Estava assegut i mirava en un racó. El sol em tocava, de manera delicada, tot i així la zona es veia moguda per una columna, forta i robusta, escardada amb forats i plena de carències. Allà, amb el raig lluminós que quasi no podia ni veure-hi estava en un moment. En un d'aquells moments que et replanteges la teva vida.
I em refereixo a la delicadesa del terra, pura pedra, robusta. I també em refereixo a replantejar-te la vida totalment. T'adones que hi ha un camí marcat, clar, bonic, verd, i al mig, tot ple de terra, amb el sol que continua brillant. També te'n tornes a adonar que el camí per tu es desvia i prefereixes estar a la banda esquerra amb una pluja forta plena de núvols, llamps i la terra humida, d'aquella que pots sentir, d'aquella que és humana, d'aquella que sents per cada mil·lilitre de sang que et passa per les venes. D'aquella que et fa trencar amb tot el que es pot trencar, amb allò que en diem l'establert. I mentre giro el cap assumeixo que realment no hi ha un camí que està desviat, sinó que sempre hi ha hagut el mateix camí per mi. Per mi no és dolent, simplement és diferent. El problema és que ser diferent és dolent. El que jo no entenc és perquè no em sento dolent si sí que em sento diferent. És com una espècie de paradoxa. Mentre pensava això veig que algú s'asseu al meu costat. Sí, estava en un banc, com de costum. De fet i per concretar més, estava en un banc de l'estació de tren, simplement per gust, per plaer, perquè m'agrada el lloc. No pas perquè esperés algú, no m'agrada esperar. Assaboria la meva solitud. Com deia, mentre un home amb barret, alt, i un bigoti d'allò més cuidat m'acompanya en la meva profunda reacció del que podria ser el canvi més gran de la meva vida. I dic canvi perquè els canvis, que marquen la diferència, i no t'oblidis que sempre són dolents, no són mai, mai, mai físics. Sempre són anímics, però desconec el per què la gent no sap interpretar-los com toca, com ha de ser, i com m'agradaria que fossin. L'home decideix interrompre el meu pensament magistral per dir-me el següent; La llibertat és complicada d'explicar, és complicada de ser, és complicada de compartir. La llibertat que jo més cuido és aquella que està en el meu interior, la lliure expressió, el fet de poder ser feliç mostrant i sentint que ho ets. Anava a contestar una cosa força desagradable de cara a la seva persona però se'm pausa, el cor, el cos, i la ment. Escolto aquesta frase, ens regalem un somriure i veiem que el sol ens continua tocant mentre passa un tren a tota velocitat. Ens hem entès i hem connectat anímicament, sobren les paraules i toquen silencis. Dit això, em porta a replantejar la importància que té el que m'havia dit l'home del bigoti. No sabia res d'ell, ni tampoc m'havia presentat, però la seva frase tenia una cosa que pertanyia a "idees que hauria de tenir qualsevol ésser humà en el seu cervell implantat". No ho sé, estava en un moment complicat, no sabia què fer, ja que la decisió més important de la meva vida estava sent reflexionada. Sense exagerar, uns 30 minuts pensant amb el que acabava de dir em predisposava a dur a terme el que anava a fer, el que anava a canviar la meva vida. M'aixeco passa a passa, i m'adono que acabo de creuar el carreró, que ja sóc a la banda esquerra, i que acabo de prendre la decisió més important de la meva vida. El sol s'amaga, deixo a la columna que em tenia allà retingut tapant-me de tota llibertat, i somric, mentre giro el cap per saludar a l'home, i per donar-li les gràcies espirituals que es mereix, per obrir-me la meva llibertat interna. Ell no em veu, però no m'importa.
Desplaço les mans per fregar-me el front, plou, està verd, núvol, i sembla que hi ha molts llamps.
Link podcast: https://www.podomatic.com/episodes/8018062
Link podcast: https://www.podomatic.com/episodes/8018062
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada