Portava tant de temps sense passar per aquí que creia que ja no existia aquesta sensació. Però sí, la recordo. Em continua provocant el mateix, tot i que ara, m'he de posar uns taps a les orelles per concentrar-me, cosa que trobo bastant ridícul. Però aquest no és el tema.
Em sap tant de greu que els petits comerços s'estiguin extingint, aquelles persones que venen el producte, mà amb mà i cara a cara, ben senzilles i agradables, suprimides per l'era tecnològica. La veritat és que m'entristeix, quasi igual com veure que Espanya s'autodestrueix cada instant que passa de més, i també com cada paraula que escric, que sembla que té força, però es perd a mesura que es va acabant el text. No sé si pensar en veu alta o en veu baixa és la solució, jo ho penso de les dues maneres, així ho puc escriure més a gust. A vegades m'agradaria poder començar un text i sentir-me que estic tan feliç que les paraules em surten soles, els disgustos no existeixen i la universitat fos alguna cosa seriosa. Però la realitat és massa opaca com perquè aquesta utopia es faci realitat. Sempre he pensat en portar una llibreta damunt. M'agrada escriure situacions que visc al dia a dia, amb facilitat, per després poder-les compartir i crear un somriure en la teva cara. El problema és que sóc tristament mandrós, llavors, és com complicat agafar i escriure idees sense llibreta. És estúpid , ja ho sé, costa ben poc agafar la llibreta i apuntar-ho. Però si jo fes això perdria la gràcia de la creativitat i la imaginació, o no. O potser aquells que es creuen que fan bé la seva feina i no la fan, canviarien. Sincerament no crec que per agafar una llibreta pugui canviar el món. Però crec que un professor hauria de ser capaç de donar una classe, i també que uns alumnes haurien de ser capaços de gaudir d'aquesta.
Sempre que escric se'm fa difícil no escoltar la meva veu repetint tot el que escric, frase per frase, paraula per paraula, i coma per coma. Com heu pogut comprovar sóc un fanàtic de les comes. Comes, comes, comes i més comes. Les comes són la clau en aquesta vida. Més que els punts o els punts a part. Si tothom poses tantes comes com jo tot aniria millor, pensa-t'ho. Imaginat quan estàs esperant l'autobús i l'inepte del conductor marxa mentre veu la teva cara d' impotència. Si allà i posessis una coma, el conductor i tu, estaríeu en el mateix vehicle. Sabeu en aquell moment que esteu a punt de fer una exposició oral davant de la classe, la feina o una reunió, i teniu el cor bategant. Respireu i noteu les mans fredes. Esteu preocupats perquè sabeu que té importància. Allà, just en aquell sospir desenfadat, i va una coma. Quan teniu moltes emocions barrejades en la vostra ment, i teniu un t'estimo, un t'odio, un et deixo, no et vull veure mai més, o un simple "cabró", allà, falta una coma. Les paraules es desenganxarien millor de la boca i sortirien soles, i segur, que t'entendrien més.
Us he de confessar que no sóc un expert en comes. Realment no sóc un expert en res. Però penso que les comes poden canviar la vida, i a mi, me la canvia constantment. Cada coma que poso és un sentiment negatiu menys que he de malgastar posant-me histèric o tenint les mans fredes. No sé si podré canviar alguna cosa en aquesta vida, però sé que si poses comes, tindràs la pausa que sempre has volgut tenir.
