El teu iris

Dibuixo en el meu rostre el teu per imaginar-me quan la llum travessa la finestra i esclata entremig dels nostres cossos. Les pupil·les se'm dilaten i no és per res més que per sentir-te a prop, per notar la teva essència i calidesa enmig de quatre tristos centímetres que separen els nostres llavis. I és el teu somriure el que em fa somriure a mi, és el que em fa veure't l'iris d'un color que no es pot descriure amb paraules i que es tasta per sentiments. Només m'imagino un llit gran amb uns llençols blancs i tu somrient per fer un efecte invers en el meu cervell que causi confusió. Torno a dibuixar alguna cosa per sentir-te més a prop encara, per imaginar-me el teu cos, i succeeix. La llum torna a il·luminar perpendicularment els teus ulls per mostrar, ara sí, el teu verd tímid com el somriure, que s'amaga, però hi és. Jo només puc notar com et toco cada porus de la pell amb els meus dits acariciant i sentint que allò està mal fet, però és, i per mi ser, és millor que fer-ho i que estigui malament. Desconnecto un moment per adonar-me'n que l'únic que puc fer és intercanviar somriures i regalar-te els meus llavis, sucar-los amb els teus, notar com una gota de sang em cau escridassant-me la cara per recordar-me que els llavis estan vius i senten l'ànima tacant-se d'aquest moment. Emmagatzemo momentàniament cada detall del teu rostre, de la teva pell blanca, de les teves pigues, que altre cop, s'ensenyen amb timidesa, del teu somriure, del teu amor, de la teva forma que agrupa el teu cos i el fa perfecte amb totes les imperfeccions possibles, i mentre intento intercanviar somriure i besar-te, tanco el record en una gàbia, una presó, d'on mai podrà sortir. Ràpidament me'n adono que tot el que m'acaba de passar pel cap s'acaba. Els centímetres es van escurçant i els nostres cossos apropant-se lentament  per donar un compàs a l'ambient com si fos de Beethoven a la seva sonata moonlight. Aquesta música celestial fa pausar encara més el moment i que les teves ungles em toquin el cabell per darrere agafant-me amb força i delicadesa a la vegada, descrita per una dolçor incontrolada que observa des d'un pla zenital la situació. Jo t'acaricio el rostre perfilant cada detall que puc en el moment, i intentant guardar-lo per sempre més perquè sé que és efímer, i per tant, etern en el meu cor. En un acte d'incertesa intento amb els llavis mullats, vermells, i plens de sang, fer-te sentir la sonata en el teu coll, lentament, com si cada acord del piano fos un fregament del meu llavi amb el teu coll, com si aquest, es desenganxés i s'enganxés del teu coll a una velocitat tan i tan lenta que es pogués apreciar el simple fet de la sang caient, gota a gota, per tot el cos. I és quan nua et veig més bella. És quan qualsevol compàs s'adapta a nosaltres i la música passa a ser nostra en comptes d'estar a segon pla. Unifiquem cos i ànima per tornar a intercanviar mirades com si cada racó de l'ull es pogués mesurar, veure, calcular o sentir. Un moment de pausa on els cossos nus se senten l'un a l'altre em porta a recordar que és un dels instants més purificant que mai he tingut, i així veig, com tot torna a començar altra vegada, la llum torna a dibuixar el teu rostre, i les pupil·les, com sempre, se'm tornen a dilatar.