Per això, a tot, et diré: " somriu" .

Avui la meva mare mentre estàvem al sofà asseguts, m'ha dit:  "te'n recordes de quan eres petit que sempre sorties somrient a les fotos? Sempre estaves content, alegre". Quan he sentit això se m'ha dibuixat una rialla. Al mateix moment he notat com alguna cosa estranya, en el meu interior es despertava. I es despertava per mostrar-me la foscor que tenia. Acte seguit, ho  he notat. Una espècie de punxa, de llança, d'espina, estava endinsada en el meu pit. Després li he respòs: " sí, i tant! és veritat...De petit sempre estava somrient". Interiorment he pensat, sempre era molt alegre, em pregunto si ara, hauré canviat. Vull creure que els dubtes són normals. M'explico. Sóc un noi amb cos d'adolescent i ment no tan petita, amb ganes de món i de conèixer, també d'aprendre. Però em fa por veure que la meva ment no tant adolescent ha oblidat el somriure que em definia de petit. I a més és així, em definia. Recordo perfectament l'emoció que sentia cada vegada que somreia, que reia, que transmetia aquella felicitat. Al moment següent després de dir-li a la meva mare que la meva felicitat era constant, he afegit: " però mare, era petit, és normal...No tenia preocupacions, vivia l'instant". Ella se m'ha quedat mirant. Sabia que el que deia tenia argument però era d'aquells que sempre intento evitar. Arguments que mostren mitges veritats però que es queden en mentides. Arguments estúpids, ficticis. També sabia que ella no s'havia quedat satisfeta amb la meva mentida. I m'ha afegit : " Eres feliç". Res més. I no un " eres feliç" fent referència a què ara no ho sóc. Sinó a un "eres feliç"d' anhel, de llibertat. A un "eres feliç"       d'aquesta felicitat com a concepte, d'aquests temps i suposo que de mi mateix així, tan content. Seguidament he fet com que no he sentit res. He acotat el cap i he marxat per treure-li importància. Després d'això tornem al principi. Realment he perdut aquest nen content i feliç? Tothom s'ho qüestiona, troba a faltar les èpoques, i pensa en aquella vida despreocupada. A partir d'aquí jo penso; per què. Per què no puc tenir aquella felicitat, aquells moments i aquella rialla ara? Què fa que no ho pugui fer? Per què si suspenc un examen, o em va malament el dia, o ens hem barallat amb els amics o la parella, no podem estar contents?

El que aconsegueix aquesta simple conversa és recordar una cosa tan simple, tan bàsica. Que no només forma part de la vida, sinó que és la vida. La felicitat és un concepte tan gran i tan infinit, que és inexistent. Inexplicable.  Per això, a tot, et diré:  " somriu". La felicitat ens la podran treure, però la rialla sempre hi serà present.