Obres el reproductor de música i la busques. Baixes delicadament ignorant on vas a parar i cliques la cançó número 13. Realment l'estaves esperant, és l'única cançó que volies, és l'única cançó que pot determina com estàs, com et sents, i que pot exercir sobre tu una espècie de teràpia que fins ara res ho havia aconseguit.
Mentre poses al play comences a pensar, o simplement a no fer-ho. Deixes de sentir el soroll de fons, els pares que et recomanen, els professors que t'exigeixen, els amics que t'inviten, tot es paralitza. Alguns ho faran a l'autobús, d'altres prenent-se un cafè, però a mi particularment m'agrada fer-ho mentre l'aigua em rellisca sobre la cara i molt de vapor em fa confondre el que veig, i el que no veig. Molts de nosaltres, fins i tot tu ara que estàs llegint això, utilitzes moltes vies per poder escapar del dia que has tingut, de la discussió amb la parella, del treball que s'ha d'entregar dimarts, o del simple riure exagerat i sobreactuat que fa el del costat, que et molesta. Alguns per evadir-se canten, d'altres ballen, d'altres fumen i beuen, i d'altres no fan res. Jo no pertanyo a cap d'aquests grups, jo em poso música per simplement no sentir, no veure, no existir. De primeres no existir pot semblar alguna cosa molt depriment, victimista, però realment és tot el contrari. És una matèria que comporta plaer, el plaer de parar el temps i el moment per viure'l a la teva manera. Sé que sempre tracto temes superflus per poder evitar allò que importa, però és més senzill per mi i per tu.
Per entendre el moment que t'estic dient et posaré un exemple. Potser no et sentiràs gens identificat, potser sí, però això és el de menys perquè el resultat t'afectarà igual. En el moment que estàs mirant fixament en un lloc, la llum és càlida, és de nit i estàs amb els teus. Precisament quan sens la música de fons, te n'oblides que hi ha un rellotge que passa, no recordes si era el teu got el que has agafat i es respira fum en l'ambient. Notes com si tot, absolutament tot, passes a càmera lenta. Aquell petó de llavis dolços, aquell somriure, i tanta i tanta emoció a pell viva. Les imatges passen i es congelen, i de sobte tornes a connectar amb el món. Doncs és precisament aquest instant amb el qual t'has de quedar. Si penses que això no va amb tu, queda't i experimenta-ho. Rebràs la conclusió final de la mateixa manera que els altres. Després de dir-te tot això et vull donar una altra resposta, un altre secret extret de la lucidesa més clara. Allò que estàs vivint és fals. És com una espècie d'il·lusió òptica, em sap greu dir-t'ho. Pots gaudir del moment igual. Tota aquesta mena de preàmbul, pròleg inicial, és per comentar el que a continuació llegiràs. Quan menys te n'adonis i el temps torni a agafar força ja serà tard per penedir-te del que havies fet. Llavors jo et diré que tens l'ànima tacada.I sona simple i absurd. L'ànima no es pot tacar, amb prou feines definir. Quan dic aquesta frase; "l'anima està tacada" m'imagino una espècie de full molt blanc (simbolitzant allò pur), amb moltíssima tinta que l'embruta, gota a gota, i trenca amb aquell apoteòsic blanc. Jo estaria pensant, què és l'ànima tacada. És tot allò que has fet, que t'ha transmès i que, com indica el nom, t'ha marcat. No té per què ser dolent, ni tampoc bo. Simplement has tacat la teva ànima, i allà està, tacada, com moltes i moltes altres vegades. Es podria interpretar com el cicle de la vida, com les vivències més profundes.
El rollo filosòfic penses que t'importa ben poc, i el que és més important, que encara t'afecta menys. Evidentment vas equivocat. Tothom la té l'ànima tacada, tothom té aquells sentiments que mai ha extret per por, i els altres que sí que l'han extret, que s'han arriscat i ho han perdut tot. Tothom la té tacada. Llavors què vull dir amb tot això, on vull arribar.
L'ànima és la que tens, és l'essència que desprens i és el que et marca i marcarà la vida. No deixis de fer-ho mai, ja que això et definirà com a persona, però sempre tingues en compte, com, quan i amb qui la tacaràs, perquè aquestes taques, no marxen mai.
