Carta al professor

Em sembla ridícul,  i sí va per vosaltres. Mítics i lúcids. Creure que el dret d'expressió s'implanta, com un xip elèctric capaç de manipular-te. Torno a ser aquí. I torno a ser-hi per poder mostrar la realitat a aquells que no la veuen. Per què ens limiten, no ho entenc. Deixeu fluir, deixeu ser lliures i plasmar-la amb el mitjà que més s'apropi a tu. Un  bon preàmbul abans de començar.

No sé que em sembla més estúpid, si el fet que intenti mostrar una realitat que sempre romandrà oculta, o queixar-me dels que realment l'oculten. Tornem a la redundància monòtona. Dirigida a vostè, professor d'universitat. M'agradaria tant que arribessis només a comprendre el que escric i el que dic. Tot això amb un sol motiu. Com pots demanar que escrivim, imposant en comptes d' alliberant? De veritat que no m'entra al cervell. No s'introdueix, diguem-ne, la idea. Resulta que per escriure s'ha de ser perfecte i rígid. S'ha de cenyir-se al sistema implantat i prou. De veritat m'ho diu vostè, il·lustre professor? Doncs ara li diré la meva de versió. Per escriure s'ha d'alliberar i expressar el que passa pel cap, sí. Serà estúpid, absurd i no perfecte. Sí, és veritat, però el problema és que la imperfecció lliure, és la que s'aproxima més a la perfecció, i repeteixo, il·lustre professor. Com esperes deixar nodrir unes ments joves  i amb neurones capacitades per l'aprenentatge, si la limites a fer i viure el que està establert? Ho sento, i de tot cor, però jo no sóc d'aquests. Digui'm lliure pensador, o amb tota la raó, neci, però no abandonaré els meus ideals i no oblidaré que els meus estudis i el meu aprenentatge no està en cap lloc, i a tot arreu, però mai enlloc més real que aquí, on la meva ment i les meves paraules, són lliures.