Veure les gotes de pluja ja no se'm fa estrany. Acabes sent una més mentre es frega amb el vidre de la teva finestra, aquell mateix on veus tot el que t'envolta. Una muntanya, un cel, un núvol i un llamp. Destrossa dur, amb molta luminància.
Les gotes que ens envolten sembla que no vulguin ser ni gotes. Em pregunto on vivim, on sóc. Creia recordar que tots formàvem part de l'aigua. Que tots érem iguals, que tots anàvem junts. Llavors començo a mirar al voltant i desconec on sóc, qui sóc i on visc. Però més que qui sóc pregunto qui són. No acabo de entendre les ganes tan exagerades que es tenen per trencar amb el que és normal. Busco la normalitat i no la trobo. Jo, repeteixo, em pensava que tots érem aigua entre cada vidre i cada gota. No sé on vivim, potser el problema és on visc jo, però no em sembla prou excusa per observar un entorn tan incomprès. Últimament no paro de girar el cap i veure persones més perdudes que el vent. No entenc què fan ni què diuen, ni perquè diuen el que diuen. Realment no li trobo sentit. El meu entorn m'acaba incomodant, realment no sé trobar les gotes simètriques i siameses que comparteixen textura, color i olor. No ho entenc. De veritat, no m'entra al cap l'entorn que m'envolta. És tan enterbolit, tan trencat i esquinçat que no entenc on vol estar ni què vol trobar.
Tornant a la normalitat, no sé com és. Fa tant de temps que ignoro el "hola, com estàs?" sense "feedback" interessat, que he perdut el compte de com poder sentir-te incòmode i malament, formant part del teu espai entre gotes normals. És a dir, no hi ha lloc per les gotes normals perquè estan envoltades de gotes no-normals. Però explica'm això, com puc entendre un no voler ser com s'ha de ser. No ho entenc. On estan els modals, l'educació i la simple modèstia falsa. Què passa? És totalment necessària la modèstia falsa. Si no hi és no hi hauria res. Es necessita tan falsa com tan sincera, sense interès acumulat ni intenció conscient condicionada. Necessitem un " m'agrada com ets , què fas i com vas" per un simple somriure. Però, tornem al nucli de tot. Això ha de ser recíproc. Si no, ja em diràs quina intenció més poc intencionada hi ha? La qüestió és; per què no hi ha aquesta falsa modèstia no falsa i més crítica positiva encaixada?
Impossibilitat de trobar una normalitat entre gotes d'aigua, un dia de pluja fosc, com un entorn perdut i incomprès, sense saber cercar el propi "JO" interior, que ens fa ser més iguals que mai.
7 comentaris:
La normalitat no normal, molt bonic noi. Així es com veiem el que ens envolta molta gent i d'altres es justifiquem aprofitant-se d'ella.
Sí, exacte! Moltes gràcies!!
Malgrat estar a segon de bat, sigues conscient que estàs utilitzant conceptes molt controversiats durant el segle XX (real, cultura, veritat, vida, ens, cos..). Realitat i real són quasi pilars de les teories psicoanalítiques i de la Fenomenologia; i Normalitat/no-normal és la base del pensament crític de Michel Foucault (o Judith Butler). Visita'ls, descobreix si és lícit parlar de normalitat, de realitat, etc.. a hores d'ara; i podràs parlar amb certa propietat sense que facis uns jocs retòrics (realitat massa real, blabla).
Com comprendràs, la filosofia i la crítica és un no-parar de replantejar-se les coses, de mirar la vida en totes les perspectives possibles: hi ha tot un món fora del que t'ensenyen a l'institut, i com més hi entris, més sorprès et quedaràs de com funciona el món! Ànims!
Em quedo sorprès de la cultura que expresses en el meu blog. No acabo d'entendre molt bé el que em dius. Vull interpretar que abans de parlar sobre algunes teories psicoanalítiques, que he nombrat inconscientment, m'informi i les adapti adequadament en el meu blog. Perquè tal com ha dit vostè, pugui parlar amb propietat. No sé si és lícit com diu vostè, però li agraeixo que dediqui temps ha aconsellar-me i nodrir-me de cultura, però a partir d'aquí m'agradaria dir-li que els meus textos són així perquè m'agrada fer-los així, són tal com em surten, tal com em rajen. El joc retòric és la gràcia per mi, i com sempre dic, només és un simple punt de vista, més o menys culte, només intento plasmar la meva visió del món des de la meva mínima experiència i coneixement. Tot i així, moltes gràcies per dedicar el seu temps a mostrar-me la seva opinió.
Moltes gràcies de veritat! De ben segur que m'ho miraré! Me'n alegro que gent com tu es passi pel meu blog. Una abraçada!
Totalment d'acord amb el que dius en aquesta entrada.
Com més gran em faig, més reconec l'absurditat de l'escola, l'institut... és com un model escolar que va ser fabricat per a l'època industrial, amb treballs industrials: producció massiva en que les persones han de realitzar tasques molt concretes i repetitives.
No parlo només dels treballadors d'una fàbrica. Els funcionaris, professors, consultors, advocats... tots realitzen feines repetitives que generen més i més "paperassa" pel simple objectiu de crear més llocs de treball estandarditzats.
El que cal entendre ara és que tant els treballs del futur com les noves generacions (millennials, gen Z) crearan nous models de negoci, nous llocs de treball. Hem de permetre l'evolució.
S'ha d'acabar això de matar la creatividad i l'ambició a les escoles. És com si posessim a les criatures en un sistema totalmente irrefrenable cap a la passivitat i la submissió. Si mai arribo a tenir fills: no trepitjaràn mai una escola, si la cosa no canvia. Que aprenguin des de casa.
Gràcies per les teves paraules, Roger.
Gràcies per les teves paraules Núria, per demostrar que hi ha gent que m'enten i que segueix el que faig i el que dic. Simplement intento transmetre la meva visió del món i gràcies a persones com tu, puc mostrar-la i plasmar-la en quatre paraules. I novament, Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada