La guerra no intel·lectual

Vull pensar i creure que ens rodegem, ens envoltem i vivim, amb la gent que volem. No sempre com i quan volem, però deixem-ho en un terme semblant.

Comencen noves etapes per acabar-ne d'altres, futurs pròxims i  bonics. I vull creure, que rellevants. Sóc molt crèdul, i per tant, aquests canvis haurien  d'anar relacionats amb una sèrie de canvis mentals,  de maduresa. Sembla que ho tinc ben clar, que jo sí que em sento còmode amb el meu voltant, amb tot el que m'amoïna i em deix d'amoïnar. Però la qüestió, el terme semblant, acaba sempre en el mateix lloc. En la mateixa conclusió. I no m'agrada. Em fa sentir que el boig, que l'irracional i incoherent sóc jo.  Perquè els altres semblen no ser-ho. Al llarg de la meva vida he estat capaç de veure persones, coses i moments, i també situacions. Només per aquest simple fet em crec capaç d'opinar sobre no sé què, i sobre no sé qui. Realment no em veig ni amb dret, ni amb intenció d'opinar ni criticar res. El que sí que penso expressar és que el que expresso, que ha arribat aquí per quelcom més que drets. La situació es posa completament dura quan arribes a contemplar amb ulls ben clars, ben grans i gens confosos on vivim. Estem envoltats de persones que no respecten el que s'hauria de respectar. Textos estúpids, més buits o menys, però de raó me'n sobra davant de quatre paraules buides.

Estem en un món on els tòpics són fàcils de descriure i és per això que estic aquí. No voldria pas acomodar-me a la fulla de l'arbre senzill, amb paraules que qualsevol podria raonar, però que ningú s'atreveix a fer-ho. Veig i veiem persones mortes de fam cada 5 minuts en qualsevol lloc amb antena, també veiem però com tots aclamem un nom i un color davant de quatre jugadors amb una pilota entre els peus. Sí senyors, és la realitat, la cosa més sobrevalorada del món, i si en la teva ment penses que no, t'autoenganyes. Un món on preval la posició social i no la intel·lectual. També és fàcil mencionar en aquesta branca, milers de persones que es tiren aigua per damunt pel simple fet d'una moda sense sentit, estúpida. Perquè aquest és el lloc en el qual tots ens sentim a gust. És el lloc de la mentida, de l'odi i de subestimar allò que no s'ho mereix. Vivim en un càncer constant creat per nosaltres mateixos. No intento ni expressar ni plasmar odi, només una petita dosi de realitat. 

Sempre estem en els mateixos llocs, en les mateixes situacions, en les mateixes discussions, amb les mateixes preguntes. M'agradaria saber si realment avancem. Ara plantejaré un dubte obert, un diàleg on tothom és lliure d'opinar. El món avança. Què avança? Realment el món? La tecnologia? La medicina? Què avança? Avança de tot, menys el que ha d'avançar. Primera guerra mundial, segona guerra mundial, i la tercera? Per mi, la guerra és constant. Ara, deixant a banda les guerres de mortalitat real que ja hi és en diversos països, es porta una guerra d'un altre estil. Aquesta guerra no té nom, tampoc guanyadors, només perdedors. I aquests som nosaltres. Estem en la guerra no intel·lectual, ni tampoc racional. On nens és suïciden per "bullying", perquè persones sense cor saben destrossar vides, i nens innocents desconeixen la guerra. Aquí està, on la gent mataria per un "ipad" o un "iphone". On els amics canvien i nosaltres canviem amb ells. On la moda és la que ens mana, i on puguem fer més mal que bé, per poder contaminar més en el món que vivim. 

De tot cor m'agradaria poder dir prou. Poder tornar al principi i recordar que sóc el boig i que el món va bé. Ho desitjo i ho anhelo. Però no és així, ni ho serà mai. Jo intento transmetre i comunicar un missatge. Però som tots nosaltres qui fem que aquest missatge passi d'un text, a una realitat.

És fàcil observar des d'aquí, però no són les paraules les que ho escriuen, sinó les persones que hi estan darrere.