Ab imo pectore

No sóc partidari de penedir-me dels meus actes, de les meves accions. Com més natural, millor, com més primari, més partidari d'aquell instint bàsic, millor. És quan es parla amb el cor, quan l'agafes, t'obres delicadament les ferides, els forats, i te'l treus del pit per mostrar-lo a tothom qui vulguis quan creguis convenient, per dir coses bones i dolentes, però sempre amb el cor, amb franquesa.

Els meus actes a vegades són precipitats, i ho sé, i m'agrada que ho siguin. Faig com ho sento i perquè ho sento. I no és perquè no sigui una persona reflexiva, tot el contrari, penso les coses, m'agrada mirar-me-les des de molts punts de vista. Tot i així, a l'hora de parlar amb el cor, la reflexió s'envà. I no sóc res més que una ànima lliure que brota per aquests camps, per aquests cels, com qualsevol àguila que observa el seu entorn en posició zenital. Això no canvia  que el fet de prendre aquestes decisions tingui conseqüències, a vegades m'oblido que n'hi ha, les he pres, i he volat, he fluït, he flotat. I és legítim, és pur, és verdader. El problema és que m'he d'asseure acompanyat  per la meva solitud. I mentre estic assegut i fumo amb la meva pipa, aquella que té la justícia en el seu fum, m'adono que ni tot està bé, ni tot està malament. Penso que de tant en tant va bé mirar de més a prop les coses, donar-hi un temps i respirar, inspirar i expirar, amb calma, amb tranquil·litat. Sé que el temps posa les coses en el seu lloc, però no sé quin lloc és aquest. Res em relaxa ni m'està bé, ni tampoc malament, simplement m'està. Indiferència com a punt clau de la meva existència, i si no fes això no seria res, i si no sentís el que sento, pensés com penso, i escrivís això que plasmo ara mateix, aquesta indiferència no seria capaç de desaparèixer ni entre aquestes quatre línies. El regust de sentiments que tinc ara mateix és tan estrany, m'envelleixo en un quadre pintat amb la meva pròpia sang, a la meva pròpia paret, a la meva habitació. Sé que rajarà costa avall, deixant la paret amb línies ben marcades de vermell, però no és res més que sang, no són res més, que els meus sentiments.

Intento buscar una llum que doni escalfor al meu interior, al meu tòrax que està cansat d'estar buit i notar l'agulla dels segons del rellotge que porto penjat en el meu interior. Em va marcant que el temps passa, que tot és circumstancial, i sobretot, que res és per sempre.

Ab imo pectore

Agredolç

I no sé què és el que em fa reviure un sentiment així de profund en el meu interior. Només sé que m'escolto per recordar la teva veu com ressona dins meu, i si no fos per tu, no podria escriure això i transmetre un 1% dels records que floten per aquí. I no sé, ja t'he dit que no ho sé, però una guitarra ressona de fons marcant les notes d'aquesta melodia. Sempre m'he imaginat el teu somriure brillant amb aquesta partitura, i no ho puc evitar, ja ho saps. I saps que m'agrada no saber, que m'agrada ser així i a tu, de vegades, sé que no t'agrada tant, però que faríem sense moments que ens traslladen a records que s'emporten bocins de cor, degradats, sang roja que brolla pels teus ulls. I diguem que no és vertader si no m'has mirat com jo ho he fet avui per tu. M'has tornat a fer sentir lliure, i escric, perquè de vegades se'm dóna millor entendre'm així, entendre't així, i entendre'ns així. No podria utilitzar paraules per descriure allò que se sent, són massa petites pel que el meu cor trenca ara mateix. Tanca per tornar-se a obrir, per acollir això que tu i només tu em pots donar. I no sé si és un adéu, o un fins ara, però no puc canviar les emocions que despertes quan estàs a prop meu. I em sap greu, i em fa plorar, em fa posar trist i content a la vegada, és agredolç al mateix temps, i sé en el fons que això t'encanta tant com m'encanta a mi. No sóc just, ho sé, hi ha moltes coses que no sóc, però simplement sóc jo, i a mi em val. I si això no fos una carta per cremar-la a la vora de la sorra de la platja a mitjanit, no sé què és. Però jo sempre t'ho he dit, jo no sé, per això estàs tu, per fer-me saber.

Pipa amb fum blau

M'encanta notar que la vida em sorprèn. És com si jo fos un viatger que ha escollit el seu camí i amb la seva indumentària recorrerà allò que pugui mentre manté una pipa i respira fum de color blau i rosa. Em sento com si estés esquiant per damunt dels meus sentiments i pogués adonar-me'n que només depèn de mi. Simplement, tot, depèn de mi. Sóc jo mateix, i les meves decisions tenen causes més o menys transcendentals del qual voldria, però les prenc amb el cor. Noto com si m'escapés de tot això, com si m'intentés evadir però no tingués temps per fer-ho perquè realment mai he deixat de fer-ho. Senzillament, fluir, deixar-me créixer per tornar  a néixer, una nova via d'escap és no parar mai d'escapar-te. Potser odio el meu entorn, potser no, potser m'hi sento còmode, potser no, no he tingut temps per parar i reflexionar, per analitzar si realment això que m'està envoltant i m'està intentant agafar és bo, si val la pena o no, si és bonic, o no. Sembla que no tingui fre, només em deixo emportar pel fum de la pipa de color blau, aquell que em mou. Ni tan sols miro enrere, crec que no em cal, em poso tinta entre les cames i continuo el meu camí per seguir posant tinta al paper. No em paro, però el ritme que porto és el meu. Al cap i a la fi, això, va de ser jo mateix. Només desconnecto una engruna de temps per recordar que estic connectant amb la realitat, aquella de la qual m'escapo, i torno a connectar per desconnectar i no tornar a connectar desconnectant mai més. Giro el cap i noto com els meus peus trepitgen les roques de la muntanya. S'està tan bé allà dalt, és aire fresc, pur, i calmat. L'únic que vull és poder parar-me i observar el meu entorn mentre gaudeixo del raig de llum que em pica als meus ulls caiguts, xinats, mentre intento captivar el moment amb el fum que trec expirant lentament per la boca. Llavors m'adono que no puc estar tanta estona parat, que la substància m'espera darrere, que he de començar a córrer per anar al meu pas, per no desconnectar de la realitat  que visc i connectar amb aquella que no hi vull viure. Això sí, sempre, amb calma. No m'agrada anar amb pressa, sé que les coses no aniran ni millor ni pitjor per anar més ràpidament.

I vaig continuar esquiant per damunt dels meus sentiments