Una de les coses més complicades que pots preguntar-li a un adolescent avui en dia és; què vols ser quan siguis gran? De somnis en pots abastar moltíssims, però concentrar-te en una professió o un destí i marcar-te un trajecte és quasi impossible. I dic quasi perquè no és problema d’uns quatre adolescents, sinó que va més enllà. Probablement la culpa la tingui la societat, l’educació i el respecte, però tampoc és adequat fer un discurs moralista. El que vull dir amb això és que abans, quan algú volia fer alguna cosa, lluitava i donava la seva vida per allò. Es culturitzava, s’introduïa en un nou món i lluitava pel que creia que era més important a la seva vida. Ara això, no passa. Amb prou feines podem comunicar-nos amb els propis amics, tenim una pantalla davant que ens ho impedeix. Tampoc podem lluitar per gran cosa, tenim una facilitat al nostre abast, internet. Com he comentat anteriorment, podria passar-me molta estona plasmant la societat i els seus problemes, però és innecessari.
Probablement, per no dir del tot segur, si anomenés a ” Stanley Kubrick” molt poques persones del meu voltant sabrien dir-me qui és. I no els culpo. És normal, repeteixo, hi ha una pantalla que ho fa per tu. Aquest senyor, Kubrick, és un director de cinema.
Per fer-ho més senzill si anomeno la pel·lícula ” El resplandor” amb la brillant actuació de Jack Nicholson entenguis més per on vaig. Aquesta gent eren genis, eren brillants, sublims. Feien obres d’art. Així ho volien i així s’ho plantejaven. I podríem dir que van lluitar per aconseguir el que volien.Per exemple, ja que parlem d’aquesta pel·lícula, moltes escenes van ser rodades diverses vegades per crear l’esgotament moral i físic que després es mostra en la pel·lícula. Només un bon director és capaç de traslladar-te en el film i fer-te oblidar les altres coses. Potser no té ni estudis, ni experiència, o potser sí, però simplement vol lluitar i demostrar allò que li agrada. Volen transmetre. És aquesta la paraula. I al final, ho aconsegueixen.
Dues de les pel·lícules que més m’agraden, sobretot la segona. Quan vaig començar a veure Interestellar vaig pensar; és un bon director, té un què a les pel·lícules que et fa dubtar constantment de què passa i et perds, et fa enganxar a la pantalla. L’objectiu és transmetre i amb moltes pel·lícules, Nolan, ho aconsegueix. Llavors, amb aquesta idea introduïda, vaig començar a visualitzar la pel·lícula i a veure com transcorria. Moltes persones l’han comparat amb Kubrick i la seva pel·lícula anomenada ” 2001: Una odisea en el espacio “. Sé que són èpoques diferents, directors diferents. Però Nolan, com a director, em va marejar, en comptes de traslladar i transmetre. Kubrick sempre, al final i a cada pel·lícula, té un missatge que t’arriba, un què que desbloqueja o bloqueja la teva ment amb aquella idea. I repeteixo, no és perquè Nolan no sigui un bon director i no m’agradi, però les comparacions a vegades són odioses. Interestellar, per mi, lamentable. No va aconseguir arribar on sempre havia arribat Kubrick. I posats a comparar les dues pel·lícules comentades anteriorment,veiem qui té el poder de transmetre aquí. Evidentment Kubrick és qui guanya. I, tot i que em sap greu la redundància, Interestellar no va aconseguir allò que Kubrick sempre aconsegueix. Són simples pel·lícules, simples directors, o no tant simples, però tenen una trajectòria que acaba marcant moltíssim a la gent. Em centro més amb Kubrick perquè és un clàssic i té obres d’art en comptes de pel·lícules. Durant tot el text, li he donat força importància a la paraula “transmetre”. Moltes persones, llegiran aquest “post” i no recordaran qui és Kubrick, què era el film de “el Resplandor”. El que vull dir és que no hi haurà efecte cap a ells. Realment, em sap greu. Jo crec que el cinema és una altra manera de viure la realitat.
L’ altre dia vaig veure la pel·lícula de ” Interestellar”. El director era Christopher Nolan. També ha fet altres films molt destacats com ” Memento i Origen”.
Si el director és capaç de moure’t a una altra esfera sense aixecar-te del sofà a fet molt més del que faran moltes persones al llarg de la teva vida. I tu et pots preguntar i què?, què vols dir amb tot això? On vols arribar? La importància de la vida està en viure a través de les emocions i viure cada emoció com si fos un sentiment. Alguns ho faran amb el cinema, d’altres no ho faran mai. Però l’objectiu és fer alguna cosa que et marqui la vida o marqui la dels altres, que hi posis tota la teva màgia, i finalment, puguis arribar a transmetre, ja que és la cosa més bonica del món.
“Un director amb una càmera fotogràfica és tan lliure com un autor amb una ploma”. Kubrick
“Una pel·lícula és (o hauria de ser) com la música. Ha de ser una progressió d’ànims i sentiments.El tema ve darrere de l’ emoció, el sentit, després”. Kubrick
Roger Sabaté
Periodisme.
