Dins la nit

Ja torno a estar aquí. Al meu món. Aquell que passa de mitja nit mentre les paraules cobren vida i les lletres parlen soles.

Suposo que el fet de trobar-te sol al escriptori davant del ordinador i parlar en tercera persona és un bon moment per expressar el que et passa pel cap. Diversos temes m'agradaria tocar, l'elegància, el contingut, la forma...Però els esquemes no m'agraden i tampoc els temes específics així que, simplement, deixaré fluir.

No sé per què la nit m'atrau, seria incapaç d' escriure més de dues línies si no hi hagués la lluna mirant-me. Vull creure que em fa sentir especial, com quan estàs en una festa i tothom balla i es fa l'amic d'aquell que no ho ha estat mai, però què importa? És una festa, un dia de fum, que l'endemà estarà oblidat i fins la pròxima. Mentre tots ballen perquè l'entorn ho requereix i no en són conscients del què fan perquè volen deixar que un simple entorn els domini. Ara m'he acostumat. De veritat, és a dir, si fos per mi ara mateix diria para. T'ho demano, sigues tu i sigues feliç així, anant de veritat com vols perquè vols, no perquè un entorn t'ho demana. Com m'agrada canviar de tema i treure completament sentit al text.

Jo només vull creure que la nit m'acompanya, que em fa sentir segur, únic i especial. 

Estar sol és bonic, de veritat. Tenir els teus moments de solitud per poder desconnectar i trobar-te a tu mateix, és un gaudi impressionant. Per mi, és un dels millors plaers que hi ha. Aquell moment que estàs al sofà, tranquil, sense ningú que et molesti. O al llit abans de anar a dormir mentre escoltes música i se't apaguen els ulls. Sense paraules. 

Voldria fer una reflexió. M'agradaria que cada persona  que ha sortit de festa, s'ho ha passat bé, i s'ha sentit adaptada en l'entorn, de manera inconscient però voluntària, que em digui què fa quan arriba a casa i es posa al llit? No, de veritat. Què és aquesta sensació de replantejar-te la vida perquè saps que allò que has fet realment és buit. Amb mesura tot és bo, i la desmesura també. Però la intenció va més enllà. Diguem què passa quan estàs al llit mirant al sostre, cansat, que les parpelles es volen tancar i els teus pensaments són lliures. Un moment de plaer amb solitud, però a la vegada trist. Perquè sense propòsit et tornes a trobar amb el teu "JO".  Aquell que pots evitar a la festa per adaptar-te, però que quan arribes a casa t'espera, per parlar amb tu, per mostrar el teu "àlter ego". Aquest moment jo crec que és crític. Se't clava ben endins perquè penses que la vida realment no hi ha un plaer ni una felicitat tangible, i que els millors moments de la teva vida els vius i s'evadeixen. Saps que aquí no hi ha música, només hi ha el que tu penses contra el que fas.

 I aquesta , senyores i senyors, és una lluita molt dura.