El son etern

I veig el cel vermell. Estranyament es veu així, i no sé per què. Desprèn amor. Amarg com el cafè o el cacau. I sento aquesta veu angelical que encanta les meves orelles, mentre canta. I estic a les fosques. Només una llum blanca i pura per empunyar tinta, per no trencar l'essència, ni l'espai, ni el temps, ni el lloc. I sé que tu m'entens. Perquè em sents per tot arreu, i el que és més important, m'escoltes. Aquest so em fa no sentir. I això em permet no escoltar. I si no escolto sóc feliç, perquè en comptes de tremolar i pensar, puc abaixar el cap  i desconnectar. I  no et negaré que la base és tendra. Perquè què seria un text tan fosc sense un adjectiu, dels meus, tan dolç. I sé que m'entens, de veritat, saps que és tard i lluito contra el meu conscient per caure atrapat en el meu subconscient i caure en el son etern. I no, no confonguis. La frase no va més enllà del que diu. Aquesta claror que marca les ombres perfilades de la meva cara que em fa recordar qui sóc, i on sóc. I creu-me que no és fàcil. Aquí hi ha moltes dimensions. I no són res més que estúpids pensaments d'una ment que es creu lliure, però que com he dit, és tremolosa. Tremola perquè veu el que hi ha, i el que vindrà. I no ens enganyem, sempre ha estat així. Això no pren les ganes de ser i viatjar lliurement. Viatjar per tot el món, per tots els llocs. Descobrir i impregnar-se. Però avui no serà. Toca tancar-la, portar-la a aquella presó interior que tu mateix t'has creat i caure en aquell son etern que comentava. Tancarem aquest capítol, com el principi de molts, per deixar la ment tremolosa i convertir-la, en el subconscient, en aquella somiada, fictícia, i tan real.