La normalitat no normal

Veure les gotes de pluja ja no se'm fa estrany. Acabes sent una més mentre es frega amb el vidre de la teva finestra, aquell mateix on veus tot el que t'envolta. Una muntanya, un cel, un núvol i un llamp. Destrossa dur, amb molta luminància.

Les gotes que ens envolten  sembla que no vulguin ser ni gotes. Em pregunto on vivim, on sóc. Creia recordar que tots formàvem part de l'aigua. Que tots érem iguals, que tots anàvem junts. Llavors començo a mirar al voltant i desconec on sóc, qui sóc i on visc. Però més que qui sóc pregunto qui són. No acabo de entendre les ganes tan exagerades que es tenen per trencar amb el que és normal. Busco la normalitat i no la trobo. Jo, repeteixo, em pensava que tots érem aigua entre cada vidre i cada gota. No sé on vivim, potser el problema és on visc jo, però no em sembla prou excusa per observar un entorn tan incomprès. Últimament no paro de girar el cap i veure persones més perdudes que el vent. No entenc què fan ni què diuen, ni perquè diuen el que diuen. Realment no li trobo sentit. El meu entorn m'acaba incomodant, realment no sé trobar les gotes simètriques i siameses que comparteixen textura, color i olor. No ho entenc. De veritat, no m'entra al cap l'entorn que m'envolta. És tan enterbolit, tan trencat i esquinçat que no entenc on vol estar ni què vol trobar.

Tornant a la normalitat, no sé com és. Fa tant de temps que ignoro el "hola, com estàs?" sense "feedback" interessat, que  he perdut el compte de com poder sentir-te incòmode i malament, formant part del teu espai entre gotes normals. És a dir, no hi ha lloc per les gotes normals perquè estan envoltades de gotes no-normals. Però explica'm això, com puc entendre un no voler ser com s'ha de ser. No ho entenc. On estan els modals, l'educació i la simple modèstia falsa. Què passa? És totalment necessària la modèstia falsa. Si no hi és no hi hauria res. Es necessita tan falsa com tan sincera, sense interès acumulat ni intenció conscient condicionada. Necessitem un " m'agrada com ets , què fas i com vas" per un simple somriure. Però, tornem al nucli de tot. Això ha de ser recíproc. Si no, ja em diràs quina intenció més poc intencionada hi ha? La qüestió és;  per què no hi ha aquesta falsa modèstia no falsa i més  crítica positiva encaixada? 

Impossibilitat de trobar una normalitat entre gotes d'aigua, un dia de pluja fosc, com un entorn perdut i incomprès, sense saber cercar el propi "JO" interior, que ens fa ser més iguals que mai.

La substància

Sempre hi ha alguna cosa que et ronda. T'envolta i sense saber per què està dins teu. Va perforant cada part del teu cos, travessa cada porus de la pell, s'introdueix dins el teu pit i roman allà. Tu n'ets conscient del mal que et pot arribar a fer, però decideixes pensar en altres  coses, desconnectar o marxar  ben lluny.

De moments difícils n'hi ha sempre. Sempre veus com la solitud s'acaba apoderant de tu, descobreixes que realment tot és circumstancial, tot ho manipula un entorn i ho domina una rutina. És trist, però és així. No pots evitar-ho, simplement és així i ja està. Són aquests moments  en què el teu pit t'està pressionant i vol acabar amb tu i demostrar-te que no ets res, perquè potser realment no ho ets. La pressió t'esquinçarà, et rebatrà i ferirà cadascuna de les teves emocions, dels teus sentiments, dels teus moments.

El que més m'agrada de tot això és que n'ets conscient. És que probablement tu mateix ho has provocat, o no, però que saps com sortir-ne i prefereixes estar així o no estar, que actuar.

Però com sempre tornem  a la base humana. Som humans, i el mateix que avui jo escric, dic, i retrec, l'endemà ho faré. Som capaços de veure tots els errors dels altres, som capaços de criticar i tenir prejudicis amb tothom. Som capaços de crear màquines capaces de tot només per superar al del costat, som així. Però sempre per nosaltres mateixos, sense anar més enllà, perquè considerem que no cal. No vull oblidar ni deixar de banda la substància, li vull donar aquest nom, que encara està destrossant-te el pit. És igual, no importa el motiu ni l'àmbit. No importa si prové del amor, o del desamor, si prové d'una amistat o una frustració, simplement hi és, està dins teu i et fa mal. Notes la teva respiració perquè és la única cosa que t'acompanya, inspires, expires i te'n adones que està allà, fent força dins teu.

Però ara mateix quan tens la mirada perduda i preocupada i notes que el teu cos està sent apoderat per la substància comences a fer-ho. Comences a recordar aquella nit. Comences a recordar el ruixat de sal de mar. Aquella rialla. Mentre un emmarca una fotografia en una línia entre el cel i el mar, i l'altre fa el pi somrient, envoltat. Tu observes l'entorn i te'n adones que la sorra se't està posant entre els dits, humida. Respires la nit, la lluna, els núvols. Veus com el cabell es mou pel vent que passa, mentre les onades xoquen contra les roques. Quina sensació de llibertat, de eternitat, d'infinit. En aquell moment et sens únic. I us n'adoneu que ho sou. Sou una sola cosa.

La capacitat d'aquesta nit servirà per fer-te únic sent únics, i el que és més important, que la famosa substància, ja haurà desaparegut.