Ab imo pectore

No sóc partidari de penedir-me dels meus actes, de les meves accions. Com més natural, millor, com més primari, més partidari d'aquell instint bàsic, millor. És quan es parla amb el cor, quan l'agafes, t'obres delicadament les ferides, els forats, i te'l treus del pit per mostrar-lo a tothom qui vulguis quan creguis convenient, per dir coses bones i dolentes, però sempre amb el cor, amb franquesa.

Els meus actes a vegades són precipitats, i ho sé, i m'agrada que ho siguin. Faig com ho sento i perquè ho sento. I no és perquè no sigui una persona reflexiva, tot el contrari, penso les coses, m'agrada mirar-me-les des de molts punts de vista. Tot i així, a l'hora de parlar amb el cor, la reflexió s'envà. I no sóc res més que una ànima lliure que brota per aquests camps, per aquests cels, com qualsevol àguila que observa el seu entorn en posició zenital. Això no canvia  que el fet de prendre aquestes decisions tingui conseqüències, a vegades m'oblido que n'hi ha, les he pres, i he volat, he fluït, he flotat. I és legítim, és pur, és verdader. El problema és que m'he d'asseure acompanyat  per la meva solitud. I mentre estic assegut i fumo amb la meva pipa, aquella que té la justícia en el seu fum, m'adono que ni tot està bé, ni tot està malament. Penso que de tant en tant va bé mirar de més a prop les coses, donar-hi un temps i respirar, inspirar i expirar, amb calma, amb tranquil·litat. Sé que el temps posa les coses en el seu lloc, però no sé quin lloc és aquest. Res em relaxa ni m'està bé, ni tampoc malament, simplement m'està. Indiferència com a punt clau de la meva existència, i si no fes això no seria res, i si no sentís el que sento, pensés com penso, i escrivís això que plasmo ara mateix, aquesta indiferència no seria capaç de desaparèixer ni entre aquestes quatre línies. El regust de sentiments que tinc ara mateix és tan estrany, m'envelleixo en un quadre pintat amb la meva pròpia sang, a la meva pròpia paret, a la meva habitació. Sé que rajarà costa avall, deixant la paret amb línies ben marcades de vermell, però no és res més que sang, no són res més, que els meus sentiments.

Intento buscar una llum que doni escalfor al meu interior, al meu tòrax que està cansat d'estar buit i notar l'agulla dels segons del rellotge que porto penjat en el meu interior. Em va marcant que el temps passa, que tot és circumstancial, i sobretot, que res és per sempre.

Ab imo pectore