I veig el cel vermell. Estranyament es veu així, i no sé per què. Desprèn amor. Amarg com el cafè o el cacau. I sento aquesta veu angelical que encanta les meves orelles, mentre canta. I estic a les fosques. Només una llum blanca i pura per empunyar tinta, per no trencar l'essència, ni l'espai, ni el temps, ni el lloc. I sé que tu m'entens. Perquè em sents per tot arreu, i el que és més important, m'escoltes. Aquest so em fa no sentir. I això em permet no escoltar. I si no escolto sóc feliç, perquè en comptes de tremolar i pensar, puc abaixar el cap i desconnectar. I no et negaré que la base és tendra. Perquè què seria un text tan fosc sense un adjectiu, dels meus, tan dolç. I sé que m'entens, de veritat, saps que és tard i lluito contra el meu conscient per caure atrapat en el meu subconscient i caure en el son etern. I no, no confonguis. La frase no va més enllà del que diu. Aquesta claror que marca les ombres perfilades de la meva cara que em fa recordar qui sóc, i on sóc. I creu-me que no és fàcil. Aquí hi ha moltes dimensions. I no són res més que estúpids pensaments d'una ment que es creu lliure, però que com he dit, és tremolosa. Tremola perquè veu el que hi ha, i el que vindrà. I no ens enganyem, sempre ha estat així. Això no pren les ganes de ser i viatjar lliurement. Viatjar per tot el món, per tots els llocs. Descobrir i impregnar-se. Però avui no serà. Toca tancar-la, portar-la a aquella presó interior que tu mateix t'has creat i caure en aquell son etern que comentava. Tancarem aquest capítol, com el principi de molts, per deixar la ment tremolosa i convertir-la, en el subconscient, en aquella somiada, fictícia, i tan real.
Bola de neu
Ets tan bella, tan pura i tan teva. Em complau estar aquí, mentre veig, que ets com una estrella. Em mostres la teva atenció, jo, només puc respondre amb un petó. M'agrada estar amb tu, mirar-te, que em miris i transmetis aquesta gran sensació. I digues, sóc foll, per estimar-te i odiar-te sense tenir por. Ja que al final, el que compta, és la teva escalfor. I dic acte, verbalment, ja que física només ho fas quan s'ho enduu el vent. Ara et vols mostrar clara, senzilla, despullada davant la nit amb un gran encant. Però sé que ets falsa, perquè els núvols, et tapen de tant en tant. No et culpo, l'ombra sempre està aquí. Vol demostrar-me que hi ha una altra realitat per mi. Tot i així em relaxa, m'atrapa i em llença el seu verí. Igual que una serp de cua llarga i pell de robí. I què he de dir vella companya, si tu ets lliure de fer el que vols. Per això cada dia t'amagues entre els llençols. Però repeteixo, i sé que em faig redundant, només la teva llum em recolza mentre m'estàs observant. I és que és de nit petita donzella. On sembla que marxes sense mirar enrere. I la nostàlgia em pot, s'apodera, i m'acaricia amb suavitat. Jo no m'enfado mentre desplego els braços amb afectuositat. I no és res més que un somriure i admiració amb tota l'atenció. Cada vegada que et mostres sense cap tipus d'amargor. És hora de dir-te adéu companya infeliç, esfera gegant, ja que la nit s'acaba, i tu, te'n vas brillant.
Gratis et amore
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
