A vegades m'agrada.

A vegades m'agrada sentir-me bé, feliç, tranquil. Hi ha moltes coses en el món que ens poden donar pau interior, aquella pau que ens fa desconnectar de tot, que ens fa sentir plens d'alegria, de vida, de saviesa o d'harmonia.

A vegades m'agrada pensar i imaginar-me coses, moltes, o recordar-ne de viscudes. Poden ser molt simples o complexes. Les simples fulles de tardor a terra, desfetes per l'aigua complexa mentre la terra humida sosté cada passa que trepitja el teu cos. És bonic.

A vegades m'agrada somriure, i fer-ho amb moltes ganes. Perquè sé que l'alegria que em dóna una rialla no m'ho dóna res més. I també noto que no és el moment, que no estic feliç, o que ni tan sols van bé les coses, però que la necessito amb mi, al meu costat.

A vegades m'agrada fer coses quan no toquen. Ara parlava de somriure mentre parlava de naturalesa. No hi ha cosa més bonica que trencar amb allò establert per fer-ho teu, únic, preciós i màgic. I parlo d'aquella màgia que ve del cor.

A vegades m'agrada fer les coses tal com les penso i  tal  com les sento. Des del cor, des del més profund racó on el meu cervell conté les emocions. Fer allò que sents, perquè ho sents. I a més la manera de sentir-ho és ben real, ben evident, ben bonica.

A vegades m'agrada filosofar, reflexionar i debatre. Perquè una de les coses més cíniques és parlar d'allò que no saps, creient que sí, i defensar-ho amb cos i ànima. Totalment legítim. Filosofar sobre el que vivim és recordar que la bogeria està prop del seny.

A vegades m'agrada enfadar-me, enfadar-me i plorar, o ambdós a la vegada. Com deia; " fer les coses tal  com les penso i  tal  com les sento", perquè plorar i enfadar-me és sentir que somric i sóc feliç.

A vegades m'agrada ser estrany. Ser estrany, diferent o rar. Notar-te desencaixat per ser únic o poc freqüent. Puc agafar la gàbia i la bombolla, i atrapar l'instant en la meva ment per recordar que el color negre que he decidit vestir, no és res més, que la meva ànima expressant-se.

A vegades m'agrada observar i ser observat. És preciós poder captar cada engruna de temps i espai que recórrer el teu voltant. Observar és tan bonic com ser observat, i a més, és necessari.

A vegades m'agrada ignorar. No fer cas de tot el que passa perquè així crec o vull creure que no passa res que no vulgui que passi, o que ha de passar. Pot ser o bo, o dolent, però no és l'instant, ni el moment. I per aquest motiu, en la meva ment, no està succeint.

A vegades m'agrada explotar, metafòricament. Explotar d'emocions, de sentiments, de passió, de pensaments, de tot. Explotar com a sinònim d'extreure tot allò que  vingui en el moment circulant a velocitat llum  i el meu cos desitgi extreure en forma "de..".

A vegades m'agrada el risc. El risc de parlar, de pensar, d'explotar, de tenir personalitat, d'escriure. Risc de veure què és què fa i què pot acabar fent. Risc de posar-ho i deixar-ho córrer, i córrer, el risc d'ajuntar tots els "a vegades m'agrada" i pensar; algun humil lector veurà alguna cosa més? Simplement el risc de la vida. Perquè la vida o arrisques o no arrisques. I si no arrisques, no ets, i jo vull ser.

A vegades m'agrada...