Sempre m'has acompanyat

Ella és, ella és, ella és donzella,

ple de paraula, sentiment vell, fa tard.

Només expresso el que sento i  només sento,

tot allò que volia escoltar, sense esclatar, sense pensar.

I sí, ella és, donzella, plena de rosa i espurna,

plena de plor i rialla, plena de pluja i llàgrima.

Em sento estancat, escric per escriure, 

i sóc escriptor per escriure, igual que músic per escoltar-te.

Sé que no té sentit, sé que és insípid, és brut i és lleig.

M'agrada que sigui així, perquè m'agrada ser així, 

perquè simplement, sóc així. I és buit, i per tant, no és ple.

No rima, no forma, no entén i tampoc  comprèn.

Però ella és, ella és, ella és ella,

no sé si m'acompanya, la tinta és negre, i el vent és fosc,

l'escalfor absent, i el fred, incapaç de travessar un cor tan gèlid ja, cansat.

T'espero aquí penúria, obsequi del sentiment que només em desgavella.

Aquí m'aturo, ja no escric, perquè això és per a ella,

t'estimo solitud com aquella que no  sap estimar,

tu m'arrancaràs i m'arrossegaràs, jo et miraré.

Per últim pensaré, adéu, sempre m'has acompanyat.





Podcast per escoltar: http://rogersgatsby.podomatic.com/entry/2016-02-27T17_15_54-08_00