La substància

Sempre hi ha alguna cosa que et ronda. T'envolta i sense saber per què està dins teu. Va perforant cada part del teu cos, travessa cada porus de la pell, s'introdueix dins el teu pit i roman allà. Tu n'ets conscient del mal que et pot arribar a fer, però decideixes pensar en altres  coses, desconnectar o marxar  ben lluny.

De moments difícils n'hi ha sempre. Sempre veus com la solitud s'acaba apoderant de tu, descobreixes que realment tot és circumstancial, tot ho manipula un entorn i ho domina una rutina. És trist, però és així. No pots evitar-ho, simplement és així i ja està. Són aquests moments  en què el teu pit t'està pressionant i vol acabar amb tu i demostrar-te que no ets res, perquè potser realment no ho ets. La pressió t'esquinçarà, et rebatrà i ferirà cadascuna de les teves emocions, dels teus sentiments, dels teus moments.

El que més m'agrada de tot això és que n'ets conscient. És que probablement tu mateix ho has provocat, o no, però que saps com sortir-ne i prefereixes estar així o no estar, que actuar.

Però com sempre tornem  a la base humana. Som humans, i el mateix que avui jo escric, dic, i retrec, l'endemà ho faré. Som capaços de veure tots els errors dels altres, som capaços de criticar i tenir prejudicis amb tothom. Som capaços de crear màquines capaces de tot només per superar al del costat, som així. Però sempre per nosaltres mateixos, sense anar més enllà, perquè considerem que no cal. No vull oblidar ni deixar de banda la substància, li vull donar aquest nom, que encara està destrossant-te el pit. És igual, no importa el motiu ni l'àmbit. No importa si prové del amor, o del desamor, si prové d'una amistat o una frustració, simplement hi és, està dins teu i et fa mal. Notes la teva respiració perquè és la única cosa que t'acompanya, inspires, expires i te'n adones que està allà, fent força dins teu.

Però ara mateix quan tens la mirada perduda i preocupada i notes que el teu cos està sent apoderat per la substància comences a fer-ho. Comences a recordar aquella nit. Comences a recordar el ruixat de sal de mar. Aquella rialla. Mentre un emmarca una fotografia en una línia entre el cel i el mar, i l'altre fa el pi somrient, envoltat. Tu observes l'entorn i te'n adones que la sorra se't està posant entre els dits, humida. Respires la nit, la lluna, els núvols. Veus com el cabell es mou pel vent que passa, mentre les onades xoquen contra les roques. Quina sensació de llibertat, de eternitat, d'infinit. En aquell moment et sens únic. I us n'adoneu que ho sou. Sou una sola cosa.

La capacitat d'aquesta nit servirà per fer-te únic sent únics, i el que és més important, que la famosa substància, ja haurà desaparegut.