Escolto les passes com s’esvaeixen pels racons de casa nostra. Són les 3:16am aproximadament. Dic aproximadament com si no notés en el meu interior com ressona la solitud ara que les petjades han quedat impregnades amb sang. Dic aproximadament també, com si no notés una punyalada en el meu interior cada vegada que l’agulla del rellotge dóna una volta més marcant un minut. Qualsevol so em fa recordar, i recordar em fa notar el dolor que m’està arrancant cada trosset del meu cor, cada ventricle i aurícula, veient com es desfà. Veig com les llàgrimes es desplacen per la meva cara ballant una dansa, una que només nosaltres recordem, una que només nosaltres hem viscut, i cauen, com si el temps s’aturés damunt les fotografies que tinc a terra. Estic de genolls, al terra recolzat, amb les dues mans aguantant el meu pes, ja que la meva ànima no té prou forces per aguantar-se per si mateixa. Sento sorolls des de la nostra finestra, aquella que hi hem mirat tantes vegades, un home està cridant fortament des de baix al carrer, va borratxo, però això es fa inaudible en aquest moment. Agafo les fotografies que tinc tirades a terra i m’adono, quelcom en la meva ment es desperta i s’activa. El meu cap està recolzat al vidre i la vibració d’aquest em desperta. Tu em mires, i em preguntes que com estic, estàs llegint com de costum, torno a cluca els meus ulls, xinets, que gairebé no es distingeix si estic despert o no. Em recordes que queden dues parades per baixar i decideixo despertar-me. El primer que veig és tot un ombrall verd i blau, també hi ha lila. Me’n recordo perfectament d’aquells pins. Tu te’n rius i em quedo sobtat. Miro el rellotge i el meu voltant. Estem en un tren i ens queden quatre hores de viatge per arribar Amsterdam. Somric i ens mirem, t’acaricio la mà per notar la dolçor que desprèn la teva ànima cada vegada que m’observes, em toques, em sents, em beses. Noto la connexió que tenim sense extreure el mil·límetre d’alè que tinc recorrent el meu cos. Llavors decideixes tornar a llegir, mirant concentrada i elegant, com ets tu. Jo decideixo observar-tedurant molta estona, sé que és el millor que puc fer, ja que és la cosa que em fa més feliç en aquest planeta. Així que paro de mirar-te perquè em recrimines que et desconcentro. Acabes venint al costat del meu seient i ens fonem en petons i abraçades com si el paisatge fos etern i estiguéssim sols en aquest vagó. Deixo aquesta fotografia per trencar-la, però m’adono que no puc i perdut en la ràbia clavo un cop de puny a terra i a la paret. Agafo tots els poemes que t’he escrit i els estripo. Em desfaig en els plors i dibuixo un mar de paper a terra. Hi ha coses que s’han quedat marcades, i sí, tinc tot el puny ple de sang, algunes fulles també ho estan, i veig que dels cops he deixat gran part del terra brut, perquè em regalima des de les mans. Per motius que desconec comença a sonar una cançó de Jamie Cullum de la ràdio que tenia al meu costat. És jazz. Dels cops l’he encès? Penso en el teu somriure i faig un crit. Els dos ens encantava el jazz. Miro el rellotge i descobreixo que només han passat 3 minuts. He sigut capaç de recordar mitja vida que hem passat junts i m’he imaginat l’altra meitat que hem de passar. Els segons es cremen si tu no estàs al meu costat. M’assec al sofà pensant en com vam arribar a on som, i només veig paper i sang. Intento arrencar-me al cap mentre omplo el terra de llàgrimes i aixeco el cap per veure’l. Està allà. Una de les obres mai millor fetes, realitzades, dutes a terme. Un quadre teu, un quadre nostre, un quadre per a nosaltres. Recordo que el vas pintar davant meu, nueta, tan sensual i elegant com sempre. Anaves somrient i no me’l deixaves mirar mentre el pintaves. Jo estava a terra, amb una manta mal posada i un coixí observant-te durant hores, no vam dormir aquella nit. El quadre consta de colors que em defineixen segons tu. Hi ha grisos, negres i blancs, també molts d’altres de colors vius, fins i tot algun que a mi mai m’ha agradat. És abstracte, com jo. També com tu, però sobretot, com el nostre amor. M’entren tantes ganes de llençar-lo per la finestra que amb prou feines em puc concentrar en estar malament i fotre cops de puny per tot arreu. Però somric, i penso en el que sento quan la teva veu esclata dins el meu cervell. Les meves neurones connecten a una velocitat que no és normal, sembla com si automàticament, només per escoltar-te, per estar allà, fos millor en tots els sentits. Parlés millor, escoltés millor, fos més guapo, més graciós, més sensual, més atent, més generós i humil, més sensible, i escrigués els millors poemes que he escrit mai. Així que el quadre, es queda on està. –El torno a col·locar a la paret-. Em gito a les rajoles fredes, que és com se sent el meu cor ara que no estàs aquí, i intento continuar plorant. Agafo el rellotge i l’estampo contra la paret, no vull consumirme. Tot i que ja fa exactament 35 minuts que ho estic fent, perquè si tu no hi ets, no tinc raó de viure. I estirat completament miro el sostre. Fins i tot el color blau d'aquest em recorda a nosaltres, hi havia una taca lila de quan el vam pintar junts. I amb els ulls vermells i inflats, més que com ho estan de costum per la seva peculiar forma, les llàgrimes ja no semblen llàgrimes, sinó que semblen gotes de lava que em cremen per dins, i no per fora. Entre tot aquell desastre veig un paper que posa 13-13-13. El giro i és una fotografia. Sabia perfectament de què es tractava, però m’he intentat autoenganyar com si no ho sabés. La data ho deia tot, com nosaltres, imprevisible, creativa, abstracta, bohèmia, única, inexistent, i autodestructiva, però plena d’amor. La fotografia que ens vam fer quan estàvem en aquest mateix pis, quan el vam llogar, a la primera setmana d’arribar a Amsterdam. Sense mobles, amb uns grans finestrals, i un amor que es respirava en cada engruna del lloc. En realitat no era gran cosa, però tu li poses amor a tot el que fas. En la foto apareixem nuets i tapats. Estimant-nos, com si ens veiéssim a nosaltres mateixos. Com si la nostra ànima s’observés en un espill, però no, era la de l’altra persona. Uns llençols blancs i molt d’amor. Hi havia un parell de roses enmig de tot aquell embolcall perquè a mi m’encanten les roses. I a tu t’encanta que m’encantin. Tota la paret del menjador estan pinzellades per tu amb aquesta barreja de colors. Com nosaltres, barrejats, una persona fosa en una altra com si fos inexplicable cada instant que viuen junts. El rellotge no el necessito perquè el temps no batega, perquè només tu i jo bateguem quan som junts. Em mires i em preguntes que què faig escrivint, que és tard, que per què estic despert. Somric. He hagut de tastar una de les mil formes de desamor per saber el bojament enamorat que estic de tu.
Relat d'amor guanyador en la categoria junior de X Premis literals Constantí 2016
