Text Curtmetratge (link youtube : https://www.youtube.com/watch?v=GpX9q2MlyQk&list=UU3zSqVuOT4HDm4DHOeOuPoQ )

Sents el vent passar mentre la carretera crema. Vas veient que la vida no és fàcil, però que no seràs tan poca cosa com per no afrontar-la.  Com sempre, ja saps, que tot depèn del teu filtre. Depèn del lloc, del instant, i de les persones que t’envoltin en aquest. Els petits grans de sorra et poden  ajudar. Et fan tocar de peus a terra i adonar-te’n que ja ets gran. Que tot ha canviat. Que el teu futur ja ha vingut i està passant. Que més que pròxim és proper.  També saps que ja res és com abans, que la gent que estava en la teva bombolla ha volgut petar i caure, per no tornar-te a trobar. Perquè sí. Però no per això la solitud serà dolenta, ni tampoc, oblidaràs cada petit instant que t’acompanya i el fas teu.  Ara més que mai ets tu. Aquest tu, que dia a dia, has anat formant i que no saps on realment acabarà ni romandrà, però que simplement hi és, el veus, i saps que és la millor versió de tu mateix.

L’enfoc de la vida és important, tan important com l’aigua que travessa cada porus de la pell, mentre el sol et cau a la cara. Simplement sigues i amb aquest, vola i desplaçat per on vulguis. Si el teu tu és teu, el futur serà pròxim i les emocions que visquis mai seran només emocions. Cada cosa que t’acompanya t’ajuda a veure la vida des de diferents prismes. Tu tens els teus, fes-los més grans que mai ja que no saps la forma que tindran els altres. Però aquesta és la dificultat i la virtut. Aquesta és la clau de qualsevol món incomprès. Gràcies això et pots aixecar i descobrir la vida, descobrir que el teu camí no hi és, ni el trobaràs, ni et sentiràs ajudat per bombolles que es trenquen. Aquest el vius dia a dia. Jo no sé com serà d’aquí uns grans de sorra més. El que sí que sé és que el  meu brolla entre aigua i onades. Que el color blau, marró, blanc i verd fan que la meva vida sigui diferent. Mentre ells em deixen el full jo els pinto plens de paraules. Perquè la meva vida és això  i aquí, i mai oblidaré com atrapar-la. Perquè ella cada dia em recorda, que la importància de poder viure i sentir el que sents, és un gaudi únic que mai has de deixar de banda. Sempre trobaràs petites fulles que et seguiran i indicaran el teu camí. Aquelles que voldran el millor per tu, perquè creuran en tu. Però d’aquestes, n’hi ha ben poques. Les  petites coses i els petits detalls, són el que més valen. I la vida, està plena d’ells. Jo només vull, veure i viure a la meva manera, trobant així el meu lloc. Tornant enrere i veient, com la llum s’escau, cremant-ho tot .

Com sempre dic;  el destí està en les teves mans,  i el meu,  en aquestes paraules.

Link curtmetratge youtube:  https://www.youtube.com/watch?8 link8ljv=GpX9q2MlyQk&list=UU3zSqVuOT4HDm4DHOeOuPoQ

Dins la nit

Ja torno a estar aquí. Al meu món. Aquell que passa de mitja nit mentre les paraules cobren vida i les lletres parlen soles.

Suposo que el fet de trobar-te sol al escriptori davant del ordinador i parlar en tercera persona és un bon moment per expressar el que et passa pel cap. Diversos temes m'agradaria tocar, l'elegància, el contingut, la forma...Però els esquemes no m'agraden i tampoc els temes específics així que, simplement, deixaré fluir.

No sé per què la nit m'atrau, seria incapaç d' escriure més de dues línies si no hi hagués la lluna mirant-me. Vull creure que em fa sentir especial, com quan estàs en una festa i tothom balla i es fa l'amic d'aquell que no ho ha estat mai, però què importa? És una festa, un dia de fum, que l'endemà estarà oblidat i fins la pròxima. Mentre tots ballen perquè l'entorn ho requereix i no en són conscients del què fan perquè volen deixar que un simple entorn els domini. Ara m'he acostumat. De veritat, és a dir, si fos per mi ara mateix diria para. T'ho demano, sigues tu i sigues feliç així, anant de veritat com vols perquè vols, no perquè un entorn t'ho demana. Com m'agrada canviar de tema i treure completament sentit al text.

Jo només vull creure que la nit m'acompanya, que em fa sentir segur, únic i especial. 

Estar sol és bonic, de veritat. Tenir els teus moments de solitud per poder desconnectar i trobar-te a tu mateix, és un gaudi impressionant. Per mi, és un dels millors plaers que hi ha. Aquell moment que estàs al sofà, tranquil, sense ningú que et molesti. O al llit abans de anar a dormir mentre escoltes música i se't apaguen els ulls. Sense paraules. 

Voldria fer una reflexió. M'agradaria que cada persona  que ha sortit de festa, s'ho ha passat bé, i s'ha sentit adaptada en l'entorn, de manera inconscient però voluntària, que em digui què fa quan arriba a casa i es posa al llit? No, de veritat. Què és aquesta sensació de replantejar-te la vida perquè saps que allò que has fet realment és buit. Amb mesura tot és bo, i la desmesura també. Però la intenció va més enllà. Diguem què passa quan estàs al llit mirant al sostre, cansat, que les parpelles es volen tancar i els teus pensaments són lliures. Un moment de plaer amb solitud, però a la vegada trist. Perquè sense propòsit et tornes a trobar amb el teu "JO".  Aquell que pots evitar a la festa per adaptar-te, però que quan arribes a casa t'espera, per parlar amb tu, per mostrar el teu "àlter ego". Aquest moment jo crec que és crític. Se't clava ben endins perquè penses que la vida realment no hi ha un plaer ni una felicitat tangible, i que els millors moments de la teva vida els vius i s'evadeixen. Saps que aquí no hi ha música, només hi ha el que tu penses contra el que fas.

 I aquesta , senyores i senyors, és una lluita molt dura.

El meu futur és aquest

La sensació d'un futur proper no garantit per ningú m'obliga a replantejar-me si aquest és abstracte,  és concret, o una simple utopia en el meu pensament.

M'encanta saber que ara mateix he decidit el meu futur. He fet "clic" en un botó i he aconseguit posar quelcom amb rumb vocacional. La ironia aquí és intangible, però bastant visible. Aquest noi, el Carles Domingo, és el primer en aconseguir un 10 en el seu futur. M'agrada més encara, saber que el teu futur l'elegeixen quatre científics mentre fan proves amb nosaltres, les rates. Aquesta rata però, sembla que l'han premiada per l' excel·lència, res  a desprestigiar i d'un mèrit impressionant. Però en el que les meves paraules diuen, la nota no hi apareix enlloc. Resulta que ara he decidit el meu futur en tan sols una nota que segons els científics determina no sé què. La nota m'és igual, i els científics encara més, perquè jo sóc una rata fora de proves i experiments.

La pregunta més típica d'ara és; quina carrera faràs? Has entrat al teu futur tan desitjat? La meva resposta sempre és ;  sí, tot bé. Així  faig veure que m'adapto al entorn, facilitant la situació a aquells interessats que m'escolten. Em sap greu, sóc un inconformista. Sincerament, ara mateix, el meu futur no el sé ni el sabré. Però no amb allò que diuen, ara m'agraden les lletres o els números, sinó que realment, fins que no toqui la matèria amb la qual em crec identificat no sé si podré fer-la. I després, tampoc sé si allò, serà finalment el que voldré fer de per vida.

Aquest text no és el típic de sempre dient no sé què fer en aquest futur tan important determinat per una nota en un medi envoltat de rates supèrflues, sinó que va més encaminat amb el desplaçament d'un sistema, que per mi, no és el correcte i no m'hi sento identificat. Però com no tinc altra manera, doncs em faig l'adaptat amb el medi perquè no em mirin com si fos un gat entre les rates i els científics.

Ara per mi, ve la part més divertida. Els meus pares porten tota la vida esperant que els hi digui què vull ser de gran, amb una emoció incontrolada. Allò típic de l'escola que els professors et pregunten; Què vols ser de gran? I si no dius una professió prou decent per les seves expectatives, et miren amb cara de; aquest és un desgraciat, no farà res, és diferent. Però tornant al tema, el que m'agrada més és el dubte dels pares. L'altre dia els hi vaig dir una carrera que avui ja ha canviat i demà, tornarà a canviar. S'espanten. Esperen que els hi digui el que vol sentir tothom, dir que la meva vocació no experimentada la sé, i que és prou prestigiosa com perquè em mirin per damunt les espatlles.

Així que, senyores i senyors, la meva resposta és: El meu futur és aquest, el que va entre lletra i lletra, cada espai i coma que brolla sobre aquest aire incomprès.