento desubicat, i anava a introduir-ho amb un "a vegades", però ni tan sols s'ho mereix l'ocasió. Sé que no està malament, també sé que no és il·lògic, simplement m'hi sento, i ja està. Tinc ganes de viure, de viure més, de respirar més, d'inspirar més, i d'expirar menys.

Perquè sí, tot el dia faig això, expirar. Molt simple això de començar amb una introducció de tres línies fent-me l'ofuscat, una mica trist. Prou ja de sempre el mateix estil, la mateixa brossa, la mateixa merda, prou. Em sento com a Birdman tu. I això de ser protagonista em mola. Sabeu quan el Michael Keaton (protagonista de Birdman) li parla el seu alterego superheroi Birdman i li diu la deixalla de persona que és? Com una espècie de consciència que et va dient les desgràcies que penses i que no vols pensar ni dir. És graciós i entretingut. Et sents sol però no ho estàs. Paradoxes. En fi, que no sé ni com extreure més tinta de la que surt de la ploma, del braç o de la nit, que no sé res i no m'agrada no saber-ho. He començat el text amb un "desubicat",  i de fet, és veritat. Desconec el per què, el què, el qui, el com i el quan. No trobo l'on. La gent, l'estudi, la improductivitat. M'esclata la vena del coll supurant àcid sulfúric. Odi i rebel·lió. Estic cansat i embruto amb sang i foscor cada lletra que s'impregna aquí. No em sento còmode, ja està. I no puc evitar-ho, la meva situació en la vida em porta a sentir-me així. I sí, el pròleg i les dilacions innecessàries eren per decorar amb èmfasi i respecte la meva incomoditat i desubicació a la vida. Jo aplaudiria amb eufòria les paraules meravelloses que inunden el meu pensament. De fet, no. I prou, prou, marxa coi de consciència tot el dia rondant, volant, per no ajudar, per no fer res, per no dir res, per no existir.I sí, així em sento jo. Inexistent. No perquè no em senti estimat, o ajudat, o jo què sé, sinó perquè no faig res. Literalment, res. Per això vinc a buscar-te a tu, nit, fosca, penombra voltadora de mons. Em sento com que jo visc en una galàxia, sistema solar, amb tranquil·litat, i els altres, en una altra totalment diferent. Jo carril dret, gaudint del passeig, la resta, sembla que volen córrer per l'esquerra. I el problema de tot això no està en què voltin lliurement, sinó que destorben el meu volt, que sí, és tranquil. I això és el de menys, els altres m'importen, i molt, però realment poc. El que sí que m'eleva a un estat superior, com deia, és el romandre ànima, cos, i llit, en un mateix estat cada segon de la meva vida. Pàgines absurdes, buides, tristes, inútils. Useless. En anglès queda millor, i sí, tinc la sensació que queda més cool i s'expressa més profundament, gràcies. Cansat,  i no un cansament lògic de fer treballar la ment, o un altre de "no m'aguanto ni dret", típic dels pobres pares; que no s'aguanten ni drets. Un cansament de no fer res. I el més graciós? M'importa ben poc, per no dir gens, és a dir, gens. Avorrit, mirant el sostre, pintura treta de color verd en la cantonada, mentre agafo el mòbil i llegeixo més ximpleries innecessàries, incomodants, estúpides i ja saps, useless. Però no passa res, perquè el rellotge corre, el dia també, i ja ha passat un altre mes. Dos anys estudiant Periodisme per passar-me els dies a casa odiant la meva existència per no fer res productiu. Absolutament res. I no allò que dius, però no menteixis, faràs coses que són super útils i coses, i bé, coses? No, amic, no. Company de viatge. És brossa per cremar i exterminar de la superfície terrestre. Però no passa res, perquè tothom està igual.

Llavors què passarà? Res. Sortireu de festa, fareu molts amics circumstancials que no sabeu ni qui són, i després fareu un treball de 20 pàgines per a set persones per poder dir "sóc universitari" i molt culte, i molt productiu, i molt bla, bla, bla...

O això, o acabareu escrivint un text desubicats, incomodats amb una introducció i una conclusió típica, poc variada, i amb molt de rancor en el vostre interior. De fet això últim no crec.

Tempus fugit.

Mai millor dit, i en llatí, que queda més cool.



Link podcast: http://rogersgatsby.podomatic.com/entry/2016-04-19T08_29_45-07_00

L'home del bigoti

Estava assegut i mirava en un racó. El sol em tocava, de manera delicada, tot i així la zona es veia moguda per una columna, forta i robusta, escardada amb forats i plena de carències. Allà, amb el raig lluminós que quasi no podia ni veure-hi estava en un moment. En un d'aquells moments que et replanteges la teva vida.

I em refereixo  a la delicadesa del terra, pura pedra, robusta. I també em refereixo a replantejar-te la vida totalment. T'adones que hi ha un camí marcat, clar, bonic, verd, i al mig, tot ple de terra, amb el sol que continua brillant. També te'n tornes a adonar que el camí per tu es desvia i prefereixes estar a la banda esquerra amb una pluja forta plena de núvols, llamps i la terra humida, d'aquella que pots sentir, d'aquella que és humana, d'aquella que sents per cada mil·lilitre de sang que et passa per les venes. D'aquella que et fa trencar amb tot el que es pot trencar, amb allò que en diem l'establert. I mentre giro el cap  assumeixo que realment no hi ha un camí que està desviat, sinó que sempre hi ha hagut el mateix camí per mi. Per mi no és dolent, simplement és diferent. El problema és que ser diferent és dolent. El que jo no entenc és perquè no em sento dolent si sí que em sento diferent. És com una espècie de paradoxa. Mentre pensava això veig que algú s'asseu al meu costat. Sí, estava en un banc, com de costum. De fet i per concretar més, estava en un banc de l'estació de tren, simplement per gust, per plaer, perquè m'agrada el lloc. No pas perquè esperés algú, no m'agrada esperar. Assaboria la meva solitud. Com deia, mentre un home amb barret, alt, i un bigoti d'allò més cuidat m'acompanya en la meva profunda reacció del que podria ser el canvi més gran de la meva vida. I dic canvi perquè els canvis, que marquen la diferència, i no t'oblidis que sempre són dolents, no són mai, mai, mai físics. Sempre són anímics, però desconec el per què la gent no sap interpretar-los com toca, com ha de ser, i com m'agradaria que fossin. L'home decideix interrompre el meu pensament magistral per dir-me el següent; La llibertat és complicada d'explicar, és complicada de ser, és complicada de compartir. La llibertat que jo més cuido és aquella que està en el meu interior, la lliure expressió, el fet de poder ser feliç mostrant i sentint que ho ets. Anava a contestar una cosa força desagradable de cara a la seva persona però se'm pausa, el cor, el cos, i la ment. Escolto aquesta frase, ens regalem un somriure i veiem que el sol ens continua tocant mentre passa un tren a tota velocitat. Ens hem entès i hem connectat anímicament, sobren les paraules i toquen silencis. Dit això, em porta a replantejar la importància que té el que m'havia dit l'home del bigoti. No sabia res d'ell, ni tampoc m'havia presentat, però la seva frase tenia una cosa que pertanyia a "idees que hauria de tenir qualsevol ésser humà en el seu cervell implantat". No ho sé, estava en un moment complicat, no sabia què fer, ja que la decisió més important de la meva vida estava sent reflexionada. Sense exagerar, uns 30 minuts pensant amb el que acabava de dir em predisposava a dur a terme el que anava a fer, el que anava a canviar la meva vida. M'aixeco passa a passa, i m'adono que acabo de creuar el carreró, que ja sóc a la banda esquerra, i que acabo de prendre la decisió més important de la meva vida. El sol s'amaga, deixo a la columna que em tenia allà retingut tapant-me de tota llibertat, i somric, mentre giro el cap per saludar a l'home, i per donar-li les gràcies espirituals que es mereix, per obrir-me la meva llibertat interna. Ell no em veu, però no m'importa.

Desplaço les mans per fregar-me el front, plou, està verd, núvol, i sembla que hi ha molts llamps.



Link podcast: https://www.podomatic.com/episodes/8018062

La meva veu

Sovint em pregunto moltes coses. De fet, ho he fet sempre. Això de preguntar-me dic. Jo crec que no està malament pensar. Simplement pensar, ja està. De veritat, no està malament proveu-ho, així discretament, de tant en tant.

Sempre tinc com una espècie de veueta en el meu interior -per molts anomenat consciència- que analitza el que passa i respon en la meva ment el que realment penso. Ho faig inconscientment, i sé que es tracta del subconscient, però m'agrada. Sóc partidari de moltes coses en aquesta vida, o això crec, però sobretot de dir i fer les coses tal com són. Aquesta veueta de la qual us parlava, no sé, connecta amb mi en tot moment, és com una eina de sortida en qualsevol situació de la vida. Ja sigui simple, quotidiana, difícil, dolorosa, estúpida o inútil. Està allà. A vegades em diu, -ei, digues això, penses això, fes això-. Jo moltes vegades l'escolto, sóc jo mateix com no l'he d'escoltar, i continuo vomitant aquella bonica preciosa i menyspreable exportació d'allò que anomenem: "brossa a la qual pots recórrer en qualsevol moment de la teva vida". L'altre dia, persona X, em contestava d'una manera desagradable per motius que desconec. I la meva veueta automàticament em comenta, company, digui a la persona així agradablement que vagi on bufi el vent. Però la meva resposta és mirar amb cara d'estrany i pensar, bé, deu tenir un mal dia. I així amb tot. No sé, a mi em passa en general, així comentant les aparicions de la veueta, que em costa sentir-me còmode en moltes situacions de la vida. Tinc com la sensació que tothom m'observa, que he de donar una imatge, que no sé què respondre que no sé res. Aquella espècie de por al ridícul, a la incomprensió, o fins i tot, a la no adaptació de l'entorn social. No m'agrada sentir-me així, llavors, prefereixo sovint compartir moments de solitud amb la meva veueta. Els humans som éssers socials. O això deia Freud no? M'agradaria saber què passa perquè de cada vegada m'adono que de socials en tenim ben poc. O això volen aparentar. Per cert, aparences, un altre tema que em repugna en la societat superficial i estúpida (m'hi incloc, relaxa't) que necessita ser millor que tots i tothom a través del mitjà que sigui.

Tornant a la veueta, sort que ens acompanya, volia plasmar una altra situació que em causa bastant, com ho diria, gaudi interior, relaxació, fum blanc. Fum blanc del tret que li hauria clavat a l'altre en el pit, però bé, relaxació al capdevall no? Doncs com deia, aquí la presento; Una persona agafa i et diu qualsevol cosa. Partim de la base superficial que serà quelcom del teu estil de vestir, pentinar-te o jo que sé, pestanyejar. La persona et diu alguna cosa com: "quin jersei més lleig, no?", i tu et quedes amb cara de: hòstia, és el meu preferit, gràcies per dir-me això, ja que és el que estava desitjant,  la 9 mm va bé? Perdó,  et quedes amb la cara, i ja, i ja està. És una ximpleria això, però trasllada-ho a qualsevol àmbit, conversa, gruix, i densitat. Passa exactament el mateix. I la conclusió d'això és: La gent té l'empatia a un lloc posicionat sota la columna vertebral, en allà. I d'aquí el de "és que la gent sembla que sigui asocial". Però a mi no em preocupa, sabeu per què? 

Jo us comunicaré amablement el perquè; tinc una veueta que és capaç d'ordenar les paraules i les situacions, raonar, autotranquilitzar-me, i sobretot, ferme el pacífic i comprensiu d'allò que m'estan explicant. O això, o treure la 9 mm.

"Ara estic pensant...que potser significa... que tú ets el malvat... i jo el just. I aquest senyor, Don 9 mm... és el pastor que protegeix a la meva justa persona en la foscor".
Jules Winnfield-Pulp Fiction.

Podcast per escoltar: http://rogersgatsby.podomatic.com/entry/2016-03-14T15_28_27-07_00

Sempre m'has acompanyat

Ella és, ella és, ella és donzella,

ple de paraula, sentiment vell, fa tard.

Només expresso el que sento i  només sento,

tot allò que volia escoltar, sense esclatar, sense pensar.

I sí, ella és, donzella, plena de rosa i espurna,

plena de plor i rialla, plena de pluja i llàgrima.

Em sento estancat, escric per escriure, 

i sóc escriptor per escriure, igual que músic per escoltar-te.

Sé que no té sentit, sé que és insípid, és brut i és lleig.

M'agrada que sigui així, perquè m'agrada ser així, 

perquè simplement, sóc així. I és buit, i per tant, no és ple.

No rima, no forma, no entén i tampoc  comprèn.

Però ella és, ella és, ella és ella,

no sé si m'acompanya, la tinta és negre, i el vent és fosc,

l'escalfor absent, i el fred, incapaç de travessar un cor tan gèlid ja, cansat.

T'espero aquí penúria, obsequi del sentiment que només em desgavella.

Aquí m'aturo, ja no escric, perquè això és per a ella,

t'estimo solitud com aquella que no  sap estimar,

tu m'arrancaràs i m'arrossegaràs, jo et miraré.

Per últim pensaré, adéu, sempre m'has acompanyat.





Podcast per escoltar: http://rogersgatsby.podomatic.com/entry/2016-02-27T17_15_54-08_00

Me & Earl & the Dying Girl

No sé per què no li paro de donar tombs, el meu cap no para de pensar, de recordar, de reviure. Em sento com amb la necessitat 100% de fer això que estic fent. El meu cos m'ho demana, i la meva ànima, també. M'agradaria poder transmetre alguna cosa sense la necessitat de posar dramatisme o donar un toc poètic però ho faig sense voler i doncs, em surt així. Tinc "mono".

Feia temps que no sentia. O que no trobava coses que em fessin sentir. Escric això per una pel·lícula que acabo de veure. He notat, i m'anticipo als fets, com si una espècie de ploma em fes pessigolles al cor. Al pit. A la gola. Al cervell i als meus ulls. Més que pessigolles es pot denominar també fletxa que travessa de manera punxeguda, forta, dolorosa i "pizzicato", mentre penso: per què em provoca això? 
Anem per parts, els sentiments els deixem per a després. Primer el que realment importa, el nom de la pel·lícula, i de què va. El nom és "Me & Earl & the Dying Girl" ( Yo, él  y Raquel). Sé que la traducció que donen en castellà és una gran gran i enorme i ben fonda deixalleria que fa pudor, però això, no és culpa meva. El film va d'un noi(protagonista),  el seu amic, i una noia que té leucèmia. Fins aquí tot normal. Tothom pensa, no si us plau, una altra pel·lícula depressiva sobre una noia amb càncer que es morirà no, si us plau, no. I jo et dic perfecte, és totalment el contrari de tot això. Suposo que el fet que hagi empatitzat amb aquesta és pel protagonista. M'agrada la seva manera de pensar, de fer, d'actuar. Em sento reflectit suposo. La relació entre ells dos(protagonista i noia) profunditza amb la malaltia, com és evident. El que m'ha semblat més espectacular ha estat la manera amb la qual és capaç de transmetre una situació totalment grotesca, dura, dolorosa, de manera relaxada, diferent, i amb tocs humorístics que trenquen totalment amb el que està passant. M'ha al·lucinat literalment la manera amb el que es viu i passa tot. Una vegada dit això, deduint que van passant coses poc obvies i que no t'esperes entre el protagonista, l'Earl i la Rachel, podem passar a l'apartat que més m'interessa. Els sentiments, el que he viscut.A mesura que anava passant el film sentia l'enrome necessitat de veure com acabava. Què passava. Havia empatitzat massa amb els personatges. No sé per què, simplement ha estat així. A moltes de les escenes notava aquell pessigolleig ple de dolor en el meu pit, amb ulls vidriosos i cap alçat pensant; per què, quan, qui, i ara això? Estava descol·locat, enamorat. Una espècie de relació amor-odi brillant. 


Tot això ho dic perquè com comentava al principi, m'ha fet sentir. De fet, si no fos així, no estaria escrivint això a aquesta hora i precisament ara mateix. Em costa sentir, i em costa que em facin sentir. Feia temps que no sentia i aquesta pel·lícula m'ha fet sentir més coses de les que he pogut sentir en dos mesos normals i corrents. La trobo inspiradora. Són d'aquelles pel·lícules que et desperta la creativitat i la vida en tants sentits. I el que simplement fa és ensenyar-te que som ben petits. Que la vida és molt gran i que els problemes també. No t'espera vendre el moralisme brossa del final d'aquest estil de pel·lícules. Tot el contrari. Que t'adonis de qui ets, de què vols ser ara mateix, no cal buscar a llarg termini, simplement ser, viure, existir, crear i sobretot sobretot, aprofitar. Aprofitar cada instant que vius al 100% d'allò més real i més profund que portis dins teu. 


És el més bonic que no m'han dit mai, gràcies.

El Yoko ens ha deixat

El Yoko ha marxat, i ho ha fet per no tornar. També ho ha fet amb elegància que és com ho fa de costum. I ho escric ara, amb el berenar a la gola fent pressió. No sé si és el berenar, o és la llàgrima, que no vol caure. I és trist, i és dolorós, quan no hauria de ser-ho. De fet, ara vindran a buscar-lo per incinerar, és a dir, que si això no és real no ho és res. 

Ell i jo sempre hem tingut una relació estranya, moguda. Fins que ell no va arribar a la maduresa no vam començar a compartir coses. Me l'estimava, però allà, me'l vaig estimar molt més. Pot semblar estúpid, però el que més compartim és el son, ens encantava dormir i a més, junts. Odio amb totes les ganes que es poden odiar els tòpics i els laments. Aquest escrit és únicament per ell. Sí, era un noi, un noiet, bell i elegant, sempre que ell volia és clar. Però aquella petita cosa es sabia fer estimar. Em fa molta ràbia la gent que diu "ens ha deixat". S'ha mort, no ha deixat res. El cos i prou. La seva ànima està sent lliure, volant per on la deixin volar. Està sent més feliç que mai i mira que ho ha sigut molt d'antany. El planyo, tot i que m'estic esforçant per no fer-ho. No seria just. Ha estat així perquè així havia de ser, qui sóc jo per limitar-lo de tal honor, de tal llibertat, reitero. Té el seu dret a morir, i sóc egoista, però amb això no penso ser-ho. De fet, esperava aquest moment. Sabia que es moriria, tots ho sabíem. Així que, volia escriure sobre ell, d'ell, i per a ell. Perdó, havien trucat a la porta i creia que el venien a buscar, falsa alarma, i falsa interrupció. Volia buscar un moment, un moment idoni, perfecte, celestial, i aquí està. Ho trobaria una falta de respecte cap a la seva ànima si no fos així. Vaig a explicar-vos com ha sigut, que encara no ho he fet. Ell dormia al sofà, com de costum. Jo estava a la meva habitació, com de costum també. Havia anat a fer un entrepà, i en tornar, he pensat: Què farà? Com estarà? Així que l'he anat a veure. En aquell moment, 17:43, l'hi he tocat el nas, com de costum, per veure si movia el morro. He vist que no feia res. Automàticament el cervell se m'ha congelat i el cor no ha parat de bategar. S'ha mort -he dit en veu alta-. És absurd negar la realitat. I així ha sigut. Jo ara, una hora després, estic esperant juntament amb la meva mare a les persones que el vindran a buscar per incinerar el seu cos, allò que queda, allò que "ens ha deixat". Només es podran emportar-se una part d'ell, ja que la seva ànima a fluid. Jo escric, i ho faig per ell, no per mi. O això vull creure. La meva mare se'l mira mentre es fuma una cigarreta amb llàgrimes entre les dents. I és així, no s'hi pot fer res. Esdevé a la seva manera, ho passa com pot, i com sap. Jo penso en ell i m'imagino un somriure, ja que no el puc dibuixar en el meu rostre. 

Com a últim, conclusió, frase, premissa, li vull desitjar el millor que se li pot desitjar a un gran gos com ell. Perquè "ens ha deixat", però jo mai el deixaré a ell.

- Requiescat in Pace (R.I.P)